Una pandèmia de sons

Una pandèmia de sons

Una pandèmia de sons

Il·lustració: Toni Salvà.

Tinc el telèfon mòbil en silenci. Un dia, sense voler, vaig prémer alguna tecla i vaig desactivar el so de trucades, alarmes i altres xiulets que conformen el nostre dia a dia des que som éssers lligats a la tecnologia de les pantalles digitals. Va passar abans del confinament. El silenci del meu telèfon no implica estar desconnectada, només arribar més tard. La immediatesa s’ha relaxat gràcies a la meva poca traça digital. Quin alleujament. Podria tornar a activar-lo, però he decidit no fer-ho. Prefereixo seguir connectada al meu ritme, sense la interferència dels avisos. Sense presses.

Quan ens van confinar a les nostres cases per evitar el col·lapse sanitari a causa d’un virus per al qual encara no hi ha vacuna -ho apunt perquè ens estem relaxant en les cauteles, com si ja n’hi hagués una-, quan van tancar l’espai aeri, quan van impedir l’arribada de creuers i ferris, quan tot just es van mantenir els serveis mínims i essencials de transport, es va fer el silenci al món. De portes cap a fora, és clar, perquè a l’interior de les cases mai havíem estat tan connectats a la xarxa. És a dir, al soroll de les pantalles. Jo no en vaig ser cap excepció, només que, com ja us ho he explicat, vaig fer-ho en silenci.

El cant dels ocells i la nitidesa de l’aire i de les aigües es van convertir en motiu de recurrents tuits i temes de conversa en els xats. Al quiquiriquic del món es va fer un soroll universal, i tot gràcies als prodigis del silenci confinat. El planeta es va dividir entre espai interior i exterior. A l’interior de les cabanes ens protegim del virus amb diferents sons, i com que la velocitat de la seva reproducció depèn del medi a través del qual es transmet, els refilets dels ocells ens van arribar nítids. O això vam creure. El que va passar, en realitat, és que estàvem més atents perquè el món es va silenciar en part.

Es va parlar del silenci del Cosmos. Es va recordar com durant anys ens vam bressolar amb l’Odissea espacial de David Bowie i vam veure pel·lícules on el silenci de l’espai ens estremia. Error, perquè allà, molt enfora, hi ha un soroll descomunal. Malgrat el buit que no permet propagar el so, l’Univers té les seves pròpies regles, i una d’elles és que pot expandir els seus sons sense aire. Nosaltres no ho podem percebre, però hem fabricat aparells que ho capten a través de les ones electromagnètiques.

Científics, músics i arqueòlegs asseguren que “som una espècie musical”. Si ens col·loquen dins  càmeres insonoritzades, el nostre cervell fabrica mecanismes com ara escoltar els batecs del nostre cor per tal d’evitar entrar en pànic. El no-so xoca amb la nostra naturalesa ancestral. El sentit de l’oïda era un aliat del primat, en tractar-se d’un sistema d’alerta que va permetre la seva supervivència. Deu ser per això que el silenci ens angoixa? Deu ser per això que en el mutisme exterior del confinament cerquem músiques, pel·lícules, xats, telèfons, en definitiva, sorolls?

Davant d’aquesta paradoxa, la mística que cerca en el silenci una altra forma de comunicació: la contemplació. La practiquem poc, aquesta primavera. I ara us he de deixa. Sona el meu telèfon mòbil. En silenci.

2 thoughts on “Una pandèmia de sons”

  1. Maria Victòria ha dit:

    So i silenci , batecs de cor ala nit, les branques joves dels arbres i el diafragma de la mar. Tot ens fa humans.

    1. Lourdes Durán ha dit:

      Humans plens de silencis. Gràcies Maria Victòria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *