Palma: Barris degradats i barris degenerats
Carlos García-Delgado
Arquitecte
Al començament del segle XX, amb el pla d’ampliació de la ciutat de Palma per fora de recinte emmurallat, van aparèixer nous solars que es van anar construint amb edificis de tipologia tradicional (petites cases en planta baixa ocupades, moltes d’elles, per persones procedents de la part forana) o amb petits edificis de dues o tres plantes. I la ciutat antiga, que era vista com a poc assolellada i insalubre, va ser a poc a poc abandonada. Fins a tal punt es va despoblar que, en les dècades finals de segle, quan a Palma algú parlava de barris degradats, s’entenia que es referia als del Centre Històric. El Puig de Sant Pere, la Calatrava, el Barri Xino, i fins al centre més senyorial, als voltants de la Catedral, mostraven senyals evidents de deteriorament i despoblament. L’Eixample, així anomenat, resultava més saludable i atractiu. I també es van mantenir els barris perifèrics -com La Soledat, Santa Catalina, Son Espanyolet, Son Rapinya, Son Armadams o El Terreno- que s’havien construït, la majoria, al llarg de segle XIX respectant la distància a les muralles que les normes militars imposaven. Amb el pla d’Eixample, aquests barris es van integrar al plànol de la ciutat, i la degradació del Centre Històric va venir motivada per aquell corrent centrífug de la població.
Però avui la situació s’ha invertit. Davant el fracàs urbanístic i arquitectònic -si m’és permès dir-ho- de la nova ciutat, s’està produint des de fa dècades un gradual retorn al centre antic. La ciutat medieval resulta més acollidora, suggestiva i emocionant, que la impersonal trama de l’Eixample que, després d’un període d’arquitectura digna (anys 20 a 50), es va veure ocupat per una altra de baix perfil. I es va iniciar el fenomen invers: al començament de segle XXI el Centre Històric ja era la zona més valorada -els preus de les immobiliàries no ofereixen dubtes- al mateix temps que aquella perifèria, tot i que encara jove i ben conservada, començava a mostrar alarmants símptomes de degeneració en diferents barris.
Per què xerr de degeneració? Cal distingir: un barri degradat és aquell en què els edificis antics no van ser degudament atesos i van entrar en un procés de deteriorament físic: el Puig de Sant Pere, a mitjan segle XX, era un barri degradat. Però un barri degenerat és una altra cosa; pot estar fet d’edificis moderns i sòlidament construïts, però inadequats en aquest lloc, capaços de donar al trast amb els valors urbanístics de barri. La City de Londres -amb els seus moderns i lluents edificis de vidre i acer- seria un exemple sagnant. Washington Irving descriu, al seu emotiu relat Little Britain, com l’antic barri va començar a degenerar a inicis del segle XIX. I per desgràcia no és l’únic a Europa. Avui a la perifèria de Palma hi ha uns quants barris degenerats. Parlem, per exemple, d’El Terreno.

Plaça Gomila. anys 50. Fons Rul·lan. Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca.
Va ser un dels més cobejats d’Europa, un prodigi urbanístic: assentat a la falda del turó de Bellver, una ciutat-jardí a escala humana comunicada per tramvia amb la ciutat, totes les seves cases amb vistes panoràmiques sobre la badia i, a la vegada, un ambient de barri autosuficient: forns de pa, església, escoles, etc. Molts artistes europeus i americans -pintors, músics, escriptors- van triar aquest enclavament en la primera meitat de segle XX com el lloc perfecte per a la seva inspiració, i es van barrejar de forma enriquidora amb la població mallorquina.

Foto: Diario de Mallorca.
Però cap a 1970 va sobrevenir la desgràcia. El barri va entrar en un brusc i vertiginós procés de degeneració. I la causa és ben coneguda: no hi va haver deteriorament físic, sinó ambiental: l’ajuntament va permetre la construcció, en aquest paradís!, d’execrables blocs d’apartaments de fins a deu plantes que, per a major disbarat, mostraven totes les misèries d’una carrinclona arquitectura mercantil. Al cap de pocs anys s’havien construït mitja dotzena d’ells, que van acabar de cop amb el paisatge, amb l’ambient i amb la meravella. Punt final d’una brillantíssima història. Allò va ser “vist i no vist”: els artistes van fer rabents les seves maletes, les cases van ser abandonades i els preus es van desplomar. Sovintejaven les cases buides, que es van anar dividint en petits apartaments cutres, que es poden llogar a baix preu. Aquells pocs blocs havien aconseguit la degeneració de barri sencer. Encara avui es poden veure algunes de les antigues viles abandonades, amb el seu jardí convertit en selva, que manté l’aroma del gessamí i la datura com un crit estripat des del més enllà. La pèrdua econòmica, social i urbanística va ser enorme. I la reflexió que s’imposa és senzilla: si volguéssim recuperar El Terreno l’única solució -no ens enganyem- passa per demolir aquests edificis inadequats que van ser la causa de la seva ruïna. Cap solució de draps calents pot acabar amb un càncer. I, com és ben sabut, si el càncer està localitzat, exigeix cirurgia. És cert que aquesta operació no és gratis, perquè abans de demolir els ofensius edificis caldrà comprar un per un els apartaments (que no són barats, magnífiques vistes). Però on estaran millor empleats els diners de l’ecotaxa si és que es torna a recaptar?

Foto: Bartomeu Reus.
La lliçó que cal extreure és simple: la degeneració és molt més nociva que la degradació. Perquè, vegin: la degradació del Centre Històric va tenir marxa enrere; es va aturar a partir del Pla General de 1985 en què es va imposar una rígida normativa conservacionista. Paradoxal: el que va revalorar el Centre Històric va ser una prohibició: es va prohibir enderrocar els edificis, i si algun queia era obligatori reconstruir-lo. A partir d’aquest moment, els vells edificis es rehabilitaven. I aquesta obligació va ser el que va salvar urbanísticament la ciutat medieval i la va revalorar econòmicament. Amb una lacerant excepció: el Barri Xino. Aquest barri contenia una trama de carrers laberíntica, típica de les ciutats medievals nord-africanes, i era sens dubte una permanència de la Palma musulmana. Era un barri degradat, però en absolut degenerat! I aquí es va aplicar la teràpia equivocada: cirurgia total. Error. Aquest barri podia haver estat rehabilitat com ho va ser la resta de la ciutat antiga. Però es va entrar amb les excavadores com elefant en una terrisseria. Greu error. La degradació es resol rehabilitant! La degeneració en canvi, és més difícil de resoldre perquè, aquesta sí, de vegades exigeix cirurgia; la qual cosa implica apreciables sumes per comprar i demolir edificis inadequats. Però cal ser conscients que no es tracta d’una despesa, sinó d’una inversió rendible. La millora del paisatge -urbà i rural- de Mallorca no passa per fer alguna cosa sinó per desfer l’errat. Quan un s’equivoca, ha de corregir. I la correcció, en aquest cas, inclou la paraula demolició. Recorden vostès l’insolent edifici de pisos que s’assentava sobre el Baluard del Príncep de la muralla renaixentista? Durant dècades vam haver de suportar la humiliant vergonya de contemplar aquest bloc com la salutació de benvinguda a la ciutat. Era com una carta de presentació que resava: està vostè arribant a un lloc dubtosament civilitzat. Quin va ser el perjudici real -en imatge i en diners- que aquesta carta de presentació va significar? Perquè aquest bloc devaluava la ciutat sencera. Per tirar el maleït bloc va caldre comprar els pisos, un per un. Molt bé, però aquest cost va ser una rendibilísima inversió. Perquè era molt més el que la ciutat guanyava. Només hi va haver un però: encara que la seva demolició era d’una urgència evident, des que es va decidir tirar l’edifici fins que es va tirar, van passar més de trenta anys! La gestió dels dirigents polítics -Ajuntament, Consell i Govern- no va ser precisament àgil i aquesta lentitud va perjudicar la ciutat -i a l’illa- durant altres trenta anys. Aquesta ineficiència en la gestió surt, en el fons, moltíssim més cara que el cost de comprar l’edifici. Els casos flagrants han de ser abordats sense demora. El Terreno no és avui l’únic barri degenerat de Palma, però és un dels que estan causant major perjudici a la ciutat, perquè urbanísticament és molt el que es perd, i és patrimoni de tots. Curiositat: fins fa poc, la degradació d’un barri es notava perquè els seus edificis queien. Ara és al contrari: la degeneració avança perquè alguns edificis no cauen, o no s’enderroquen.
Una altra qüestió preocupant és el cas d’edificis abandonats, com el de Gesa i altres. Els explicaré una anècdota. Recentment i durant diversos anys, un grup de professionals experts, tots membres de Palma XXI i recolzats pel Col·legi d’Arquitectes, entre els quals hi havia historiadors, arquitectes, arxivers, especialistes en museus, arqueòlegs, documentalistes, fotògrafs i maquetistes, ens vam oferir als polítics de torn -regidors de l’Ajuntament, consellers de Cultura de la Generalitat, responsables de Cultura de Consell, rector de la Universitat- per organitzar un museu de la Ciutat. Palma és una de les ciutats europees amb una història més rica (cosa que no tots els palmesans coneixen). Quan va ser assaltada per la Corona d’Aragó en 1229 ja tenia mil tres-cents anys d’història i era una de les deu més grans d’Europa, unes quatre vegades més gran que Barcelona, i va seguir sent més extensa que Barcelona fins a mitjan segle XIX. Les seves muralles renaixentistes, manades construir al segle XVI per Carles V per protegir-se de l’amenaça turca (es van seguir construint durant tres segles), no van ser igualades en extensió i disseny, per cap altra ciutat europea. En fi, què els explicaré, la Catedral gòtica -quarta en alçada del món- és l’única construïda a la vora de la mar i l’única que mira a la Meca, el castell de l’Almudaina és l’antiga alcassaba àrab i té més de mil anys, etc. Doncs bé, una ciutat amb un patrimoni tan enorme no va ser capaç d’oferir recer a un petit museu de tant interès per als mateixos habitants de la ciutat i per als seus nombrosos visitants. Estava clar que el turisme de pizza i cucurutxo mereixia més atenció que el cultural. L’equip de professionals que oferia els seus coneixements motu proprio, sense demanar res a canvi, no va obtenir cap resposta tot i que existien edificis infrautilitzats, com, entre d’altres, la casa senyorial de Can Oleo o el casal Balaguer. El suport institucional va ser nul. Zero. Ni una trucada ni un correu electrònic per concertar un pla, tot i que tots aquests suposats gestors de la hisenda pública havien manifestat -de boquilla- el major interès. Cap dels consellers o regidors va moure un sol dit. Naturalment, farts de perdre el temps i l’energia, abandonem l’intent desitjant no tornar a veure’ls la cara a tan inútils gestors que, però, cobraven religiosament el seu sou a final de mes. Fi de l’anècdota: hi ha edificis infrautilitzats, i cal agrair-ho, en gran part, a la incapacitat de gestió dels polítics responsables.
Però tornem als barris degenerats. La degeneració no sempre ve motivada per la construcció d’edificis inadequats. Pot tenir altres causes. Ja sabem que el turisme de masses és un perill en molts sentits per a l’equilibri social i urbanístic dels llocs visitats. Venècia no és avui una ciutat degradada sinó, cosa pitjor, degenerada. I el motiu no és, en aquest cas, que s’hagin construït blocs infames com va passar a El Terreno, sinó perquè s’ha permès una afluència massiva de visitants. Aquesta permissivitat ha fulminat la ciutat. No exagerem -em diran vostès- la ciutat segueix aquí. Però no és cert. Aquí segueixen els seus edificis, però una ciutat és moltes més coses que els seus edificis. És la gent que l’habita i són les seves activitats, el seu pols vital: comerços, escoles, bars, mercats, passejos, etc. Quan els espais són massivament modificats per atendre els turistes, els habitants i les seves activitats també desapareixen, i la ciutat degenera de manera imparable. Venècia és avui -com tants altres pobles o ciutats turístics- una closca buida de contingut. Un pur aparador per a turistes que, en la seva ignorància, creuen Venècia. Però avui Venècia, vegin, ja no pot ser visitada. Per una senzilla raó: perquè ja no existeix. Hi ha les seves pedres, per ser vistes, però sense l’emoció que els donava el fet d’estar vives. Si John Ruskin (Les pedres de Venècia) aixequés el cap, tornaria a acotar-la immediatament. Avui els seus edificis són només cadàvers embalsamats, que poden ser vistos amb la mateixa fredor que ho faríem des de la pantalla d’un ordinador o des de la llitera d’un taxidermista. Només la ingenuïtat o la necrofília poden ser excusa per visitar avui aquesta ciutat, que va vendre el seu esperit fa temps i avui ven el seu esquelet. Palma ha iniciat aquest estúpid camí. Els comerços i els bars que estaven al servei dels seus habitants han anat posant-se al servei exclusiu dels visitants. Van canviar els seus productes de venda, però també el seu aspecte -que ha esdevingut insípid i impersonal- i els habitants de la ciutat són ja uns estranys en aquests llocs. Ells mateixos els eviten, ja no entren; saben que estan preparats només per a turistes. De manera que la ciutat va perdent bocins de si mateixa fins a quedar a poc a poc en els ossos, com aquests animals devorats pels voltors. Passejar avui per segons quins carrers de la ciutat és com moure en territori aliè, gairebé ja desconegut. El sense sentit arriba a tals cotes que molts comerços estan concebuts per atendre exclusivament a una massa de creueristes que irrompen durant unes poques hores i després desapareixen. Ells desapareixen, però els comerços queden, buits, esperant la següent remesa. Queda la ciutat degenerada.
Conclusió: ¿haurien de demolir aquests blocs execrables que van convertir El Terreno en un barri degenerat? És evident que sí. Haurien de prohibir els creuers -i l’exagerada proliferació d’hotels- en els centres històrics? És evident que sí. ¿Es farà? És evident que no.
Palma: Barrios degradados y barrios degenerados
Carlos García-Delgado
Arquitecto
A comienzos del siglo XX, con el plan de ampliación de la ciudad de Palma por fuera del recinto amurallado, aparecieron nuevos solares que se fueron construyendo con edificios de tipología tradicional (pequeñas casas en planta baja ocupadas, muchas de ellas, por personas procedentes de la part forana) o con pequeños edificios de dos o tres plantas. Y la ciudad antigua, que era vista como poco soleada e insalubre, fue poco a poco abandonada. Hasta tal punto se despobló que, en las décadas finales del siglo, cuando en Palma alguien hablaba de barrios degradados, se entendía que se refería a los del Centro Histórico. El Puig de Sant Pere, la Calatrava, el Barrio Chino, y hasta el centro más señorial, en los alrededores de la Catedral, mostraban señales evidentes de deterioro y despoblamiento. El, así llamado, Ensanche, resultaba más saludable y atractivo. Y también se mantuvieron los barrios periféricos -como la Soledad, Santa Catalina, Son Españolet, Son Rapinya, Son Armadans o El Terreno- que se habían construido, la mayoría, a lo largo del siglo XIX respetando la distancia a las murallas que las normas militares imponían. Con el plan de Ensanche, estos barrios se integraron al plano de la ciudad, y la degradación del Centro Histórico vino motivada por aquella corriente centrífuga de la población.
Pero hoy la situación se ha invertido. Ante el fracaso urbanístico y arquitectónico -si me es permitido decirlo- de la nueva ciudad, se está produciendo desde hace décadas un paulatino retorno al centro antiguo. La ciudad medieval resulta más acogedora, sugestiva y emocionante, que la impersonal trama del Ensanche que, después de un periodo de arquitectura digna (años 20 a 50), se vio ocupado por otra de bajo perfil. Y se inició el fenómeno inverso: a comienzos del siglo XXI el Centro Histórico ya era la zona más valorada -los precios de las inmobiliarias no ofrecen dudas- al tiempo que aquella periferia, aunque todavía joven y bien conservada, empezaba a mostrar alarmantes síntomas de degeneración en diferentes barrios.
¿Por qué hablo de degeneración? Hay que distinguir: un barrio degradado es aquel en que los edificios antiguos no fueron debidamente atendidos y entraron en un proceso de deterioro físico: el Puig de Sant Pere, a mediados del siglo XX, era un barrio degradado. Pero un barrio degenerado es otra cosa; puede estar hecho de edificios modernos y sólidamente construidos, pero inadecuados en ese sitio, capaces de dar al traste con los valores urbanísticos del barrio. La City de Londres -con sus modernos y relucientes edificios de vidrio y acero- sería un ejemplo sangrante. Washington Irving describe, en su emotivo relato Little Britain, cómo el antiguo barrio comenzó a degenerar a inicios del siglo XIX. Y por desgracia no es el único en Europa. Hoy en la periferia de Palma existen unos cuantos barrios degenerados. Hablemos, por ejemplo, de El Terreno.

Plaza Gomila. Años 50. Fons Rul·lan. Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca.
Fue uno de los más codiciados de Europa, un prodigio urbanístico: asentado en la falda de la colina de Bellver, una ciudad-jardín a escala humana comunicada por tranvía con la ciudad, todas sus casas con vistas panorámicas sobre la bahía y, a la vez, un ambiente de barrio autosuficiente: hornos de pan, iglesia, colegios, etc. Muchos artistas europeos y americanos -pintores, músicos, escritores- eligieron ese enclave en la primera mitad del siglo XX como el sitio perfecto para su inspiración, y se mezclaron de forma enriquecedora con la población mallorquina.

Foto: Diario de Mallorca.
Pero hacia 1970 sobrevino la desgracia. El barrio entró en un brusco y vertiginoso proceso de degeneración. Y la causa es bien conocida: no hubo deterioro físico, sino ambiental: el ayuntamiento permitió la construcción ¡en semejante paraíso! de execrables bloques de apartamentos de hasta diez plantas que, para mayor desatino, mostraban todas las miserias de una ramplona arquitectura mercantil. A los pocos años se habían construido media docena de ellos, que acabaron de un plumazo con el paisaje, con el ambiente y con la maravilla. Punto y final de una brillantísima historia. Aquello fue “visto y no visto”: los artistas hicieron raudos sus maletas, las casas fueron abandonadas y los precios se desplomaron. Menudeaban las casas vacías, que se fueron dividiendo en pequeños apartamentos cutres, alquilables a bajo precio. Aquellos pocos bloques habían conseguido la degeneración del barrio entero. Todavía hoy pueden verse algunas de las antiguas villas abandonadas, con su jardín convertido en selva, que mantiene el aroma del jazmín y la datura como un grito desgarrado desde el más allá. La pérdida económica, social y urbanística fue enorme. Y la reflexión que se impone es sencilla: si quisiéramos recuperar El Terreno la única solución -no nos engañemos- pasa por demoler esos edificios inadecuados que fueron la causa de su ruina. Ninguna solución de paños calientes puede acabar con un cáncer. Y, como es bien sabido, si el cáncer está localizado exige cirugía. Es cierto que esta operación no es gratis, porque antes de demoler los ofensivos edificios habrá que comprar uno por uno los apartamentos (que no son baratos, magníficas vistas). Pero ¿dónde va a estar mejor empleado el dinero de la ecotasa si es que vuelve a recaudarse?

Foto: Bartomeu Reus.
La lección que hay que extraer es simple: la degeneración es mucho más dañina que la degradación. Porque, vean: la degradación del Centro Histórico tuvo marcha atrás; se detuvo a partir del Plan General de 1985 en que se impuso una rígida normativa conservacionista. Paradójico: lo que revalorizó el Centro Histórico fue una prohibición: se prohibió tirar los edificios, y si alguno se caía era obligatorio reconstruirlo. A partir de ese momento, los viejos edificios se rehabilitaban. Y esa obligación fue lo que salvó urbanísticamente la ciudad medieval y la revalorizó económicamente. Con una lacerante excepción: el Barrio Chino. Ese barrio contenía una trama de calles laberíntica, típica de las ciudades medievales norteafricanas, y era sin duda una permanencia de la Palma musulmana. Era un barrio degradado, ¡pero en absoluto degenerado! Y aquí se aplicó la terapia equivocada: cirugía total. Error. Ese barrio podía haber sido rehabilitado como lo fue el resto de la ciudad antigua. Pero se entró con las excavadoras como elefante en cacharrería. Grave error ¡La degradación se resuelve rehabilitando! La degeneración en cambio, es más difícil de resolver porque, esta sí, en ocasiones exige cirugía; lo que implica apreciables sumas para comprar y demoler edificios inadecuados. Pero hay que ser conscientes de que no se trata de un gasto, sino de una inversión rentable. La mejora del paisaje -urbano y rural- de Mallorca no pasa por hacer algo sino por deshacer lo errado. Cuando uno se equivoca, debe corregir. Y la corrección, en este caso, incluye la palabra demolición. ¿Recuerdan ustedes el insolente edificio de pisos que se asentaba sobre el Baluart del Príncep de la muralla renacentista? Durante décadas tuvimos que soportar el humillante bochorno de contemplar ese bloque como el saludo de bienvenida a la ciudad. Era como una carta de presentación que rezaba: está usted llegando a un sitio dudosamente civilizado. ¿Cuál fue el perjuicio real -en imagen y en dinero- que esta carta de presentación significó? Porque ese bloque devaluaba la ciudad entera. Para tirar el maldito bloque hubo que comprar los pisos, uno por uno. Muy bien, pero ese coste fue una rentabilísima inversión. Porque era mucho más lo que la ciudad ganaba. Sólo hubo un pero: aunque su demolición era de una urgencia evidente, desde que se decidió tirar el edificio hasta que se tiró pasaron ¡más de treinta años! La gestión de los dirigentes políticos -Ajuntament, Consell y Govern- no fue precisamente ágil y esta lentitud perjudicó a la ciudad -y a la isla- durante otros treinta años. Esta ineficiencia en la gestión sale, en el fondo, muchísimo más cara que el coste de comprar el edificio. Los casos flagrantes deben ser abordados sin demora. El Terreno no es hoy el único barrio degenerado de Palma, pero es uno de los que están causando mayor perjuicio a la ciudad, porque urbanísticamente es mucho lo que se pierde, y es patrimonio de todos. Curiosidad: hasta hace poco, la degradación de un barrio se notaba porque sus edificios se caían. Ahora es al contrario: la degeneración avanza porque algunos edificios no se caen, o no se tiran.
Otra cuestión preocupante es el caso de edificios abandonados, como el de Gesa y otros. Les contaré una anécdota. Recientemente y durante varios años, un grupo de profesionales expertos, todos miembros de Palma XXI y apoyados por el Colegio de Arquitectos, entre los que se contaban historiadores, arquitectos, archiveros, especialistas en museos, arqueólogos, documentalistas, fotógrafos y maquetistas, nos ofrecimos a los políticos de turno -regidors del Ajuntament, consellers de Cultura del Govern, responsables de Cultura del Consell, Rector de la Universitat- para organizar un museo de la Ciudad. Palma es una de las ciudades europeas con una historia más rica (cosa que no todos los palmesanos conocen). Cuando fue asaltada por la Corona de Aragón en 1229 ya tenía mil trescientos años de historia y era una de las diez más grandes de Europa, unas cuatro veces mayor que Barcelona, y siguió siendo más extensa que Barcelona hasta mediados del siglo XIX. Sus murallas renacentistas, mandadas construir en el siglo XVI por Carlos V para protegerse de la amenaza turca (se siguieron construyendo durante tres siglos), no fueron igualadas en extensión y diseño, por ninguna otra ciudad europea. En fin, qué les voy a contar, la Catedral gótica -cuarta en altura del mundo- es la única construida al borde del mar y la única que mira a La Meca, el castillo de la Almudaina es la antigua alcazaba árabe y tiene más de mil años, etc. Pues bien, una ciudad con un patrimonio tan enorme no fue capaz de ofrecer cobijo a un pequeño museo de tanto interés para los propios habitantes de la ciudad y para sus numerosos visitantes. Estaba claro que el turismo de pizza y cucurucho merecía más atención que el cultural. El equipo de profesionales que ofrecía sus conocimientos motu proprio, sin pedir nada a cambio, no obtuvo respuesta alguna a pesar de que existían edificios infrautilizados, como, entre otros, la casa señorial de Can Oleo o el casal Balaguer. El apoyo institucional fue nulo. Cero. Ni una llamada ni un email para concertar un plan, a pesar de que todos esos supuestos gestores de la hacienda pública habían manifestado -de boquilla- el mayor interés. Ninguno de los consellers o regidors movió un solo dedo. Naturalmente, hartos de perder el tiempo y la energía, abandonamos el intento deseando no volver a verles la cara a tan inútiles gestores que, sin embargo, cobraban religiosamente su sueldo a final de mes. Fin de la anécdota: existen edificios infrautilizados, y hay que agradecerlo, en gran parte, a la incapacidad de gestión de los políticos responsables. Pero volvamos a los barrios degenerados.
La degeneración no siempre viene motivada por la construcción de edificios inadecuados. Puede tener otras causas. Ya sabemos que el turismo de masas es un peligro en muchos sentidos para el equilibrio social y urbanístico de los sitios visitados. Venecia no es hoy una ciudad degradada sino, algo peor, degenerada. Y el motivo no es, en este caso, que se hayan construido bloques infames como ocurrió en El Terreno, sino porque se ha permitido una afluencia masiva de visitantes. Esta permisividad ha fulminado la ciudad. No exageremos -me dirán ustedes- la ciudad sigue ahí. Pero no es cierto. Ahí siguen sus edificios, pero una ciudad es muchas más cosas que sus edificios. Es la gente que la habita y son sus actividades, su pulso vital: comercios, escuelas, bares, mercados, paseos, etc. Cuando los espacios son masivamente modificados para atender a los turistas, los habitantes y sus actividades también desaparecen, y la ciudad degenera de forma imparable. Venecia es hoy -como tantos otros pueblos o ciudades turísticos- un cascarón vacío de contenido. Un puro escaparate para turistas que, en su ignorancia, creen visitar Venecia. Pero hoy Venecia, vean, ya no puede ser visitada. Por una sencilla razón: porque ya no existe. Existen sus piedras, para ser vistas, pero sin la emoción que les daba el estar vivas. Si John Ruskin (Las piedras de Venecia) levantara la cabeza, volvería a agacharla inmediatamente. Hoy sus edificios son sólo cadáveres embalsamados, que pueden ser vistos con la misma frialdad que lo haríamos desde la pantalla de un ordenador o desde la camilla de un taxidermista. Solo la ingenuidad o la necrofilia pueden ser excusa para visitar hoy esa ciudad, que vendió su espíritu hace tiempo y hoy vende su esqueleto. Palma ha iniciado ese estúpido camino. Los comercios y los bares que estaban al servicio de sus habitantes han ido poniéndose al servicio exclusivo de los visitantes. Cambiaron sus productos de venta, pero también su aspecto -que ha devenido insípido e impersonal- y los habitantes de la ciudad son ya unos extraños en esos sitios. Ellos mismos los evitan, ya no entran; saben que están preparados sólo para turistas. De modo que la ciudad va perdiendo jirones de sí misma hasta quedar poco a poco en los huesos, como esos animales devorados por los buitres. Pasear hoy por según qué calles de la ciudad es como moverse en territorio ajeno, casi ya desconocido. El sinsentido alcanza tales cotas que muchos comercios están concebidos para atender exclusivamente a una masa de cruceristas que irrumpen durante unas pocas horas y luego desaparecen. Ellos desaparecen, pero los comercios quedan, vacíos, esperando la siguiente remesa. Queda la ciudad degenerada.
Conclusión: ¿deberían demolerse esos bloques execrables que convirtieron El Terreno en un barrio degenerado? Es evidente que sí. ¿Deberían prohibirse los cruceros -y la exagerada proliferación de hoteles- en los centros históricos? Es evidente que sí. ¿Se hará? Es evidente que no.