El fracàs de l’èxit
Jaume Garau Salas
Secretari de Palma XXI
Una de les llegendes – de les moltes que corren sobre Joan March – conta que quan veia créixer el turisme, ell deia que si els turistes deixessin de venir, no hi hauria prou ametllers per penjar-se. Durant els anys 60 i 70,molts mallorquins encara creien que això del turisme no era segur i en cada temporada temien el fracàs. Ja a partir dels anys 90,quan el fenomen turístic va anar diversificant-se cap al sector de la construcció i l’immobiliari, aquesta por va anar desapareixent. Els anys 2000 el sector turístic es feia encara més gran i anava conquerint espai a la indústria i a l’agricultura, fins a arribar a influir tota l’economia de Mallorca, especialment l’economia de la badia de Palma. Ja ningú pensava que el turisme podria fallar. Ara ha caigut a terra per la força del virus. Resulta que no era una economia tan segura com molts pensaven.
A la sortida de la crisi financera del 2008, era l’època de quan l’Ajuntament estava tot content amb l’eslògan de “Passion for Palma” i el nou batle de Palma impulsava el creixement de terrasses per tot arreu. Era el temps que començava a créixer el turisme vacacional en pisos i apartaments, a través de plataformes d’internet com AIRBNB, quan els megacreuers ens deixaven la ciutat plena de turistes i els hotels “boutique” creixien com a bolets. El mes de
març del 2015 la ciutat de Palma era considerada per The Times un dels millors llocs del món per viure. L’aeroport aconseguia un altre record de passatgers i en el port no hi cabien més megacreuers. Tot un èxit. Tornava la megalomania i la prepotència.
Però no tot era de color de rosa. Cada setmana tancava un comerç tradicional i se n’obria un dedicat al turisme. La gent del centre de Palma i d’altres barris de la badia, cansada de la saturació dels carrers, la dificultat d’accedir a una casa, la pèrdua de comerços pròxims i dels renous nocturns, se n’anaven a viure a un altre lloc. També era el temps en què alguns petits grups de veïnats pensàvem que tot allò era un còctel explosiu que acabaria amb la ciutat així com l’havíem coneguda. Naixia la turismofòbia com insult als que estàvem en contra de l’excés del turisme. La reacció veïnal va començar a donar els seus fruits i es varen prohibir el lloguer vacacional i es limitaren les llicències per hotels al centre històric. Les associacions veïnals del centre s’uniren per lluitar per una ciutat més digna i es va crear una plataforma de 30 entitats contra els megacreuers.
De sobte arribà la COVID 19. La caiguda del turisme va ser total i la ciutat va quedar paralitzada. La capacitat de reacció davant aquesta situació ha estat molt feble. Aquell èxit que tant enlluernava a molts ha desembocat a un fracàs absolut. Sense turisme de masses no hi ha projecte de ciutat.
Així sembla demostrar-ho l’estudi que Palma XXI ha realitzat durant el període de desconfinament, per analitzar l’activitat econòmica i social de Palma. Aquest ha fet palesa una preocupant realitat: en els darrers anys, els comerços tradicionals i aquells dedicats a les necessitats dels residents han estat significativament substituïts per comerços dedicats a l’activitat turística. Aquest fet dificulta la reactivació de l’economia local, ja que es tracta d’un tipus de comerç i de productes dirigit especialment als visitants. El 51% dels comerços de l’eix analitzat romanien tancats durant el mes de juny.
Que la meitat del teixit comercial del centre històric desaparegui perquè el turisme s’atura ens posa davant d’un mirall que ens torna una imatge de la nostra societat que és, si més no, inquietant, i que en tot cas ens hauria de fer reflexionar sobre el model de ciutat que hem construït i el que volem.
Churchill deia que “l’èxit consistia a anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”. Sembla que ara ens preparam per anar cap un altre fracàs, ja que no feim passes per canviar l’economia sinó per restaurar-la. Mentrestant, hem perdut l’entusiasme per tornar a l’anterior etapa de la nostra ciutat. Una època que ens va fer més rics però molt més vulnerables.
Ara tornam al principi: un període d’incertesa, ja que el retorn del turisme de masses no està clar. No és el temps de la depressió ni de l’autodestrucció. És el moment de començar a veure que una altra ciutat és possible. Més equilibrada, més forta, més solidària. Serem capaços de reconstruir un projecte que tengui altres interessos que els de l’activitat turística? Una ciutat en la qual els interessos de les persones que hi vivim, siguin la prioritat? Serà el nou projecte el fruit de l’esforç del diàleg i el consens entre tots i totes?