Ens vam estimar tant

Ens vam estimar tant

Ens vam estimar tant

Il·lustració: Toni Salvà.

Tenim por del silenci. De la mateixa manera, ens terroritza la soledat. El pitjor de tot, emperò, és la nostra por a canviar. Silenci, solitud i canvi és allò que hem anat vivint entre el tram comprès entre la fi de l’hivern, tota la primavera i un pessic de l’estiu. Paradoxalment no ho hem fet sols, sinó que el món i la seva gent hem estat tancats a la vegada. Mentre l’exterior callà en un mutisme que varen agrair la flora i la fauna, a l’interior de la cova no vàrem aturar de parlar per dir-nos com ens estimàvem. Smartphones i tota la tecnologia a l’abast que ho permetia es trobaven en pics màxims de rendiment. La incertesa d’aquesta pandèmia assassina va posar en solfa el nostre tancament habitual per esdevenir prolífics en declaracions d’amor. Milions de persones tancades fan molt de renou.

Guardo alguns t’estim al meu telèfon mòbil, tot i que he esborrat centenars de cors per por que peti amb tanta d’inflor sentimental. Mentrestant em pregunto perquè ara, que ja tornam a estar amollats, s’han acabat l’efusivitat i els amors de zoom. Un altre signe de retorn a la rutina és que el telèfon fix ha recuperat el seu lloc al món: en un racó de la casa, oblidat, ¡total no sona! El cel·lular segueix fent fum perquè per alguna cosa estem sent inseminats per entrar al 5G; no passarà res per una miqueta més de radiació, és menys visible i més lenta que el coronavirus. I ens estima tant. I el necessitem tant per alleujar-nos del silenci, la solitud i la por al canvi.

En el nou vell estat ja no rebem frases d’autoajuda tipus ‘serem millors, després d’aquesta’, ‘tots junts vencerem la ‘bestiola’, diguem-nos com ens estimem, ara que estem vius’. Coses així. Ara torna el bombardeig de la quotidianitat i tots alhora fem revisionisme històric a força de contemplar com roden els caps de Juníper Serra i Cervantes mar enllà. Quina expressió més rància, Lourdes. Estàs en el més enllà! Torno a la terra per rellegir els fragments d’un episodi d’allò que encertadament va resumir Jack London en dues frases: «Mentre el negre sigui negre no entendrà el blanc, i mentre el blanc sigui blanc, no entendrà a el negre». Així doncs, amb els de la llegenda negra que han tornat a atiar el foc i els de llengua ràpida i cervell maldestre que decideixen que cal guillotinar tot aquell bust que tributi cert passat -infaust, per cert-, tornem a estar entretinguts.

Efectivament, ja estem de nou a la normalitat. I Palma no n’és aliena.

Aquest matí m’he despertat i, com qui no vol la cosa, he caminat cap a la pantalla de l’ordinador. M’ha semblat veure una llum intermitent i juraria que he escoltat una veu. Gairebé humana. Em proposava començar el dia: cinc minuts d’estiraments, quinze de meditació, una treva per al cafè amb llet i la torrada de pa d’espelta amb llavors i, el més important, m’arribava una frase: «Vivim com somiem, tots sols».

He mirat directament la pantalla. On se n’ha anat, tot aquell amor de la pandèmia?, m’he preguntat. Per tota resposta he rebut una sonora riallada. He volgut apagar el terminal; m’ha costat, però he aconseguit clavar els incisius a la jugular d’aquest cable maleït. He acabat exhausta. Ha sonat un xiulet, el telèfon mòbil. M’hi he llançat com una posseïda. Era un sms que m’anunciava la nova factura del gas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *