El món mira cap a Venus i aquí ens esquarteren
Il·lustració: Toni Salvà.
Els boscos es cremen, els continents s’enfonsen, l’aire s’omple de pols irrespirable i un virus estrany col·lapsa la Terra. No és l’inici d’una sèrie. És la realitat, encara que sembla ficció. “El món s’esfondra i nosaltres ens enamorem”, diu Humphrey Bogart a Ingrid Bergman a Casablanca. Em pos aquesta tireta emocional perquè necessit primers auxilis, com en aquesta pel·lícula.
Palma s’està esquarterant per barris on els seus habitants se senten empestats. S’han confinat milers de residents a les zones més castigades pel desequilibri social i econòmic, la qual cosa probabablement els enfonsarà encara més en la misèria. Malalts, pobres i estigmatitzats. Un clàssic. Però aquest virus no atén raons de cartera. Viatja molt. Avui tancaran també Arquitecte Bennàzar i encontorns. La setmana que ve podrien confinar un altre tros de la ciutat.
M’imagino el següent escenari: al·lot coneix a al·lota, s’agraden des de fa temps, de veure’s al barri. Però ell viu a Arquitecte Bennàzar i ella a Alfons el Magnànim. Ell ha estat confinat i ella es pot moure lliurement tret de la Palma prohibida, és a dir, el barri on viu el seu estimat. Viuran un amor d’estacada. “El món s’esfondra i nosaltres ens enamorem”. Una petita Casablanca entre dos carrers de Palma.
Duim mesos sortejant el dilema entre salut i tancament o malaltia i llibertat. L’estiu ha estat un baló d’oxigen, només és que alguns s’han donat tal xutada que ens han posat a tots en perill. Gràcies, homo sapiens!
Paradoxalment, a la proliferació d’abraçades i lògics contagis cal sumar-hi petits gestos mínims de rebuig, de por, d’aïllament voluntari entre alguns dels seus veïns o entre algunes de les seves amistats, fins i tot entre els seus familiars. No se n’han adonat? Jo sí.
La desconfiança està guanyant el torcebraç a les bones intencions. Perquè el virus no només emmalalteix el cos, també desorienta les emocions. La por al contagi ens ha fet tornar desconfiats. A partir d’aquí només hi ha un pas per convertir-nos en delators, si la cosa s’embruta. Repassem la història.
Mentrestant, a l’alba i el vespre elevam la vista i veiem Venus, la lluminosa, l’anomenat Planeta de l’amor i la bellesa, segons les mitologies. Al pati de veïns que és el sistema solar, Venus és un dels més propers a la Terra. Aquesta setmana ens hem colgat i ens hem despertat contemplant el planeta daurat. Un grup de científics hi ha detectat un gas pudent (que fa olor d’all i de peix podrit, diuen) en l’atmosfera de Venus, la fosfina o fosfà, que podria indicar que hi ha possibilitats de vida, al planeta. Entre la comunitat científica l’enrenou és tremend: és una bona teoria, però cal demostrar-la.
“Si hi ha vida a Venus, n’hi haurà en molts altres llocs”, indica Clara Sousa-Silva, una investigadora del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts) i participant activa en aquesta descoberta, que arriba en un moment en què la Terra necessita agafar-se desesperadament a qualsevol indici d’esperança no a un rumor, que ja n’anem servits!