La ciutat pandèmica
Climent Picornell
Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. La pandèmia, súbitament, ens ha mostrat una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos. El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai. El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic … i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.
El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!
De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i veiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns, i els altres per un histrió negacionista.
Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i la classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.
El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres locus amoenus, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit polucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.
Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.