Allò estrany és normal

Il·lustració: Toni Salvà.

Durant el confinament els cans van treure a passejar els seus amos, donant-nos enveja als que pensem que els animals estan millor en el camp. Fer la compra es va convertir de sobte en un alleujament al tancament, com ho va ser sortir a llençar les escombraries. Ciutats desertes plenes d’excrements, tot perquè molts cans no van advertir als seus passejants que havien de continuar recollint les seves necessitats. Ben mirat i amb una pandèmia que ens va deixar en estat de xoc, quina importància tenia recollir les femtes canines?

A la desescalada se’ns va permetre passejar amb cronòmetre. La mecànica quàntica servia perquè els nostres telèfons mòbils poguessin delatar si sortíem del perímetre delimitat pel Govern. Estàvem en la fase 0. És a dir, en l’infinit.

Arribàrem a la fase 1 i ens va entrar la set social. Tant de temps de veure’ns només en format pantalla ens havia alterat la realitat. Ja no distingíem els afectes i els cops de colze van suplantar les abraçades. Mascareta a la cara, vam celebrar tornar a compartir taula al carrer. Les terrasses de les ciutats s’havien d’esponjar i, per donar-los alè, des de l’Administració se’ls va ocórrer matar dos ocells d’un tret: convertir les calçades en terrasses, lliurant-nos dels cotxes aparcats davant del bar i alleugerir així la sagnia al sector de la restauració.

Economia i ecologia d’amagatotis. Anem per parts. En el galimaties d’aquestes mesures provisionals -fa por, perquè sabem que allò que comença com una excepció pot acabar convertint-se en norma- no es van atendre reclamacions veïnals que porten anys en el seu Fuenteovejuna contra el soroll. El regidor assegura que es compliran els horaris, de 8 a 23 hores, però resulta difícil creure’ls quan ni tan sols es compleixen les mesures de distància social i el personal es desemmascara a dos pams dels teus nassos. A més no hi ha prou policia per amonestar l’incompliment. I tampoc es tracta de viure en un estat policial, encara que si hem acceptat la privació de llibertat davant l’estat d’alarma decretat per la pandèmia, ¿com és possible que l’Administració sigui tan laxa i permeti que alguns bars es posin per capell aquest permís transitori d’ocupar espai públic, gratis total? Ho dic perquè he vist amb els meus ulls com la terrassa de torn ha col·locat taules i cadires a la vorera i els ciutadans del carrer tornem a lliurar la mateixa batalla de sempre: no tenim espai per passejar. La polissoneria d’alguns els converteix en amos del carrer, sempre en detriment del sector més feble: els vianants.

La pandèmia ha posat en evidència els forats negres del sistema i, entre ells, el desastre urbà de ciutats lliurades a la comercialització d’espai públic per especular en inversions immobiliàries i a favor del turisme. Fem que les ciutats siguin espais de convivència, lliures de fums i amb terrasses, sí, però sense renou i que també mantinguin aquesta distància social. Hi ha tanta set per a tant de bar? Hi ha cap butxaca que després de la covid19 pugui permetre’s unes tapes que a Palma no són a preu d’ERTO, precisament?

El virus és un avís. Per si de cas, els amos dels bars i les terrasses volen ser declarats Patrimoni de la Humanitat. Si la Unesco falla a favor seu, ens haurem lliurat dels cotxes però serem víctimes d’una ciutat-bar, encara que, advertits pels científics de noves pandèmies, caldrà anar sortejant la distància social a cop de qubit. Els físics quàntics ens tenen preparades unes quantes solucions. I no és ciència ficció.

Per si de cas, la vianant que porto dins surt emmascarada al carrer, ara que encara pot, i demana un desig: un debat d’entitat entre tots per recordar que la ciutat és nostra. Mentrestant comprovo, dia a dia, que allò que és estrany constitueix la normalitat.