Palma a 1900. La vida quotidiana a Ciutat

La ciutat de Palma vivia en 1900 de cara al mar. Quan començava a fer bon temps, els ciutadans anaven a les seves cases d’estiueig, o simplement a nedar a s’Aigo Dolça o a Can Barberà.

De passeig o per obligació, moltes persones acudien al port a veure com arribaven les mercaderies, esperar a qualque familiar, o simplement a mirar i veure les tasques portuàries que anaven augmentant any rere any fins a la primera guerra mundial, a causa de les exportacions de productes agrícoles, teixits o calçats.

En 1900 la gent de Palma solia passejar pel Born i les muralles, més tard ho faria pel Moll de la Riba urbanitzat en 1912 per Pedro Garau i demolit més tard. Als ciutadans els agradava asseure’s en terrasses, bars i cafès, mantenir converses i xerrades en qualsevol racó de la ciutat. Les excursions i berenars es feien lluny de la ciutat, inaugurant el turisme local.

Els ciutadans de Palma podien viatjar a París en 1900 per visitar l’Exposició Universal durant 12 dies, per un preu de 600 pessetes. Per fer-nos una idea, anar al Teatre Principal llavors costava uns 80 cèntims. El preu del viatge incloïa el vaixell fins a Barcelona, ​​el tren a París, l’hotel, i, a més de les entrades, el servei d’un guia. A l’exposició també van acudir organitzacions obreres de tota Espanya i la de Palma va ser encapçalada per Sebastián Crespí.

La participació de Palma en l’Exposició Universal de París i el moviment en el port amb arribades de personatges com l’Arxiduc, el rei d’Anglaterra i uns altres, ens donen una idea d’una ciutat connectada amb el món. Una ciutat connectada especialment amb Barcelona, ​​però també amb Europa, com ho demostra la quantitat de persones il·lustres que ja coneixien perfectament Mallorca de la mà de molts viatgers del XIX, com hem vist en un altre capítol anterior del llibre.

Els viatges a Barcelona eren freqüents. En 1891 s’havia constituït “La Isleña Marítima”, fruit de la fusió de “L’Empresa Marítima a Vapor” i de “La Isleña” i durant 30 anys va ser la concessionària de les comunicacions regulars entre Palma i els ports del llevant espanyol, a més dels interinsulars i amb Alger i Marsella. A partir de 1910 hi havia cinc serveis a Barcelona, ​​tres a Cabrera, un a Marsella i un a Alger. Aquests dos últims es van mantenir fins a 1930.

La Revolució Industrial que s’estenia per tota Europa també va arribar a Palma. L’industrial Vicente Juan Ribas havia adquirit a París un “carruatge automòbil Clement Bayard” i un tricicle a motor “De Dion Bouton” que van arribar a Palma el 8 d’abril de 1897 a bord del Correu Illenc. Era el primer automòbil que es veia a l’illa.

A Europa, la Revolució Industrial anava acompanyada d’una revolució cultural sense precedents. Naixia un  pensament nou, molt diferent de la vella forma de veure el món. En 1900 es publicava la interpretació dels somnis de Sigmund Freud i també en 1900 es consolidaven els estudis de genètica que fonamentaven la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin. Viena era un dels centres europeus més importants de la revolució modernista, de la mà de l’arquitecte Otto Wagner i del pintor Gustav Klimt. En 1900 Picasso arribava a París i Gaudí construïa el Parc Güell a Barcelona, projecte incomprès en el seu temps i admirat 100 anys després.

En 1901 es començava a construir el Gran Hotel a Palma, només dos anys després de la inauguració de l’Hotel Ritz de París. El 9 de febrer de 1904 s’inaugurava, beneït pel Bisbe Campins, amb l’assistència de totes les autoritats de la província i la policia municipal a cavall i de gala. Joaquim Mir i Santiago Rusiñol van pintar per a l’ocasió dos grans murals per al menjador. Va ser una data clau en l’origen del turisme a Mallorca, com veurem més endavant en un altre capítol.

El tema de la demolició de les muralles associat a la mortalitat de la ciutat era obsessiu i recurrent. Mentrestant, s’estava a l’espera de l’informe del “Cos d’Enginyers militars”, que sospitaven seria desfavorable. L’articulista de l’Almudaina deia: “El recinte emmurallat que, per desgràcia de tots i sense profit de ningú, ens té tancats des de fa segles sota el pretext de defensar-nos d’il·lusoris perills, ens lliga a foc lent contribuint notablement a la mortalitat de Palma”.

Al Pla Calvet de l’eixample de la ciutat aprovat en 1901, li va seguir a l’any següent el gran esdeveniment ciutadà de la mà de l’arquitecte municipal Gaspar Bennazar i la filla del General Weyler: l’enderrocament de la primera pedra de les muralles que envoltaven la ciutat. Unes 10.000 persones van assistir a l’acte de demolició. A la Casa Consistorial, entre domassos i flors en la balconada central, es va instal·lar un gran rètol format per milers de llumets de gas que deia: “Visqui la Palma de l’Avenir”, juntament amb els retrats de Weyler i Maura.

Palma evolucionava extramurs lentament. Al barri de Santa Catalina i la Soledat van anar sorgint fàbriques juntament amb una nova classe proletària, i també als barris del Molinar, la Vileta, El Terreno i els Hostalets. Els edificis en les avingudes es van anar construint també lentament al voltant de l’estació de trens.

Com hem dit moltes persones vivien “fora murades” en barris obrers i en les més d’un centenar de possessions que envoltaven la ciutat. D’aquestes possessions baixaven els carros que portaven els productes per vendre a la ciutat i en entrar havien de pagar les taxes municipals establertes. Per aquest motiu de vegades es produïen problemes greus que acabaven en els jutjats. La cultura pagesa impregnava la vida ciutadana.

Camilo Pou, escriptor i periodista, es queixava de la contínua tala de pins que es feia al castell de Bellver, en aquells temps propietat de l’Estat. Sembla que li van fer cas, ja que l’Estat va prohibir la tala el mateix any, però no seria fins a 1932 que el castell i el bosc de Bellver es transferiria a l’Ajuntament, gràcies en part a les gestions del polític Alexandre Jaume, que per una ironia tràgica, acabaria empresonat al castell en el tràgic estiu de 1936.

El Cercle Weylerista posava en circulació el manifest lloant el coratge que va tenir Weyler en enfrontar-se als insults i humiliacions dels americans en la guerra de Cuba. El tema cubà continuava viu, ja que els seus impactes econòmics i psicològics encara estaven molt presents a la ciutat, així com les notícies preocupants sobre els mallorquins a Filipines.

Dos palmesans van jugar un important paper en la política estatal, Antonio Maura i Valeriano Weyler. Tots dos van coincidir amb la crisi de Cuba, en diferents moments, tenien una gran influència en l’entorn polític estatal, en l’exèrcit i en el nucli de poder de la monarquia espanyola. Per aquesta raó, entre d’altres, Palma estava al corrent de tot el que passava en la vida política del país.

Les idees i debats modernistes estaven presents, així com el debat entre centralistes i regionalistes, i entre republicans i monàrquics. El modernisme, quan s’entenia com a progrés tecnològic trobava molts adeptes que, per exemple, admiraven els primers automòbils que arribaven a Palma. No hi havia el mateix consens amb les idees renovadores dels costums socials que acompanyaven a l’actitud modernista.

L’Ajuntament tenia per costum declarar fills il·lustres a persones rellevants de Palma, com ho feia en 1900 amb el poeta Jeroni Rosselló, figura rellevant del Partit Liberal de Sagasta a la ciutat. Si bé el maurisme conservador era preponderant, els liberals eren el segon grup polític més important, però els republicans anirien agafant força i ​​entrarien aviat al govern municipal de la mà de Lluís Martí, així com Francesc Roca seria el primer regidor socialista de la història de Palma. Al mateix temps, els Jocs Florals de València rendien homenatge a Joan Alcover.

La vida cultural i social de la ciutat veia amb sorpresa i alegria que en 1903 s’inaugurava el primer cinematògraf, en s’Hort del Rei, cridat pels ciutadans “Can Truyol”, que costava entre 5 i 15 cèntims l’entrada. Abans ja havia existit un pavelló de fusta on es projectaven pel·lícules, però el de’n Truyol va ser el primer local no ambulant dedicat exclusivament al cinema. L’incansable empresari José Tous Ferrer a punt de construir el nou teatre Líric i l’Assistència Palmesana, va inaugurar el nou teatre en 1901. El començament de les sessions contínues de cinema en el Teatre Líric i el preu inferior de les localitats, va provocar la ruïna i el tancament del Cinematògraf Truyol en 1910.

La nostra cultura seguia renaixent i el Bisbe Campins aprovava el bilingüisme a les escoles. Els Jocs Florals de Barcelona els guanyaven Mª Antonia Salva i Llorenç Riber. S’inaugurava l’escola graduada i l’Ajuntament declarava fills il·lustres a Pedro Alcántara Peña i a l’Arxiduc Luis Salvador.

Passejar pel Born, o per la muralla, prendre un gelat en Ca Joan de S’Aigo o anar a missa eren entreteniments habituals. Vetllades de debats i discussions seguien molt presents en el Cercle Mallorquí, en l’Ateneu Balear, o en la Veda. Els teatres Principal i Líric oferien programes culturals de primera.