Foto: Jaume Rebassa.

L’usitat carrer i el record del mico

Per Aina Riera Serra

Era sens dubte un carrer del centre de la ciutat, però semblava més aviat perifèric. No tenia l’aire aburgesat, refinat i de mira’m i no em toquis del Born, la plaça del Mercat o Jaume III. Des del segle XIV, se’l coneixia com a carrer dels Oms perquè aquests eren arbres comuns de les zones pròximes a les Rambles i a la Riera i també dels horts contigus. D’om, en realitat, ara ja només en quedava un, eminent, a la cruïlla amb el carrer Sant Miquel. 

Un aire de decadència planava en tot el recorregut del vial i a cops, ja no sabies si allò era Palma o Palerm; i no només perquè toponímicament les dues ciutats s’assemblessin. Compartien una atmosfera de deixadesa, que també podies trobar al carrer Sindicat, però que, en el seu cas s’accentuava per mor de les terrasses d’alguns bars i les persones que s’hi asseien. Que no és per generalitzar, però sovint quedava ben palès la feinada que tenien els sindicalistes que treballaven a les seus de les seves entitats, localitzades a les travessies d’aquest carrer. A les onze del matí, ja estaven asseguts, amb les seves canes, alguns encara amb jaquetes de llana, prenent-se un cafè o un rebentat, mentre arreglaven el món, si és que encara els en quedaven idees. Polítics espontanis, funcionaris, jubilats, pallassos sense nas, entre altres, completaven el retaule esperpèntic, i a cada cantó del carrer convertit en passeig, la gent caminava més lent o més ràpid, segons els ànims, les presses o el moment. 

I allò de la deixadesa també perquè en els darrers anys, havien anat apareixent botigues de productes xinesos, menuderies que ningú no sabia qui comprava, i altres establiments de comestibles poc naturals. Parlant clar, cancerígens, la majoria. Per sort, encara aguantaven estoicament alguns negocis emblemàtics, com la botiga d’espumes i coixins, el mateix bar Can Vinagre i el seu propietari, l’incombustible Mateu Martorell, la drogueria, l’òptica Lux o la botiga de cortines Quintana. I quan passaves per la de tatuatges que feia cantonada, i que abans havia estat de joguines i es deia Babelin, no podies deixar de recordar el mico de peluix marró que durant anys tothom mirava a través de la vitrina, mentre feia cabrioles d’acròbata giravoltant entre els seus braços. 

En una fotografia de Torrelló, datada de l’abril de 1983, s’aprecia perfectament com n’era de diferent aquest carrer quan hi circulaven cotxes. Més que circulaven, hauríem de dir s’hi amuntegaven, perquè mentre uns intentaven fer via i prosseguir la marxa, els altres aparcaven de qualsevol manera davant l’establiment que fos per fer les seves feines. I els vianants, pobres, miraven de sobreviure a la intoxicació del fum d’aquelles benzines. 

Amb el temps, varen aparèixer més bars i restaurants, gelateries i llocs de menjar per endur-se’n, locals amb un públic objectiu clar, que és el del turista, vianant predilecte d’aquesta ciutat-postal. Les llambordes verdes i fosques ja tenien els seus anys i les parets d’alguns edificis necessitaven una pintada, però l’ambient general es mantenia diürn, efectiu, proper, amb gent que hi transitava per anar a la feina, per tornar a casa, vianants vagarejant, la majoria amb les mans fora de les butxaques. Es trobava a faltar aquell lloro que tenia per costum parlar des de la botiga de la loteria, al final, tocant a les Rambles. Quan hi passaves, a vegades senties un “Guapa!” que t’alegrava el dia. Els piropos de les aus no fan tanta mandra.