La crisi climàtica i la retòrica apocalíptica

Científic mirant escultura sobre el canvi climàtic. Foto: Jaume Garau.

La crisi climàtica s’ha intensificat paral·lelament a la comunicació sobre els seus efectes catastròfics. Huracans, inundacions, incendis i onades de calor baten rècords de danys materials i pèrdues humanes cada vegada més greus. Les projeccions científiques alerten que aquests fenòmens s’agreujaran i s’expandiran globalment, amb el Mediterrani com una de les regions més afectades per l’escalfament global.

No obstant això, la cobertura mediàtica sovint cau en un llenguatge espectacular, propiciant que part de la ciutadania percebi la crisi com una narració apocalíptica abstracta. Aquesta comunicació s’acompanya d’advertències recurrents sobre el “temps limitat” per actuar amb justícia social i intel·ligència col·lectiva. La combinació de fatalisme i urgència genera ansietat: segons els darrers baròmetres europeus, el 80% de la població manifesta preocupació pel futur ambiental.

La polarització política a que una minoria influent —articulada des dels governs conservadors i d’extrema dreta— rebutgi aquest relat qualificant-lo d’“alarmisme esquerranós” o part del discurs de la “dictadura woke”. Argumenten que el canvi climàtic és un cicle natural i que l’ésser humà sempre s’hi ha adaptat sense necessitat de qüestionar el model econòmic occidental. Paradoxalment, mentre neguen l’emergència climàtica, aprofiten el marc apocalíptic per estigmatitzar propostes progressistes: associar ecologisme amb amenaces a la “prosperitat” o amb ideologies “antioccidentals” és una estratègia recurrent.

Trump n’és un exemple emblemàtic. L’exmandatari estatunidenc promou activament una apocalipsi alternatiu: no el climàtic sinó el de “la invasió migratòria” i la “burocràcia de la democràcia”. En negar l’evidència científica —defensant combustibles fòssils i oposant-se a transicions energètiques— aprofita el caos narratiu per erigir-se en salvador d’un estil de vida insostenible. La seva retòrica assenyala immigrants musulmans o esquerres radicals com a culpables simbòlics mentre promet solucions tecnològiques i miracles sense sacrificis sistèmics.

Aquesta dinàmica posa en un greu dilema als qui defensen mesures contra la crisi climàtica: si adverteixen dels riscs d’inacció o proposen adaptacions socials (com ciutats verdes o canvis en hàbits de consum), són acusats d’“alarmistes”. L’extrema dreta aprofita aquesta etiqueta per vincular ecologisme amb autoritarisme ideològic —igualant defensors del clima amb “enemics de la llibertat”— i alimentar por cap a qualsevol transformació col·lectiva.

En conclusió, mentre la ciència reclama accions immediates per evitar escenaris distòpics certs grups polítics reconverteixen la por climàtica en arma identitària consolidant narratives duals: l’apocalipsi ecològica és una fal·làcia, però l’apocalipsi social és imminent. La batalla no és només ambiental sinó també discursiva.

*Article publicat a Diario de Mallorca el 8 de febrer de 2025.