Teatre i arquitectura a Palma
Guillem Aloy
Arquitecte i membre de la Junta Directiva de Palma XXI
L’estudi del lloc del teatre a Palma parteix de la hipòtesi que la ubicació dels teatres a la ciutat no és fruit de l’atzar, sinó que es poden llegir pautes urbanes, arquitectòniques i socials en l’elecció de l’indret. La investigació mostra un inventari dels espais existents, desapareguts i tancats al llarg de la història de Palma. Es tracta d’una catalogació, preliminar i en curs, que recull 83 espais escènics a Ciutat –alguns amb voluntat ostentosa, però la majora humils–. El sistema tipològic de l’oci i de la cultura resultant obre una sèrie de preguntes: Quin és el motiu de la seva construcció? Qui són els seus agents i la seva arquitectura? Quin és el lloc del teatre a Ciutat?
En aquest recorregut històric i urbà, l’estudi de l’espai del teatre esdevé un mitjà per entendre la relació de l’arquitectura amb la cultura al llarg dels segles, abraçant esdeveniments d’alta cultura i de cultura popular. Més enllà de la seva estructura arquitectònica, s’ha de partir de l’esdeveniment teatral, amb una mirada amplia, per a la selecció i definició del lloc del teatre. L’arquitectura i l’escenografia són enteses com la trobada en el mateix temps, en un mateix espai, d’actors i de públic.
Espais i representacions escèniques abans de la Casa de les Comèdies, 1481-1667
A Palma, abans de la Casa de les Comèdies (1667), tenim constància de representacions a l’interior de temples com La Seu (1481-1563) i Montesion (1603-1749), el pati de l’Estudi General (1647 i 1658), en espais públics com en el Born, la casa de D. Pedro Santacilia (1658-1663) o la Sala del gremi dels sabaters (1658-1663 i 1812). Palma no disposava en aquest període d’un edifici destinat a les representacions i el teatre s’adequava temporalment en d’altres espais. Joan Mas i Vives, en analitzar la Consueta dels Set Sagraments, ens descriu com podrien ser aquestes arquitectures efímeres, l’espai escenogràfic d’aquest període a Ciutat:
«Es representava a l’interior del temple, i s’hi havien de bastir dos cadafals, segurament un rere l’altre, amb dues altures diferents, com a la Consueta del Juy: un era el “lloc” del vell malalt que jeia en el seu llit, acompanyat pel diable i la mort, i l’altre, el Calvari, on es feia inicialment la crucifixió i on restava, durant tota l’obra, el Crist, potser substituït per una imatge. Al costat de la creu, hi havia una “roca” d’on havien de sortir successivament els diversos sagraments. A més d’aquests dos cadafals, hom també utilitzava força el sòl de l’església: diversos personatges s’havien d’apropar als “bancs” i Jesús havia de “córrer la vila”, motiu que devia constituir una autèntica processó. A la mort de Crist, s’havia de simular un terratrèmol, “amb remor d’arcabussos i tenebres” i la resurrecció dels morts.»
Casa de les Comèdies. Teatre entre murades, 1667-1836
L’arquitectura de la Casa de les Comèdies (1667-1853), actual Teatre Principal, ve marcada pel seu context. Es situà en un espai fronterer de la ciutat, en el límit entre la ciutat alta i la ciutat baixa i a sobre de l’antiga Riera, en un emplaçament que va definir l’arquitectura i la relació urbana del teatre. D. Juan Barceló, paborde de la Seu, feu donació el 1662 a l’Hospital del terreny per edificar-hi una Casa de les Comèdies i entre 1667 i 1853 fou el veritable lloc del teatre de Ciutat. Les descripcions del teatre de l’època descriuen la bona acollida popular tot i la senzillesa de la seva construcció i de la manca d’elegància.
Les obres de les murades de Palma finalitzaren el 1805. La ciutat quedà delimitada i, a l’interior, un traçat de carrers irregulars i estrets on les Rambles i el Born eren els espais lliures. Tot i la creació del Corral, altres espais escènics van sorgir com alternativa –tímida encara– a la Casa de les Comèdies: El Corral del Xicolater (1765), la Sala del Gremi dels Sastres o la plaça de toros (1817-1933), on es realitzaven tot tipus d’espectacles.
Teatre Principal. Aires liberals i desamortització. 1836-1900
El Teatre Principal es va construir en 1854, en el mateix emplaçament que la Casa de les Comèdies. El teatre original presentava un mal estat de conservació, fet que –juntament amb els nous aires liberals– van fer enderrocar l’antiga sala i construir-hi el nou edifici l’any 1853. Degut a la impossibilitat de poder generar un edifici autònom –la topografia no ho permetia– i la impossibilitat de generar un eix axial d’entrada, vestíbul i sala; el volum fou organitzat i acabat amb una façana pantalla per tal de donar-li un caràcter urbà al teatre. La seva vida va ésser efímera, ja que un incendi el 1858 el va destruir per complet. El mateix equip d’arquitectes i decoradors referen el teatre: Antoni Sureda Villalonga –arquitecte– i Fèlix Cagé –decorador, i es va reobrir el 1860.
La multiplicitat d’escenaris començà a aparèixer en aquest període: «Por todas partes pululan los teatros caseros», recull la premsa de l’època. La llei de desamortització dels béns de l’Església va fer sorgir el Teatre de la Mercè (1835-1873) –en el refectori de l’antic convent de la Mercè–i el teatre de Sant Francesc (1836-1927) –que tingué diferents noms, tots ells adequant una sala de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís en espai escènic– o El Gran Café del Universo (1860-1872) –posterior Casino republicà a l’antic convent de les monges de la Misericòrdia–. Tots ells foren espais senzills que aprofitaren estructures existents. En canvi, en els terrenys desamortitzats de l’antic convent de Santo Domingo, es creà el Círculo Mallorquín –de caràcter aristocràtic– que entre el 1855 i el 1860 fou l’alternativa al Teatre Principal que s’estava reconstruint.
La sociabilitat estava canviant i van aparèixer altres espais com els casinos, on es feia una mica de tot. Un exemple podria ser el Casino Palmesano (1841-1871): «El Casino es una grande casa antigua en que se han hecho obras considerables para destinarla al objeto que tiene. Compónese de una sala de lectura, tres salas para mesas de juego, una con dos billares, otra de descanso, un cuarto de juntas que en las noches de baile sirve para tocador de las señoras, y un gran salon de baile, de gusto árabe, y por cuyos costados corren dos filas de canapés muy bajos cual corresponde al gusto del salón», com descriu Joan Cortada en el seu viatge de 1845.
Tot i no crear un sistema urbà d’espais, el lloc del teatre s’expandí per la ciutat degut al teatre popular, principal forma de diversió de l’època: el Cafè Recreo (1857-1867), El Recreo Social (1868-1937) –que adoptà diferents noms– o el Cafè del Racó de Plaça (1859-1913), entre d’altres.
La ciutat moderna. Enderrocament de les murades i associacionisme 1900-1936
Eusebi Estada va publicar el 1885 la necessitat d’enderrocar les murades per convertir Palma en una ciutat industrialitzada i moderna. El concurs de Projecte d’Eixample va ser guanyat per l’enginyer Bernat Calvet i Girona, redactat el 1897 i aprovat definitivament el 1901. Entre 1902 i 1935 s’enderrocaren les murades deixant un traçat per les rondes i conservant els vestigis de la part de la mar. En els espais lliures s’hi havia de situar les biblioteques, jutjats, teatres i museus. Tot i que no se n’indicava la ubicació exacta, ja que el «Ramo de la Guerra» es reservava el dret a escollir els terrenys d’aquesta zona per a la construcció d’edificis de caràcter militar.
En tot, iniciatives privades sorgiren a partir de 1900 i es construïren el Teatre Líric (1900-1967) –de l’arquitecte Jaume Alenyar i reformat en el 1910 per Gaspar Bennàssar– situat a l’Hort del Rei i el Teatre Balear (1909-1980) –de l’arquitecte Manuel J. Raspall, arquitecte dels teatres del Paral·lel de Barcelona– situat entre la nova estació de ferrocarril i el Mercat, en terrenys desocupats per l’enderroc de les murades. També teatres efímers o d’estiu se situaren en els espais lliures de l’enderroc com l’Olympia (1928) –Via Roma cantonada amb el carrer del bisbe Campins– i el Pavelló de varietats (1908, futur cine Ideal fins al 1919) –al costat de la plaça de Sant Antoni.
Tot i l’absència de teatres a l’eixample de Palma, tal vegada degut a que són les classes populars les que habitaren aquesta nova àrea de la ciutat fora murades, hi ha una excepció prou significativa: La Casa del Poble (1924-1936), el teatre per a les associacions obreres pagat per Joan March Ordinas i projectat per Guillem Forteza. L’associacionisme, en la seva vessant social i política més que artística, també va fomentar l’aparició d’una sèrie de nous espais disseminats per la ciutat. Es tracta d’associacions com La Protectora (1886-tancat), el Teatre Mar i Terra (1898- …) –de l’arquitecte Josep Segura–, l’Assistència Palmesana (1901-tancat); el Cercle d’obrers catòlics (1878-1929) –posterior Saló Mallorca (1931-1937)– o el Foment del Civisme o Saló de Belles Arts (1925-1934).
Boom turístic. L’expansió de l’arquitectura de l’oci pel Passeig Marítim i reformes urbanes de Gabriel Alomar 1940-1980
El 1940 bona part del pla Calvet estava encara sense edificar i les parts construïdes oferien una densitat desigual. El 1941, Gabriel Alomar redactà el Plan General de Alineaciones y Reforma que va ser el segon pla d’eixample de Palma, aprovat definitivament el 1943. El Pla Alomar també va proposar la millora dels espais públics del centre de Palma. L’Hort del Rei es va recuperar com a jardí públic fet que va condemnar a la demolició el Teatre Líric: «emplazado actualmente en el solar del antiguo “Huerto del Rey”, del cual debe retirarse al volver a destinarse éste a jardines, mejora que todos los ciudadanos unánimemente deseamos», tot i que Alomar va proposar un altre emplaçament pel teatre que mai s’arribà a realitzar.
En els anys 50 es va obrir el Passeig Marítim de Palma en un espai fronterer i límit guanyat al mar, que no havia estat contemplat per cap pla urbanístic de Palma, ni el de Calvet ni el de Alomar, i que esdevindrà un nou eix per l’oci i la cultura a la ciutat. El desnivell condicionarà un altre cop la relació urbana i l’estructura arquitectònica d’aquests espais.
L’Auditorium (1969-…) –iniciativa personal de Marc Ferragut Fluixà que ambicionà construir un espai escènic d’avantguarda, projectat per l’arquitecte Luis Feducchi i dirigit per la família Ferragut– o abans, Tito’s (1957-…) amb una arquitectura a l’aire lliure a sobre de la badia de Palma, projecte de Josep Maria Sostres. Unes obres que fan palès el canvi social i econòmic de Mallorca i que desplacen cap a la zona del Passeig Marítim l’eix de l’oci i la cultura.
Actualitat. Institucionalització del teatre i altres espais
La cartografia teatral de Palma ressaltaria l’eix del Born fins a les Rambles, tot i que afeblit i desdibuixat pel tancament i enderroc d’espais històrics com el Teatre Líric. A les sales històriques se sumarien d’altres més modernes i municipals: Ses Voltes (1983-…) –de l’arquitecte Elias Torres–, el Teatre Xesc Forteza (2003-…) –projecte de Tono Vila–, totes elles en el centre històric que conviuen amb els humils espais de societats cíviques –actualment tancats o desapareguts, a excepció del Teatre Mar i Terra reformat en el 2010– i amb els refugis d’una avantguarda teatral disseminada –on podríem destacar el Teatre del Mar (1993-…).
Així ens trobem amb vestigis del pas teatral: indrets on el teatre es va establir durant un temps i després va abandonar amb pervivències arquitectòniques en el traçat urbà. Una relació entre la història del teatre, la de la ciutat i també la de l’arquitectura.