La recuperació
Jaume Garau
En totes les crisis turístiques que ha patit Mallorca, des de la primera de 1973, s’han repetit quatre fases, en el mateix ordre cronològic. La primera fase, la de l’alerta. Se sap que hi ha un problema greu internacional, però encara no es veu clar com afectarà el turisme. La segona és la de la caiguda del turisme. Aquesta pot ser més o menys llarga, de pocs anys, com la del 2001, o fins a 5 o 6 anys, com la del 2008. La tercera és la fase de la recuperació, la que consisteix a tornar a la intensitat del turisme similar al que hi havia abans de la crisi. Finalment, la quarta fase és la del nou creixement del turisme.
Des dels anys 60 el sector turístic no ha aturat de créixer, mentre els altres sectors han decrescut. Això genera una tendència a incrementar al monocultiu econòmic, amb tot un seguir de problemes que han estat prou analitzats. Problemes mediambientals, econòmics i socials d’una envergadura creixent després de cada crisi. El creixement posterior a la recuperació sempre ha fet créixer els problemes associats, les anomenades «externalitats» del turisme.
Mentre l’entorn europeu era positiu i creixia com nosaltres, les externalitats eren una qüestió de gestió i de lleugeres modificacions del model de creixement. Ara en un entorn europeu en crisi i en un entorn mundial de canvi climàtic, la lògica del creixement turístic del nostre model és dramàtica.
Aquests mesos estem veient la doble cara de la recuperació. D’una banda, els negocis turístics s’omplen les butxaques i donen feina a molta gent (arribant a no trobar determinats treballadors). Per una altra banda, els problemes que teníem el 2019 tornen a aparèixer amb més intensitat. Un exemple ha estat el turisme de creuers. El negoci s’ha recuperat molt de pressa i venen vaixells més grans i millor dissenyats per fer diners a bord, mentre continuen contaminant la Badia de Palma. Si, s’ha fet un pacte amb les navilieres, però en realitat deixa les coses quasi com abans. En el pacte la societat civil no ha participat.
La recuperació del volum de turistes no és a causa de les polítiques nacionals o locals, sinó dels actors i escenaris econòmics internacionals. Per tant, tenen poc mèrit els esforços dels actors locals. On més podem intervenir, és en la manera d’afrontar el proper creixement que ve després de la recuperació. Després de la primera crisi de l’any 1973, el turisme va créixer amb la internacionalització dels operadors turístics i de les grans companyies hoteleres. El control del creixement de places turístiques i de les urbanitzacions associades es va intentar, però aviat va tornar una onada de creixement amb més diversificació de sectors turístics i més tecnologies de la gestió dels allotjaments. Sumàvem cent mil places de lloguer vacacionals i dos milions de creueristes.
Ara la nova fórmula amb la qual es prepara el nou creixement es defineix com turisme sostenible i circular. La llei recentment aprovada vol ser el marc legal per consolidar la il·lusió d’un creixement més raonable, que no tengui tantes externalitats i que es faci més fort, més resilient.
Ara bé, les tensions estructurals del model actual continuaran i d’aquí a pocs anys tornarem a veure el fracàs de voler salvar un model de creixement turístic que és inviable. La profunda emergència climàtica i la crisi energètica, accentuada per una crisi geopolítica amb guerra europea inclosa, posa les coses molt difícils al futur del turisme de masses d’unes illes que depenen totalment del transport aeri.
Mentrestant la vertadera recuperació no es veu venir. Alguns intents i propostes de col·lectius socials, marginalitzats pel gruix del poder econòmic i polític, no fan camí, de moment. La vertadera recuperació de les platges, de la mar, de les carreteres, dels centres dels pobles, i de les ciutats no està en marxa, sinó tot el contrari. S’estan accentuant processos de gentrificació, d’especulació immobiliària, de distanciament de l’administració, de col·lapse de serveis públics essencials, que, tot plegat, deixen la ciutadania resident sense les opcions naturals que han tengut durant decennis: una feina digna, una casa per comprar, una ciutat per viure…
L’única via racional cap a una recuperació vertadera i capaç d’obrir-se camí en el futur, és la del decreixement responsable. Hem d’anar posant les mesures econòmiques, polítiques i tecnològiques perquè el volum del turisme decreixi gradualment durant molts anys, i que els altres sectors, especialment l’agricultura ecològica, la indústria del coneixement i de la transició energètica, la rehabilitació d’edificis, etc., puguin anar millorant la riquesa i la prosperitat de la nostra terra i què la generació jove torni a tenir esperances de viure millor que la dels seus pares i mares.
*Article publicat a Última Hora el 29/06/2022.