Bon estiu covid19

Bon estiu covid19

Bon estiu covid19

Il·lustració: Toni Salvà.

Una milana vola en cercles en la llunyania. Ho fa amb una suavitat que em calma. La seva coreografia és hipnòtica, com les voltes d’una dansa dels dervixos. No puc deixar de mirar al cel. No puc deixar de mirar en terra. En una entrevista de Lluís Amiguet al físic Carlo Rovelli a La Vanguardia llegesc una frase que em dóna serenitat: “En l’univers, en aquest lloc immens i misteriós, som només una espurna. Som vibracions fugaces entre bilions d’estrelles”.

Aquesta setmana volia acomiadar La ciutat quàntica, que també es dóna un respir fins al setembre, parlant del malviure -que ja coneixíem, encara que miréssim cap a un altre costat- de milers de persones en els anomenats pisos-pastera. Fa uns dies, una nina de dos anys va caure des d’un tercer pis on comparteixen escassos metres una vintena de persones. La petita està bé, però una ciutat que permet un amuntegament semblant no està gens bé. Mentre vostè i jo fèiem un vermut en un xat per distreure’ns del tancament, els sense-drets s’abismaven en el forat negre de la claraboia d’una finca vella semblant al que es va precipitar la nina quan va treure el cap per la finestra, o s’astoraven davant d’una rajola d’una mida semblant a la que fa servir el dervix quan dóna voltes i més voltes, mentre es demana què faig aquí.

He decidit que, com que “som a penes una espurna”, deixo per a la volta les penes i em poso en mode bon estiu.

No gaire lluny, també al barri de Pere Garau, al terrat d’una casa de dues plantes dels anys 60 on viu una família magribina, una dona omple d’aigua una petita banyera de plàstic perquè el seu fill petit s’hi refresqui i jugui. Contemplo l’escena fascinada. He vist més felicitat i harmonia en aquest moment que en els banys en piscines de viles sumptuoses, d’aquestes de milers d’euros el metre quadrat, a les quals els amos de Mallorca no van poder accedir fins que a la fi se’ls va fer el passadís aeri segur. Ara no paren d’omplir Instagram amb les seves autofotos de piscines desbordants.

El menut xipollava en la seva banyera de plàstic contemplat per un peluix i la seva mare. En aquesta casa, anys enrere, va viure un columbòfil que va pintar de vermell les plomes dels seus coloms. Quan iniciaven el vol, les seves acrobàcies blanques i vermelles semblaven les danses de les molècules que veiem en qualsevol programa de You Tube sobre el Cosmos, o les que serveixen per concentrar-nos en no sé quin txakra quan ens posem a meditar. Acaba el bany, el nin surt del ribell de plàstic de colorins, la seva mare l’abriga amb una tovallola blanca. Al tendal, els calçons del patriarca i les túniques d’ella. Totes de color fosc. Sobrevolen. Semblen estels.

Com que l’espai és relatiu i el temps també, m’entrellaço a una partícula que pastura per aquí per desitjar-vos que des de les vostres finestres volin alt els somnis, com la milana que aquest matí de final de juliol m’ha regalat harmonia en la dansa immemorial d’una au que estava en perill d’extinció. Com nosaltres? Em conhorten les paraules de Carlo Rovelli quan, en la seva entrevista li explica a Lluís Amiguet que “trobar vida extraterrestre seria tan rellevant, almenys, com els descobriments de Copèrnic i Darwin”. Ja ho sabeu, idò. Bon estiu covid19.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *