La relació íntima entre Palma i Barcelona a 1900

La història de la relació entre Palma i Barcelona es remunta en els temps de quan els Romans ocupaven els territoris mediterranis occidentals, amb fundacions de ciutats com Tarraco, de la que depenia administrativament Palma, i més tard Barcino.

Com hem vist a la primera part de la Biografia de Palma, la relació es farà més intensa quan Palma passa a ser la capital del regne de Mallorca. Després del trencament causat per la guerra de Successió el 1714, els llaços entre Palma i Barcelona s’aniran afluixant i enfortint els de Madrid. Així i tot, la relació seguirà essent molt important, ja que l’evolució del transport marítim aproparà molt més les dues ciutats.

En aquesta pàgina fem una introducció sobre algunes d’aquestes relacions entorn de 1900, iniciant un fil narratiu que no perdrem al llarg del llibre.

Una de les relacions especials entre Palma i Barcelona fou l’urbanisme i l’arquitectura. Una relació que tendrà molts episodis però nosaltres començarem per l’esbucament de les murades, impulsada a Barcelona per Pere Felip Monlau el 1841, quan guanyava el concurs municipal amb el lema “Abajo las murallas”. El seu fill Josep Monlau i Sala, va venir a Palma i ocupà la càtedra d’Història i Agricultura de l’Institut Balear, des de la que va impulsar les idees higienistes del seu pare i influencià a tot un conjunt de professionals, entre ells, l’enginyer Eusebi Estada. Curiosament, Josep Monlau deixà una biblioteca interessant que es pot consultar a l’Arxiu del Monestir de la Reial.

Per urbanitzar l’eixample de Barcelona hi va haver una lluita política molt important entre Barcelona i l’Estat, que va guanyar Madrid donant suport al projecte “quadriculat” de Cerdà, mentre la burgesia barcelonina volia que fos el “radial” de Rovira i Trias.

La filosofia urbanística de Cerdà es va estendre a tot l’estat i arribà a Palma amb el Pla d’urbanització de Santa Catalina, ja que la trama urbana es feia per illetes quadriculades amb una diagonal que les travessava. Quan es va fer el concurs públic per planificar l’eixample de ciutat, Bernat Calvet, eivissenc però ciutadà de Palma, enginyer i funcionari de l’Ajuntament, va presentar un projecte “radial” molt semblant al de Rovira i Trias. En canvi, l’altra proposta, atribuïda a Garcia Farias i basat en la filosofia de Cerdà, va perdre el concurs. Per tant Palma va créixer radialment, una de les grans decisions que determinaren moltes altres durant tot el segle XX.

L’arquitectura modernista de Barcelona va entrar a Palma el 1902 de la mà de Domènech i Montaner amb el Gran Hotel, i va anar teixint altres obres com la de Gaudí a la Seu, de les que parlarem més endavant. No hem d’oblidar que importants sectors ciutadans trobaven massa atrevides aquestes propostes. Això explica que la reforma del Círculo Mallorquín impliqués la intervenció del tambè arquitecte barceloní Miquel Madorell, amb solucions més tradicionals, assolint un to mitjà de modernitat. La tasca, que li havia estat adjudicada per concurs el 1900, la realitza entre el 1913 i el 1918, amb un canvi notable a l’edifici. Domènech, més avançat i dotat d’una personalitat rotunda i polifacètica, va construir també la casa modernista més cara de Barcelona, la coneguda Casa Fuster. Ho va fer per encàrrec del palmesà Mariano Fuster i Fuster. Amb el Palau de la Mùsica, construït coetàniament, constitueix una de les últimes obres de l’autor.

Mariano Fuster provenia d’una família amb una llarga tradició mercantil, enriquida amb negocis bancaris i el tràfic amb Amèrica, mitjançant una sòlida empresa naviliera. Al seu pare Rafel Ignaci Fuster, compromès liberal progressista, va ser senador per Balears a la tercera legislatura d’Amadeu de Savoia. Mariano, ciutadà rellevant de la burgesia de Palma, advocat, maurista i polifacètic, es va casar amb la filla del Marquès d’Alella i batle de Barcelona, Consuelo Fabra i Puig. Una vegada casat traslladà la seva residència a Barcelona, venent bona part dels seus béns a Mallorca, com l’emblemàtica possessió de Galatzó. Fuster a més de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, va arribar a presidir el Cercle Artistic barceloní. Va escriure el llibre “La acuarela y sus aplicaciones” (Barcelona 1893), amb il·lustracions d’importants pintors catalans i mallorquins de l’època, com Galofre, Pradilla, Masriera, Maura, Bauzà Ribas i el seu cosí Antoni Fuster, reconegut retratista i paisatgista, que ens deixaria interessants testimonis del port de la Palma de finals del XIX, i que pintaria el retrat de Ramón Berenguer III per l’Ajuntament de Barcelona. La Casa Fuster va passar per moments crítics, però fou salvada per iniciativa popular, encapçalada -entre d’altres-  per l’arquitecte Oriol Bohigas. Avui és un hotel de luxe en el cor del Passeig de Gràcia.

La literatura i la llengua eren també un dels grans elements que agermanaven Palma i Barcelona. Com un antecedent del que seria al segle XX, a finals del XIX hem d’assenyalar l’empremta de Mariano Aguiló y Fuster, patriarca de la Renaixença literària, residenciat a Barcelona, on desenvoluparia la seva carrera professional, arribant a ser Director de la Biblioteca Universitària, a més de president dels Jocs Florals en diverses ocasions. També el seu germà Plàcid es traslladaria a la Barcelona de finals de segle per col·laborar amb ell, i a partir dels anys 80 el seu cunyat Lluis Piña, casat amb la seva germana Pepa, que havia estat fundador de la Compañía Mallorquina de Vapores i la Harinera Balear. Un altre lletraferit mallorquí faria costat a Aguiló, Antoni Maria Alcover, impulsor del Diccionari, durant les seves estades a Barcelona, president del primer Congrés de la Llengua Catalana el 1906. Totes dues personalitats, sense oblidar la posterior empremta de Miquel dels Sants Oliver com a Director de La Vanguardia, són mostres de l’estreta relació literària que es vivia en aquells moments entre Palma i Barcelona, i de la que seguirem parlant al llarg dels diferents capítols.

Uns dels grans pintors de Ciutat de la primera part del segle XX fou sens dubte Antoni Gelabert, del qual hem utilitzat alguns quadres seus per il·lustrar les nostres pàgines. Antoni Gelabert, i la que seria la seva amiga i companya de fatigues la pintora Pilar Montaner, varen rebre una influència molt clara de dos grans mestres catalans de la pintura modernista: Santiago Russinyol i Joaquim Mir. Dos pintors que alternaven freqüentment la seva vida professional entre Palma i Barcelona.

En el món de la música cal destacar la relació entre Antoni Noguera i Felip Pedrell, que fou el músic català modernista que va introduir el Nacionalisme dins la música popular catalana, seguint els corrents d’aquells temps a països com França o Itàlia. Pedrell fou mestre d’altres músics excel·lents com Enric Granados o Manuel de Falla i també el nostre Antoni Noguera. Aquest formava part del grup dels “Insensats”, amb MS. Oliver i altres intel·lectuals inquiets per modernitzar la vida cultural i política de Ciutat a principis del XX. Per cert, Manuel de Falla va passar llargues temporades a Palma, a una casa del barri de Gènova, casa que recentment ARCA va intentar preservar de la seva destrucció, però no ho va poder evitar.

La política i el pensament catalanista varen dur a Lluís Martí a l’Ajuntament de Palma i a Josep Salas al de Barcelona, els dos regidors d’esquerra republicana, varen prendre possessió dels seus càrrecs en els seus respectius ajuntaments a principis de segle XX parlant en català per primera vegada, amb un intent d’usar el català de manera habitual, cosa que se’ls hi va impedir des de la delegació del Govern de Madrid. Estam segurs que no va ser fruit de l’atzar, sinó d’una estratègia conjunta, ja que Lluís Martí tenia una relació estreta amb Barcelona i va ser un dels protagonistes de l’evolució del republicanisme i del regionalisme a Ciutat, com veurem més endavant.

Aquests apunts sobre la relació entre Palma i Barcelona són només una mostra d’un corrent de relacions intensa que les dues ciutats havien establert després de moltes generacions, basades en el comerç i la indústria, però també en la cultura i la política. Si veiem fotografies de la vida quotidiana de la Barcelona de 1900, veurem que s’assemblen molt a les de Palma, encara que algunes infraestructures eren més avançades a Barcelona, ja que tenia una indústria molt més potent.