Síndrome postvacacional

Il·lustració: Toni Salvà.

Fa un segle -de tot sembla que ja fa un segle- quan algú tornava a les rutines quotidianes després de les vacances, passava els primers dies confús, atordit. A aquest estat d’ànim se’l coneixia com “la síndrome postvacacional” i era sovint motiu de befa a les oficines, als despatxos, als bars… En el quadre de símptomes s’enumeraven depressió, cansament, fatiga generalitzada, manca de son o irritabilitat. Crec que a aquesta síndrome se l’hauria d’anomenar pel seu veritable nom: “No vull treballar”. O millor encara, no en aquest treball. No a la normalitat. Ja ho veis! Avui ho donaríem tot per tornar a aquella Galàxia de la qual ens van descavalcar el març de 2020.

Avui la nova realitat també ha aparcat alguns tics del passat. Perquè a veure, qui és el guapo que es posa a parlar ara de la síndrome postvacacional, quan milions de persones ja no tenen un treball al qual tornar, o quan molts d’altres es troben en risc de perdre’l en els propers mesos. I una gran majoria, anant-hi només a estones. Treball com qui balla la yenka. Per això ja no trobem reportatges a doble pàgina amb el ditxós síndrome després de la tornada a la normalitat. Normalitat, dius?

A la vegada que un animaló recorre el món traient-nos al carrer, aquest darrer mes de setembre, ens ha revelat un calfred físic estel·lar: s’ha descobert la col·lisió més potent abans mai observada de dos forats negres, captada per dos detectors d’ones a Europa i als Estats Units d’Amèrica. Igual que passa amb aquest punyeter coronavirus, els científics estan plens de preguntes, d’enigmes; no poden explicar-se de cap manera la formació d’aquests forats negres que han superat tot el que sabíem fins ara, incloses les teories d’Einstein. El galimaties és tan descomunal que aquell que el descobreixi pot acabar guanyant el Nobel de Física, com ja va succeir amb els descobridors de la primera ona gravitacional en 2016, entre ells la menorquina Alícia Sintes, professora de la UIB.

Tot això succeeix lluny, molt lluny. Mentrestant, a la Ciutat Quàntica no ens estem de res: barris semiconfinats, hospitals plens de pacients de bell nou i personal sanitari atemorit davant l’augment d’infectats pel virus, a més d’unes aules que podrien convertir-se en focus en cas d’un nou rebrot de l’epidèmia.

Ningú va dir que seria fàcil, és vera, però ja està bé d’anar per la vida sense Pla B. És evident que entre una societat descurada, egoista i irresponsable, i uns polítics tous que han cedit a les pressions i han fet el sord davant qui haurien d’escoltar de veritat -la comunitat científica-, ens esperen una tardor i un hivern que riu-te’n tu de la síndrome postvacacional. I tant de bo m’equivoqui.