Parc de la Mar

“Si le nez de Cléopâtre eût été plus court, toute la face du monde aurait changé”

Blaise Pascal.1670

El 1969 el Ministeri d’Obres Publiques  construí una nova autopista, la de Llevant,  entre Palma i l’aeroport, com a conseqüència del constant increment dels turistes que arriben a l’illa amb avió. Tres anys després l’Estat va cedir a l’ajuntament de Palma els terrenys entre la nova autovia i les murades i va aprovar el projecte del parc, redactat per el Ministeri d’Obres Públiques.

El procés constructiu es va iniciar l’any 1973 quan el alcalde accidental va adjudicar les obres  a l’empresa  Parkmar SA.. Consistien, entre altres, en  fer un gran aparcament d’autocars a l’esplanada guanyada al mar entre l’autovia de Llevant i el conjunt històric artístic format per S’Almudaina, la Seu,i altres edificis històrics rellevants paisatgísticament  “sustentats” per el sòcol de la murada renaixentista.  

Es varen produir moltes i continuades crítiques, des de moltes instancies, creixent amb intensitat a mida que avançaven les obres. Roland Penrouse, Alexandre Cirici-Pellicer, Joan Miró, Sert,Gabriel Alomar, Josep Francesc Conrado, i molts d’altres es pronunciaren obertament en contra del que s’estava executant.

“Parc sí, pàrquing, no!” va esser el lema de la campanya ciutadana contra les actuacions iniciades.

L’any 1976 el darrer ajuntament franquista, presidit per Paulí Buchens, preocupat pel caire que prenien els esdeveniments, va paralitzar les obres, rescatà la concessió i convocà el “Concurso de anteproyectos para restructuración, plantación y acondicionamiento definitivo como parque urbano del Parque del Mar”

Un jurat amb participació de organismes oficials de l’Administració,entitats ciutadanes i col·legis professionals presidit per l’arquitecte de fama mundial Josep Lluis Sert i en el que destacaven personalitats de l’arquitectura  com Oriol Bohigas, entre altres,  examinaria les propostes presentades, atorgant un premi i tres accèssits. 

“Zocalo”, va esser el nom escollit per l’equip guanyador del premi del concurs . Era l’any  1977.

El Parc es un dels espais d’aquest tipus mes visitats del  nostre país. Ha estat publicat a prestigioses revistes d’arquitectura d’àmbit mundial com, Architecture d’aujour d’hui de Paris, Architectural Review de Londres o Topos de Múnich.

El nostre projecte proposava   la rectificació de les obres existents; 

• Es varen  eliminar els  milers de tones del  replè de terra, propiciant, de nou, que el mar arribés a sa murada. 
• Es va dotar al nou espai d’una estructura geomètrica,generada a partir de la existent a la murada i a la Seu i materialitzada per tots els elements que l’integren com la forma del mirall d’aigua, el trespol, bancs, arbrat, etc.., al servei del conjunt històric, subsidiari de ell.

Endemés- i es una important novetat dins  les premisses recurrents  de la conservació del centre històric- el nostre Parc va valorar l’existència de la nova infraestructura viaria, l’autovia de Llevant, protagonista indiscutible dels nous temps,i lluny d’intentar ocultar-la -per altre banda cosa impossible de fer-  la va incorporar com a protagonista principal -juntament amb el conjunt històric artístic- a la dialèctica plantejada entre ambdós, va resoldre els problemes creats i potencià les novetats positives, especialment la nova visió de passejants i cotxes des de terra ferma. 

Es va inaugurar el 1984.

Va quedar pendent l’execució  la segona fase del projecte, consistent en poder passar, aigua i vianants, per davall de l’autovia a l’alçada del baluard de Berard -amb una amplada de quaranta metres- i aconseguir  un espai d’uns 25000m2 guanyats  al mar entre l’anterior i la platja de ca’n Pere Antoni.

El Parc de la Mar del nostre equip, tant per la situació política en  la època del concurs, la dictadura franquista, com per haver aconseguit la seva realització, -en la seva part mes important- ja amb democràcia, gracies amb bona mesura  al batlle Ramón Aguiló. Es un esdeveniment paradigmàtic. O, mes ben dit, ho hauria d’haver sigut.

Consciencia col·lectiva, rectificació, demolició, envergadura ,determinació política i eficiència arquitectònica son elements absolutament necessaris per la configuració urbana de la nostra ciutat. El 1977 i ara.

En el interessant contingut de la revista on escric aquesta col·laboració hi surten bona part dels problemes històrics no resolts: la degradació dels barris,l’edifici de GESA, Ca’n Weyler,  els quarters de Son Busquets, l’espai subterrani de la Plaça Major, etc.

També hi  podríem afegir alguns mes com l’ invasió de pantalans per vaixells a ca’n Barberà i al Mollet, el deteriorament de   l’espai del Passeig Marítim conegut com de Santo Domingo de la Calzada -la seva existència recorda un poc a la  del Parc de la Mar al ser un replè del mar davall del Jonquet-, l’entrada a Palma a l’altura del Palau de Congressos, els  desapareguts passejos de les avingudes, etc…

Algunes d’aquestes assignatures pendents tenen que veure amb el creixent protagonisme dels cotxes a la segona meitat del segle XX, algunes altres amb la dels vaixells d’esbarjo i dels creuers, ja en el segle XXI i totes amb el descontrolat i excessiu creixement turístic dels darrers seixanta anys.

La reflexió que ens pertoca  com a ciutadans es si es pot  admetre el creixement urbanístic. El Parc ens dona la resposta: sí, si es creix bé. Es fàcil créixer bé?, rotundament no.

A la vista dels importants temes pendents, diríem que es quasi be impossible créixer be. Créixer be no es només preveure amb el planejament les reformes amb amplies expressions gràfiques -com ara s’està fent- sinó aconseguir portar-les a cap. Els plans urbanístics, per si sols, no basten si no van acompanyats de la gestió i del pressupost corresponent.

A Palma tenim precedents d’actuacions públiques reversibles i reformadores  paradigmàtiques, el Parc de la Mar es un bon exemple.

A les que podem sumar  actuacions privades amb destacada  incidència urbana: algunes les conec de primera mà, per haver-hi intervingut com arquitecte.

Però l’exemple més important quan a actuacions  urbanístiques privades executades a la nostra ciutat es, sense dubte, les protagonitzades per Joan March, una de les seves empreses,  i l’arquitecte Gabriel Alomar: Jaume III, Olivar, etc..

Avui dia es molt difícil que l’administració faci, no nomes projecti, actuacions com les descrites i també ho es que les faci la iniciativa privada.

Es podrà argumentar que quan en Joan March i en Gabriel Alomar varen fer les reformes era en plena dictadura franquista  -i es vera- i que quan es va fer el Parc de la Mar l’influencia d’un artista mundial com Joan Miró va esser decisiva, i es vera, o que l’actuació d’alguns polítics com l’alcalde  Ramón Aguiló varen esser decisius, i es vera, o que sense  la Fundació la Caixa la rehabilitació del Gran Hotel no hagués sigut la que va esser, i es vera…

Hem d’acceptar que realitats fortuïtes,com va esser el nas de na Cleopatra seduint primer a Juli César i després a Marco Antonio i les conseqüències a la història  de Roma, son les que  transformen  la realitat.

La ràbia que ens produeix aquest estrany fenomen probablement  està a la rel d’algunes de les nostres frustracions col·lectives, incloses les urbanístiques.