El paper pintat a Mallorca, un element decoratiu oblidat
Josep Mª Pomar Reynés i Magdalena Bennassar
La història social de la ciutat es nodreix també de molts detalls ínfims confegits que poden passar desapercebuts quan només s’examinen els fets. La forma com s’adapten les modes en el vestir o en la decoració dels espais íntims, són un testimoni cultural que tradueixen el gust, les aspiracions, la posició econòmica i les prioritats dels components d’una societat. També, i més en el nostre cas, com es relacionen amb el que passa en el món exterior i en quina mesura hi ha concordança amb les tendències i moviments del moment.
El cas del paper pintat per al guarniment mural, que es va generalitzar des de mitjans del segle XIX en la decoració dels habitatges mitjans i alts, aporta també detalls molt rics sobre la vida social i quotidiana de la ciutat de Palma. El seu estudi, oblidat aquí fins ara, en contrast amb altres llocs, informa també del vigor comercial de la ciutat i del gran esforç importador de l’estranger (França, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya…) per tal de seguir les modes i els gustos del moment. Una Mallorca gens aïllada que segueix les passes d’una Europa que ha fet del paper pintat el gran element decoratiu de referència.
La introducció a Europa del paper pintat, bàsicament a França i Anglaterra, a finals del segle XVI imita els papers que els xinesos pintaven en paper d’arròs, en una tradició decorativa mil·lenària que impressionava als viatjants europeus. La seva ràpida popularització impulsa primer la importació i posteriorment la fabricació pròpia per satisfer la demanda d’un producte, el paper pintat, convertit en un component present gairebé de forma general en la decoració de les cases de les classes altes i mitjanes europees.
L’evolució del paper pintat passa per l’elaboració artesanal, primer en fulls que s’han d’imprimir un a un amb planxes de fusta mullades de pintura, després en paper continu i finalment, a partir de 1830, gràcies a maquinària industrial, que permet la mecanització sistemàtica de paper pintat, la fabricació de milers de rotlles diaris que arriben a combinar fins a vint-i-quatre colors.
A Espanya la constitució el 1786 de la Real Fábrica de Papel Pintado a Madrid, per part d’empresaris francesos, permet que el producte s’ajusti en preus i en oferta. Però tot i que s’obrin altres fàbriques a la capital i també a Vitòria, Barcelona, Alacant, Màlaga, Girona i altres poblacions, la qualitat i la vistositat dels papers anglesos, belgues i francesos fan que la importació predomini i posi en dificultats els fabricants nacionals que han d’implorar el proteccionisme de l’Estat.
Al segle XIX el paper pintat esdevé el gran protagonista de la decoració d’interiors, seguint el curs de les modes, revisitant estils, fent-se present en les noves tendències artístiques i adaptant-se a totes les sensibilitats, a totes les economies i a tots els anhels socials. El paper imita, en primer lloc, els materials que substitueix: domàs, tela, cuiro, per endinsar-se en el desenvolupament de motius florals propis i en el desenvolupament de grans panoràmiques. No és estrany que destacats artistes creatius com Walter Crane i especialment William Morris dediquin una part del seu geni al disseny de models de paper pintat i sanefes, molts dels quals es segueixen reproduint i comercialitzant avui en dia.
A Mallorca a mitjans del segle XIX i ha un comerç molt actiu de paper pintat, tant a Palma com en els pobles, amb una oferta molt extensa. Tres són les fórmules per arribar al client final: els viatjants i representants, que s’instal·len a l’illa per uns dies per vendre el seu producte, els comerços, en un primer moment impremtes i llibreries, després els “magatzems de paper pintat” i, finalment, els mateixos pintors, que aconsellen els seus clients i els dissenyen les decoracions completes per les seves estances. A més, els mateixos pintors importen els papers que col·locaran a les cases de ciutat i dels pobles, als teatres, als centres oficials o les esglésies, omplint les parets amb papers estampats, combinant diversos motius iconogràfics i creant sovint un efecte d'”horror vacui.”
A principis del segle XX el paper pintat segueix essent protagonista en les decoracions murals, amb els dibuixos i estils característics, primer de l’Art Nouveau i a continuació fent el recorregut propi del moment: decó, Bauhaus, racionalisme… fins al pop i la psicodèlia, sense deixar, en tot moment la convivència amb les tradicions clàssiques. Fins a la seva decadència, els anys 80, se seguien empaperant les sales, els menjadors i les habitacions de les cases.
Precisament un d’aquests pintors-decoradors Gaietà Pomar Miró (Palma 1828-1894) és l’iniciador, al carrer de Vicenç Mut, del comerç de papers pintats que continuà el seu nebot amb el nom de Casa Pomar Flores i que ampliaren posteriorment els fills i néts amb la incorporació de la pintura i els materials per a les belles arts. El llegat d’aquesta botiga, existent entre 1860 i 2013, del que són part els prop de cinc mil rotlles de paper dipositats al Museu de Mallorca des de 2003, constitueix una de les majors col·leccions de paper pintat del món i un tresor patrimonial que, juntament amb la seva documentació comercial, han de contribuir a valorar i conèixer millor la nostra història en els aspectes decoratius, empresarials i socials.
(*) Títol de la conferència impartida al Casal Solleric com a part del cicle dedicat a les arts decoratives. Una vitrina sobre la matèria romandrà exposada a la sala vermella del Casal al llarg dels mesos de Setembre i Octubre.