Palma: Barris degradats i barris degenerats

Palma: Barris degradats i barris degenerats
Carlos García-Delgado
Arquitecte

Al començament del segle XX, amb el pla d’ampliació de la ciutat de Palma per fora de recinte emmurallat, van aparèixer nous solars que es van anar construint amb edificis de tipologia tradicional (petites cases en planta baixa ocupades, moltes d’elles, per persones procedents de la part forana) o amb petits edificis de dues o tres plantes. I la ciutat antiga, que era vista com a poc assolellada i insalubre, va ser a poc a poc abandonada. Fins a tal punt es va despoblar que, en les dècades finals de segle, quan a Palma algú parlava de barris degradats, s’entenia que es referia als del Centre Històric. El Puig de Sant Pere, la Calatrava, el Barri Xino, i fins al centre més senyorial, als voltants de la Catedral, mostraven senyals evidents de deteriorament i despoblament. L’Eixample, així anomenat, resultava més saludable i atractiu. I també es van mantenir els barris perifèrics -com La Soledat, Santa Catalina, Son Espanyolet, Son Rapinya, Son Armadams o El Terreno- que s’havien construït, la majoria, al llarg de segle XIX respectant la distància a les muralles que les normes militars imposaven. Amb el pla d’Eixample, aquests barris es van integrar al plànol de la ciutat, i la degradació del Centre Històric va venir motivada per aquell corrent centrífug de la població.

Però avui la situació s’ha invertit. Davant el fracàs urbanístic i arquitectònic -si m’és permès dir-ho- de la nova ciutat, s’està produint des de fa dècades un gradual retorn al centre antic. La ciutat medieval resulta més acollidora, suggestiva i emocionant, que la impersonal trama de l’Eixample que, després d’un període d’arquitectura digna (anys 20 a 50), es va veure ocupat per una altra de baix perfil. I es va iniciar el fenomen invers: al començament de segle XXI el Centre Històric ja era la zona més valorada -els preus de les immobiliàries no ofereixen dubtes- al mateix temps que aquella perifèria, tot i que encara jove i ben conservada, començava a mostrar alarmants símptomes de degeneració en diferents barris.

Per què xerr de degeneració? Cal distingir: un barri degradat és aquell en què els edificis antics no van ser degudament atesos i van entrar en un procés de deteriorament físic: el Puig de Sant Pere, a mitjan segle XX, era un barri degradat. Però un barri degenerat és una altra cosa; pot estar fet d’edificis moderns i sòlidament construïts, però inadequats en aquest lloc, capaços de donar al trast amb els valors urbanístics de barri. La City de Londres -amb els seus moderns i lluents edificis de vidre i acer- seria un exemple sagnant. Washington Irving descriu, al seu emotiu relat Little Britain, com l’antic barri va començar a degenerar a inicis del segle XIX. I per desgràcia no és l’únic a Europa. Avui a la perifèria de Palma hi ha uns quants barris degenerats. Parlem, per exemple, d’El Terreno. 

Plaça Gomila. anys 50. Fons Rul·lan. Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca.

Va ser un dels més cobejats d’Europa, un prodigi urbanístic: assentat a la falda del turó de Bellver, una ciutat-jardí a escala humana comunicada per tramvia amb la ciutat, totes les seves cases amb vistes panoràmiques sobre la badia i, a la vegada, un ambient de barri autosuficient: forns de pa, església, escoles, etc. Molts artistes europeus i americans -pintors, músics, escriptors- van triar aquest enclavament en la primera meitat de segle XX com el lloc perfecte per a la seva inspiració, i es van barrejar de forma enriquidora amb la població mallorquina.

Foto: Diario de Mallorca.

Però cap a 1970 va sobrevenir la desgràcia. El barri va entrar en un brusc i vertiginós procés de degeneració. I la causa és ben coneguda: no hi va haver deteriorament físic, sinó ambiental: l’ajuntament va permetre la construcció, en aquest paradís!, d’execrables blocs d’apartaments de fins a deu plantes que, per a major disbarat, mostraven totes les misèries d’una carrinclona arquitectura mercantil. Al cap de pocs anys s’havien construït mitja dotzena d’ells, que van acabar de cop amb el paisatge, amb l’ambient i amb la meravella. Punt final d’una brillantíssima història. Allò va ser “vist i no vist”: els artistes van fer rabents les seves maletes, les cases van ser abandonades i els preus es van desplomar. Sovintejaven les cases buides, que es van anar dividint en petits apartaments cutres, que es poden llogar a baix preu. Aquells pocs blocs havien aconseguit la degeneració de barri sencer. Encara avui es poden veure algunes de les antigues viles abandonades, amb el seu jardí convertit en selva, que manté l’aroma del gessamí i la datura com un crit estripat des del més enllà. La pèrdua econòmica, social i urbanística va ser enorme. I la reflexió que s’imposa és senzilla: si volguéssim recuperar El Terreno l’única solució -no ens enganyem- passa per demolir aquests edificis inadequats que van ser la causa de la seva ruïna. Cap solució de draps calents pot acabar amb un càncer. I, com és ben sabut, si el càncer està localitzat, exigeix cirurgia. És cert que aquesta operació no és gratis, perquè abans de demolir els ofensius edificis caldrà comprar un per un els apartaments (que no són barats, magnífiques vistes). Però on estaran millor empleats els diners de l’ecotaxa si és que es torna a recaptar?

Foto: Bartomeu Reus.

La lliçó que cal extreure és simple: la degeneració és molt més nociva que la degradació. Perquè, vegin: la degradació del Centre Històric va tenir marxa enrere; es va aturar a partir del Pla General de 1985 en què es va imposar una rígida normativa conservacionista. Paradoxal: el que va revalorar el Centre Històric va ser una prohibició: es va prohibir enderrocar els edificis, i si algun queia era obligatori reconstruir-lo. A partir d’aquest moment, els vells edificis es rehabilitaven. I aquesta obligació va ser el que va salvar urbanísticament la ciutat medieval i la va revalorar econòmicament. Amb una lacerant excepció: el Barri Xino. Aquest barri contenia una trama de carrers laberíntica, típica de les ciutats medievals nord-africanes, i era sens dubte una permanència de la Palma musulmana. Era un barri degradat, però en absolut degenerat! I aquí es va aplicar la teràpia equivocada: cirurgia total. Error. Aquest barri podia haver estat rehabilitat com ho va ser la resta de la ciutat antiga. Però es va entrar amb les excavadores com elefant en una terrisseria. Greu error. La degradació es resol rehabilitant! La degeneració en canvi, és més difícil de resoldre perquè, aquesta sí, de vegades exigeix cirurgia; la qual cosa implica apreciables sumes per comprar i demolir edificis inadequats. Però cal ser conscients que no es tracta d’una despesa, sinó d’una inversió rendible. La millora del paisatge -urbà i rural- de Mallorca no passa per fer alguna cosa sinó per desfer l’errat. Quan un s’equivoca, ha de corregir. I la correcció, en aquest cas, inclou la paraula demolició. Recorden vostès l’insolent edifici de pisos que s’assentava sobre el Baluard del Príncep de la muralla renaixentista? Durant dècades vam haver de suportar la humiliant vergonya de contemplar aquest bloc com la salutació de benvinguda a la ciutat. Era com una carta de presentació que resava: està vostè arribant a un lloc dubtosament civilitzat. Quin va ser el perjudici real -en imatge i en diners- que aquesta carta de presentació va significar? Perquè aquest bloc devaluava la ciutat sencera. Per tirar el maleït bloc va caldre comprar els pisos, un per un. Molt bé, però aquest cost va ser una rendibilísima inversió. Perquè era molt més el que la ciutat guanyava. Només hi va haver un però: encara que la seva demolició era d’una urgència evident, des que es va decidir tirar l’edifici fins que es va tirar, van passar més de trenta anys! La gestió dels dirigents polítics -Ajuntament, Consell i Govern- no va ser precisament àgil i aquesta lentitud va perjudicar la ciutat -i a l’illa- durant altres trenta anys. Aquesta ineficiència en la gestió surt, en el fons, moltíssim més cara que el cost de comprar l’edifici. Els casos flagrants han de ser abordats sense demora. El Terreno no és avui l’únic barri degenerat de Palma, però és un dels que estan causant major perjudici a la ciutat, perquè urbanísticament és molt el que es perd, i és patrimoni de tots. Curiositat: fins fa poc, la degradació d’un barri es notava perquè els seus edificis queien. Ara és al contrari: la degeneració avança perquè alguns edificis no cauen, o no s’enderroquen.

Una altra qüestió preocupant és el cas d’edificis abandonats, com el de Gesa i altres. Els explicaré una anècdota. Recentment i durant diversos anys, un grup de professionals experts, tots membres de Palma XXI i recolzats pel Col·legi d’Arquitectes, entre els quals hi havia historiadors, arquitectes, arxivers, especialistes en museus, arqueòlegs, documentalistes, fotògrafs i maquetistes, ens vam oferir als polítics de torn -regidors de l’Ajuntament, consellers de Cultura de la Generalitat, responsables de Cultura de Consell, rector de la Universitat- per organitzar un museu de la Ciutat. Palma és una de les ciutats europees amb una història més rica (cosa que no tots els palmesans coneixen). Quan va ser assaltada per la Corona d’Aragó en 1229 ja tenia mil tres-cents anys d’història i era una de les deu més grans d’Europa, unes quatre vegades més gran que Barcelona, i va seguir sent més extensa que Barcelona fins a mitjan segle XIX. Les seves muralles renaixentistes, manades construir al segle XVI per Carles V per protegir-se de l’amenaça turca (es van seguir construint durant tres segles), no van ser igualades en extensió i disseny, per cap altra ciutat europea. En fi, què els explicaré, la Catedral gòtica -quarta en alçada del món- és l’única construïda a la vora de la mar i l’única que mira a la Meca, el castell de l’Almudaina és l’antiga alcassaba àrab i té més de mil anys, etc. Doncs bé, una ciutat amb un patrimoni tan enorme no va ser capaç d’oferir recer a un petit museu de tant interès per als mateixos habitants de la ciutat i per als seus nombrosos visitants. Estava clar que el turisme de pizza i cucurutxo mereixia més atenció que el cultural. L’equip de professionals que oferia els seus coneixements motu proprio, sense demanar res a canvi, no va obtenir cap resposta tot i que existien edificis infrautilitzats, com, entre d’altres, la casa senyorial de Can Oleo o el casal Balaguer. El suport institucional va ser nul. Zero. Ni una trucada ni un correu electrònic per concertar un pla, tot i que tots aquests suposats gestors de la hisenda pública havien manifestat -de boquilla- el major interès. Cap dels consellers o regidors va moure un sol dit. Naturalment, farts de perdre el temps i l’energia, abandonem l’intent desitjant no tornar a veure’ls la cara a tan inútils gestors que, però, cobraven religiosament el seu sou a final de mes. Fi de l’anècdota: hi ha edificis infrautilitzats, i cal agrair-ho, en gran part, a la incapacitat de gestió dels polítics responsables.

Però tornem als barris degenerats. La degeneració no sempre ve motivada per la construcció d’edificis inadequats. Pot tenir altres causes. Ja sabem que el turisme de masses és un perill en molts sentits per a l’equilibri social i urbanístic dels llocs visitats. Venècia no és avui una ciutat degradada sinó, cosa pitjor, degenerada. I el motiu no és, en aquest cas, que s’hagin construït blocs infames com va passar a El Terreno, sinó perquè s’ha permès una afluència massiva de visitants. Aquesta permissivitat ha fulminat la ciutat. No exagerem -em diran vostès- la ciutat segueix aquí. Però no és cert. Aquí segueixen els seus edificis, però una ciutat és moltes més coses que els seus edificis. És la gent que l’habita i són les seves activitats, el seu pols vital: comerços, escoles, bars, mercats, passejos, etc. Quan els espais són massivament modificats per atendre els turistes, els habitants i les seves activitats també desapareixen, i la ciutat degenera de manera imparable. Venècia és avui -com tants altres pobles o ciutats turístics- una closca buida de contingut. Un pur aparador per a turistes que, en la seva ignorància, creuen Venècia. Però avui Venècia, vegin, ja no pot ser visitada. Per una senzilla raó: perquè ja no existeix. Hi ha les seves pedres, per ser vistes, però sense l’emoció que els donava el fet d’estar vives. Si John Ruskin (Les pedres de Venècia) aixequés el cap, tornaria a acotar-la immediatament. Avui els seus edificis són només cadàvers embalsamats, que poden ser vistos amb la mateixa fredor que ho faríem des de la pantalla d’un ordinador o des de la llitera d’un taxidermista. Només la ingenuïtat o la necrofília poden ser excusa per visitar avui aquesta ciutat, que va vendre el seu esperit fa temps i avui ven el seu esquelet. Palma ha iniciat aquest estúpid camí. Els comerços i els bars que estaven al servei dels seus habitants han anat posant-se al servei exclusiu dels visitants. Van canviar els seus productes de venda, però també el seu aspecte -que ha esdevingut insípid i impersonal- i els habitants de la ciutat són ja uns estranys en aquests llocs. Ells mateixos els eviten, ja no entren; saben que estan preparats només per a turistes. De manera que la ciutat va perdent bocins de si mateixa fins a quedar a poc a poc en els ossos, com aquests animals devorats pels voltors. Passejar avui per segons quins carrers de la ciutat és com moure en territori aliè, gairebé ja desconegut. El sense sentit arriba a tals cotes que molts comerços estan concebuts per atendre exclusivament a una massa de creueristes que irrompen durant unes poques hores i després desapareixen. Ells desapareixen, però els comerços queden, buits, esperant la següent remesa. Queda la ciutat degenerada.

Conclusió: ¿haurien de demolir aquests blocs execrables que van convertir El Terreno en un barri degenerat? És evident que sí. Haurien de prohibir els creuers -i l’exagerada proliferació d’hotels- en els centres històrics? És evident que sí. ¿Es farà? És evident que no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *