Palma toma les murades i neix la ciutat nova

El segle XX comença a la nostra Ciutat amb un gran canvi simultani amb l’enderrocament de la murada: l’aprovació del Pla Calvet o Pla de l’Eixample, el 1901. Aquest Pla canviarà la fisonomia de Palma i marcarà la seva forma de ser en el segle XX.

Als anys cinquanta del segle XIX per tota Europa s’estén la filosofia econòmica lliberal, filla d’una burgesia que està desenvolupant una nova forma de capitalisme. Del capitalisme mercantil que havia generat el creixement d’aquesta classe social, s’estava passant al capitalisme financer i en aquest, la urbanització de les ciutats i la consegüent inversió immobiliària juga un paper molt important a Europa, fet que va propiciar el creixement dels negocis urbanístics.

Per això, no és d’estranyar que la primera vegada que es comença a parlar del tema de l’eixample de Palma sigui l’any 1859 per part d’en Pere Alcàntara Penya. Durant el Sexenni Progressista el 1873 ja es va aconseguir tomar una part de la murada davant la llotja.

La filosofia higienista va ser la justificació popular més important per impulsar les reformes a Palma, com l’enderroc de les murades i les canalitzacions d’aigües. El procés de l’enderrocament de les murades era molt complicat i no estava absent de l’especulació econòmica a causa de la requalificació urbana de les “zones polèmiques” que delimitaven l’entorn de la murada fins a 1.250 metres de distància.

L’Ajuntament va insistir durant tot el 1901 en el fet que volia el permís per tomar la murada de terra. Primer va arribar un permís per fer un enderrocament parcial en tres trams de 20 metres i com que l’Ajuntament no ho va acceptar, va arribar el definitiu en forma de telegrama signat pel general Weyler que en aquell moment era Ministre de la Guerra, essent Batlle Enric Lladó.

Quant a les persones que varen impulsar el Pla d’Eixample de Palma, eren gent progressista. El mateix Calvet Girona fou en 1906 Regidor i Batle de Palma pel grup republicà. Eusebi Estada va ser el primer que el 1885 posarà de manifest la necessitat d’un canvi radical de la ciutat.

Manifestaven la inutilitat estratègica de les murades i la possibilitat d’ocupar les anomenades “zones polèmiques“, un espai de 1.250m entorn de les murades on no es podia construir. Deien que la població es trobava amuntegada i amb unes condicions sanitàries molt deficients. Enderrocar les murades significà el progrés, i foren els conservadors, com en Bartomeu Ferrà de la Societat Arqueològica Lul·liana, l’única veu de pes que s’oposà. El valor patrimonial de la murada no pesava tant com el seu enderrocament, pels progressistes era “un cinturón de piedra que nos oprime i mantiene el aire fétido“

La filosofia de la nova ciutat era aconseguir el desenvolupament industrial modern que estava amenaçat per la construcció de fàbriques que no podien créixer més dins ciutat i se n’havien d’anar massa lluny del centre.

Els tràmits per dur endavant el projecte d’una nova ciutat, són anteriors al llibre d’Eusebi Estada. L’any 1878 ja es va crear un concurs per adjudicar l’avantprojecte per a la redacció del projecte de l’Eixample, si bé fins al 1901 no es va aprovar, precisament perquè per poder esbucar les murades calia el desenvolupament d’una llei que no es va promulgar fins a l’any 1895.

La intervenció a Madrid dels mallorquins Valeriano Weyler, aleshores Ministre de la Guerra i d’Antoni Maura, va ser definitiva per la seva promulgació. Com a record d’aquesta intervenció, a l’any següent, es va dedicar una estàtua a Maura a la Plaça del Mercat.

Segons la llei d’Eixamples de 1861 aprovada per l’Estat, calia convocar un concurs de projectes. En el cas de Palma, es va fer una comissió a l’Ajuntament presidida per Bernat Calvet per redactar les bases del concurs. Al concurs es varen presentar dos projectes, un, enviat des de Cartagena i actualment atribuït a Garcia Faria, amb el lema “Salus Populi” molt influït pel de Cerdà de Barcelona, va ésser defensat per l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia per la seva orientació general que es basava en el clima, si bé l’altre projecte anomenat “Felix qui potuit cognoscere causas” realitzat per Bernat Calvet, fou el guanyador del concurs.

El model de ciutat que es va tenir en compte no va ser el de Barcelona, si més no el de París i el de Viena, on s’havia urbanitzat entorn de l’espai ocupat per les antigues murades amb bulevards, creant un plànol radio-concèntric entorn de la ciutat antiga.

Al text de les bases del concurs podem llegir: “El ensanche comprenderá un espacio anular (situado)...en la parte interior por las calles que limitan el casco antiguo” i a la part exterior es demanava: “Enlazar Palma con Santa Catalina y el Camp d’en Serralta y estas dos últimas barriadas con Son Españolet y la Punta, unir Palma con el Hostalet y la Soledad, llevando el ensanche hasta las desembocadura del Torrente de Bárbera en el Portixol“. En tot cas, des de 1901 fins a 1930 es va dur endavant l’aplicació del projecte guanyador, si bé als anys 50 hi havia encara molts carrers sense asfaltar i estava molt poc poblat.

L’aplicació del Pla Calvet amb l’enderrocament de les murades de la part de terra de Palma comença el 18 d’agost de 1902, segons les directrius de la llei de 1895 que va autoritzar l’enderrocament de les murades de la part de terra, i es va dur endavant durant el primer terç del segle XX. La festa ciutadana multitudinària durà tres dies, mostrà un alt consens ciutadà entorn l’operació. A l’inici de l’enderrocament de la primera pedra, unes 10.000 persones van assistir a l’acte de demolició. A la Casa Consistorial, entre domassos i flors al balcó central, es va instal·lar un gran rètol format per milers de llumetes de gas que deia: “Visca la Palma del porvenir” juntament amb els retrats de Weyler i Maura

L’aplicació del Pla Calvet, va posar al mercat 69.687,72 m² de sòl públic, dels quals es varen vendre 62.541,72 m², el que va suposar el 40% dels ingressos del pressupost de l’Eixample i un traspàs de sòl públic al privat de gran importància. Si bé no es va fer com a Barcelona, on es va emetre deute públic en forma de préstec hipotecari garantit pels valors potencials dels solars edificables; per poder dur endavant el projecte, hi varen ser els impostos damunt els propietaris dels solars a l’Eixample, els ingressos per llicències d’obres i els beneficis obtinguts de les vendes dels solars procedents dels enderrocaments de les murades adquirits per burgesos i terratinents locals, els que varen finançar l’obra. Uns anys més tard, el 1905, Font i Montero que era metge i destacat higienista seria Batlle de Ciutat, i Bernat Calvet l’enginyer municipal redactor del Pla, ho seria l’any següent.

L’arquitecte responsable de gestionar el Pla de l’Eixample fou Gaspar Bennazar, que des de 1901 fou arquitecte municipal de Palma. El seu nomenament va ser molt polèmic donat que fou designat a dit, a proposta del regidor Sr. Planas, tal volta per la influència d’Eusebi Estada, amb l’oposició de regidor Sr. Pou, que va denunciar que per al nomenament de Bennazar “se atendiese al compadrazgo y no al mérito demostrado por medio de los ejercicios de una oposición“.

Aquest inici polèmic no va minvar la capacitat de Bennazar per endegar una obra extraordinària que durà més de 30 anys, i al mateix temps, a cometre una quantitat enorme d’obra privada que deixà a Palma un gran nombre d’edificis importants i singulars, la qual cosa l’assenyalen com l’arquitecte més important del segle XX a Ciutat.