Berenar “antic”

Il·lustració: Toni Salvà.

El 10 de març vaig quedar amb una amiga per prendre un cafè a La Molienda, al seu nou local del carrer Arxiduc. Duia setmanes veient-lo i se’m feia la mirada líquida darrere els enormes finestrals del nou negoci dels cosins Miquel Calvente i Toni Emazabel, responsables que molts hagin començat a conèixer els secrets del bon cafè i que no es conformin amb aquests succedanis que se serveixen a la majoria de les cafeteries de Palma. Han passat set anys des que varen obrir la seva primera Molienda al carrer de les Caputxines, petit com un gra de cafè i del qual record una bicicleta i un monopatí que vaig suposar decoració; vaig saber, poc després, que són els seus vehicles de transport habitual per la ciutat.
Aquells jovençans venien ben alliçonats dels seus aprenentatges a Londres. En Miquel es va fer barista, que és com un prestidigitador que converteix la química d’aquests grans de cafè plens de potassi, calci, fòsfor i magnesi, i en treu el millor de la seva aroma, que procedeix de les més de 200 molècules que integren aquesta petita nou marronosa que ha acompanyat -i ho segueix fent- alguns dels moments estel·lars de la vida.
Com aquella breu trobada que vaig tenir amb una dona el 10 de març, que només arribar va atreure la meva mirada mentre jo esperava la meva amiga MPau. La dona -i jo tampoc, potser- “pegàvem” a La Molienda, plena d’una clientela jove instal·lada en el seu ordinador portàtil mentre demanaven cafè i esmorzars veggies. Aquella dona, a la qual vaig calcular una setantena d’anys, vestia una gavardina amb colors estrafolaris i portava calada una boina fosca en un matí lluminós de primavera. Semblava un personatge tret d’una pel·lícula de la nouvelle vague en versió espanyola, és a dir, un impossible perquè la nouvelle vague és francesa, si no és una altra cosa. Va demanar un cafè amb llet i pa torrat. Un esmorzar de poble, vaig pensar. Em va agradar encara més.
Quan va arribar la meva amiga em vaig oblidar de la dona, fins que ella es va aixecar i amb un somriure de complicitat ens va demanar si podíem mirar la seva bossa mentre anava al lavabo. Quan va tornar vaig acostar-m’hi per explicar-li que la volia convertir en lletra, per com era, pel seu estil Jules et Jim i el seu esmorzar “antic!”, va postil·lar ella. Em va explicar que era de Madrid, encara que vivia a Mallorca des de l’any 1961, que va tenir un càncer, que ho va passar prou malament però que aquí estava, als seus 81 anys. No tenia fills, només una petita família -germà i cunyada- que la van cuidar molt durant la malaltia. Li vaig preguntar el seu nom: Ángela Maria Sillero. Va voler saber quan sortiria l’escrit. Li vaig dir el meu nom i que busqués a Facebook. Va moure una mica el cap i només va dir: “Ah sí!”
Res no feia presagiar que cinc dies després d’aquell dimarts, 10 de març, es decretaria l’estat d’alarma i que el país sencer quedaria confinat. En principi durant dues setmanes que després serien moltes més, com tots sabem.
Hi he pensat moltes vegades en aquella dona. Em pregunto com estarà, si seguirà prenent aquell cafè amb llet amb pa torrat mirant el carrer des del seu balcó, parlant amb el seu germà i la seva cunyada i buscant a Facebook un escrit sobre un esmorzar “antic”.

M’explica en Miquel Calvente que ja han obert La Molienda d’Arxiduc. Fins i tot han col·locat una taula i un parell de cadires al carrer. Crec que hi aniré, a veure si tenc sort i trobo n’Ángela Maria i compartim un esmorzar “antic”. Tenim moltes coses per explicar-nos. Aquest temps ha estat relatiu, llarg i curt. Ben mirat, tot ha succeït en un glop de cafè.