L’esquerra social i l’esquerra institucional a Palma

En els darrers estem veient un debat i una tensió important entre moviments socials progressistes i les actuacions de l’Ajuntament de Palma, governat per un pacte entre PSOE, Més i Podem. L’anomenada esquerra institucional, conformada pels partits de govern i els alts càrrecs, té una sintonia d’objectius amb les entitats socials d’esquerres, però de vegades sorgeixen divergències i conflictes que provoquen tensions i desgast entre els lideratges d’ambdues parts.

Moltes de les persones que exerceixen un lideratge institucional també han participat abans en diferents moviments socials, però quan han de governar l’Ajuntament es troben amb dificultats econòmiques, legals i burocràtiques. També amb pressions dels seus propis partits o d’interessos privats que els fan modificar la seva agenda. Així mateix han de conjugar la seva política municipal amb la del Consell, Govern i Estat, la qual cosa implica altres tensions molt importants entre les diferents esferes de poder institucional i partidista.

Per la seva part, les entitats socials estan conformades generalment per lideratges diversos en els quals conflueixen persones que han passat per la vida política i la gestió institucional, o coneixen molt bé el funcionament de les institucions perquè han estat funcionaris o directius d’entitats rellevants. Malgrat saber perfectament les dificultats que implica governar, es queixen o reclamen més efectivitat en la gestió, més amplitud en la participació i més prioritat pels seus objectius i activitats.

Al meu entendre les diferències i conflictes entre unes i altres s’han de regular en el terreny del dret a la Ciutat. Dret que tenen els residents que viuen a la ciutat, dret que tenen els empresaris que tenen una activitat i dret que tenen els visitants que venen a passar un temps d’oci, feina o simplement a visitar a amics o familiars.

En un altre moment dèiem que la política de les ciutats del segle XXI ha de recuperar la idea grega de Polis. Una Polis en què els seus ciutadans han de trobar noves fórmules de govern, compartides entre partits polítics i entitats ciutadanes, entre organitzacions empresarials i sindicals, entre residents i visitants, en una dinàmica de replantejament continu del creixement de la seva ciutat, de la ciutat de sempre i de la nova que emergeix. Per la defensa del dret a la Ciutat entenem e que s’ha de partir de la prioritat per defensar els drets dels residents, de la seva cultura i la seva història teixida pels avantpassats, ja que si no convertim la ciutat en un negoci. Però no tothom ho entén igual i és aleshores quan esclaten els conflictes greus, malgrat que la justícia sempre ha donat la raó als veïns.

L’esquerra social defensa el canvi i la permanència de la ciutat, posant en primer lloc la qualitat de vida dels ciutadans i els recursos públics que la fan possible. Per exemple, defensen el dret al silenci a les nits, o la tranquil·litat dels carrers, els habitatges accessibles, l’existència de comerços de proximitat, etc. En canvi, l’esquerra institucional sembla que dona més importància a l’activitat econòmica i la creació de llocs de feina, malgrat que aquesta activitat crei problemes als veïnats i inclús els acabi forçant a anar-se’n del barri on viuen.

Veiem sovint – no tas sols en temps de pandèmia de la Covid- com els empresaris i comerciants reclamen a l’Ajuntament afavorir els seus negocis o protegir-los davant les reivindicacions dels veïns. Encara que les entitats socials i empresarials, així com els partits polítics, estiguem avui d’acord a mantenir un diàleg permanent i procurar un consens per solucionar els problemes de la ciutat i atendre les necessitats de tothom, hem de reconèixer que no hem tengut massa èxit fins ara.

Al meu entendre la participació i la generació d’idees col·lectives no és una tasca fàcil ni que es pugui improvisar. Ens ha faltat uns idea més operativa per fer espais de col·laboració efectius i satisfactoris. Els actuals Consell de Ciutat, Consells de Districte i altres Consells Municipals com el de Model de Ciutat o el de Cultura, a més de l’òrgan de la Defensora de la Ciutat, no acaben de donar els fruits positius que tots esperaríem d’aquestes iniciatives. Aquesta participació ciutadana consumeix molt de temps i recursos humans, tant públics com privats. Per un altre costat, els mitjans telemàtics i de gestió de la informació i la transparència de l’Ajuntament que haurien de facilitar la feina estan una mica obsolets.

Per tant, és de preveure que la distància entre l’esquerra social i la institucional encara creixerà si no es posen els recursos humans i tecnològics adients per establir escenaris de col·laboració profitosos per ambdues parts. Conflictes actuals com els de Nuredduna, els renous dels bars de la Llotja, la peatonització de carrers del centre, el turisme de megacreuers, la gestió de les terrasses de Santa Catalina, i molts altres, no es poden solucionar sense una política clara i transparent i efectiva pel diàleg a favor del dret a la Ciutat.

És absurd abocar a les entitats socials a emprendre accions legals contra l’Ajuntament quan no hi ha hagut un diàleg suficient. O és encara més absurd que les entitats hagin de corregir sentències perquè l’Ajuntament no ha fet bé la seva feina. Una ciutat moderna i d’alta intensitat turística com Palma no pot gestionar la cohesió social sense dedicar-hi recursos especialitzats. La Regidoria de Participació Ciutadana hauria de tenir els suficients mitjans humans i tècnics per prevenir els conflictes i procurar solucions pactades amb la societat civil i empresaris. Aquesta és una inversió econòmica que tendria un gran retorn econòmic i social.