Límits al turisme, un tabú
Jaume Garau
Quan el nostre cos està per damunt dels 37,5 graus de temperatura, consideram que tenim febre, que pot-ser tenim una grip, o una infecció i que hem de fer alguna cosa. Si ens fem una analítica de sang o d’orina veurem una quantitat d’indicadors que ens mostren el funcionament normal o anormal d’alguns processos del nostre cos. Pot-ser tenim un excés de glucosa o de colesterol i ens recomanen tal o qual tractament. Des de fa molts anys gestionam la nostra salut a partir de dades i evidencies, amb indicadors que mostren la normalitat amb límits inferiors i superiors que no convé traspassar.
Quan sortim de casa i agafem al cotxe per anar a qualsevol lloc, segurament comprovam el nivell de gasolina i calculam si ens basta per allà on volem anar. Si circulam per Palma veurem que hi ha molts carrers que no podem passar de 30 km/hora i ara per la via de cintura no podem anar a més de 80km/h. Es consideren límits de velocitat científicament establerts per la seguretat de tots. La nostra vida personal i social està plena de limitacions, pel bé de cada un i de tots. És impensable que no sigui així.
L’any 1992 en Joan Mayol va publicar un llibre sobre turisme i ecologia, en col·laboració amb un col·lega seu de Canàries. Els dos arribaven a la mateixa conclusió: els limitis de la capacitat de la naturalesa de les nostres illes per absorbir tants turistes ja s’havien traspassat i recomanaven la seva disminució. El 1992 arribaven a Son Sant Joan prop de 6 milions de passatgers, el 2019 n’arribaven quasi 30 milions. Després els estudis d’Ivan Murray i altres han detallat la imponent petjada ecològica del nostre turisme. La pressió humana sobre Mallorca ha pujat un 22,5% des de fa 25 anys i els estudis del Consell Econòmic i Social preveuen que segueixi creixent els pròxims 10 anys.
La consultora Mckinsey diagnosticà fa poques setmanes que l’economia turística de Balears genera directament o indirectament el 83% del seu PIB. Li segueix Canàries en un 64%, Andalusia en un 31% i Catalunya en un 23%. La diferencia de nosaltres amb els principals destins espanyols és abismal. Per tant, el diagnòstic està clar: ens hem passat i ara només cap a un tractament: ens hem de diversificar, disminuint el pes turístic. Però de seguida surten les veus de sempre que clamen: «Ah! Això sí que no!»
El gran problema que tenim els mallorquins és la incapacitat de pensar i parlar seriosament sobre la conveniència de posar límits al turisme. És un tema tabú. No hi ha cap estudi seriós fet per les institucions públiques i privades del món econòmic (per exemple el Govern, la Fundació Impulsa, el CES o Cercle d’Economia) sobre quin és el volum d’acollida turística que necessitam per tal de poder mitigar els efectes del canvi climàtic. Si algú en parla, o suggereix alguna idea en aquest sentit, és tractat de traïdor, inoportú, ignorant, turismofòbic o insults encara pitjors.
Ara que estem en una situació complicada i s’estén a tot arreu el debat sobre el futur, l’estratègia que hauríem de considerar seriosament és la de posar límits, inferiors i superiors, al turisme. O sigui, definir quin mínim és imprescindible per sobreviure dignament i quin límit superior no podem traspassar sense hipotecar el futur. Per fer això tenim una quantitat d’informació rellevant i el CES podria ser l’organisme que elaborés la proposta, ja que ha fet l’estudi 2020-2030.
Una vegada passada la pandèmia, potser a partir del 2022, hauríem de posar en marxa un full de ruta d’iniciatives que fessin la transició d’un actual turisme insostenible a un turisme futur sostenible. Segurament hi hauria d’haver un pacte amb Aena i Puertos de España per gestionar els volums de turisme acordat. S’haurien d’impulsar estances més llargues, ja que el problema energètic afectarà intensament al transport aeri i marítim. Les estances haurien d’estar millor distribuïdes al llarg de l’any, el que necessitaria d’un pacte amb els turoperadors.
Hauríem de començar quan abans per reconvertir les places turístiques obsoletes en altres usos especialment valorats, com per exemple els habitatges de lloguer. Els establiments turístics haurien de ser de més qualitat i eficients energèticament, amb economia circular que decididament apostés pels productes locals. Els preus una mica més alts i els llocs de treball més estables i de major qualificació. El transport col·lectiu hauria de créixer i funcionar amb energies renovables. Els espais naturals i les platges segurament necessitarien d’aforaments i reserva prèvia.
Reconvertir el turisme per seguir visquent dignament del turisme a les nostres illes no és una opció, és un mandat del temps que corren.
*Article publicat a Diario de Mallorca el 06/06/2021