L’oposició franquista a Ciutat

El 1968, esclatà a França, i després a tota Europa, una revolució cultural coneguda com la del “Maig del 68”. Era l’enfrontament d’una generació de joves, fills dels qui varen viure la guerra europea, contra la generació dels seus pares i les seves institucions. Era una lluita contra la societat patriarcal. Alguns eslògans d’aquell Maig podrien estar vigents avui: “¡Viva la comunicación! ¡Abajo la telecomunicación!”, “Pensar juntos, no. Empujar juntos, sí.”, “Decreto el estado de felicidad permanente”, “Cambiar la vida. Transformar la Sociedad”... i molts altres.

Políticament Europa anava canviant de manera accelerada en un ambient de creixement econòmic important i de fe en la Unió Europea. Irlanda, Dinamarca i Regne Unit entraven a la Comunitat. La democràcia era el sistema polític majoritari i només Espanya i Portugal restaven en mans de dictadors. Salazar, a Portugal, cauria el 1974 amb la famosa revolució dels clavells vermells, un gran incentiu a l’oposició franquista.

La situació general espanyola era encara de creixement econòmic, dins el cicle expansiu conegut pel “miracle econòmic espanyol” del 1959 al 1973, any en el qual vàrem entrar en la crisi internacional. L’any 1974 l’agricultura representava el 10% del PIB, la indústria el 40% i el sector de serveis el 50%. El nombre de turistes a Espanya era de trenta-quatre milions i a Mallorca de tres milions. El creixement de la població de 1960 a 1975 va ser el més gran de tota la història d’Espanya. La meitat de la població ja vivia en ciutats. Els pocs conflictes laborals dels inicis dels 60 en la mineria varen passar als 1.600 el 1970.

Els líders principals del sindicat il·legal i majoritari, CCOO, varen ser detinguts i jutjats pel nefast i famós Tribunal de l’Ordre Públic (TOP) el 1972 en el famós procés “1001”. Marcelino Camacho, el líder de CCOO detingut, quan va sortir de la presó el 1973 després de l’atac de la dictadura contra el sindicalisme, declarava: “ni nos domaron, ni nos doblegaron, ni nos van a domesticar”.

La crisi econòmica que ja era evident, així com altres aspectes essencials com l’evolució de l’Església cap a la democràcia, l’augment dels joves estudiants i l’aparició d’ETA, feien un escenari molt difícil per la pervivència del règim franquista. Políticament la successió estava en marxa. El 1969, quan Franco tenia 77 anys i veia minvades les seves facultats físiques, el príncep Joan Carles va acceptar la proposta de ser nominat rei per succeir a Franco, dins una “monarquia franquista”, “para que todo quede atado y bien atado”.

Més endavant, el desembre de l’any 1973, un atemptat espectacular va acabar amb la vida de Carrero Blanco quan concentrava tot el poder i presidia la tasca del govern. Aquest fet va accelerar la descomposició del règim i, amb la màxima de “morir matando”, es va afusellar a Puig Antich, el 1974, i el setembre de 1975 a tres membres del FRAP i dos d’ETA politicomilitar (pàg 155, Moradiellos).

Segons ens relata l’estudi de cronologia del CEDOC e 14 de novembre de 1975: “Davant les protestes internacionals per l’execució de cinc activistes del FRAP i ETA, i que la Comunitat Econòmica Europea trenqués relacions amb Espanya per aquest motiu, dos milers d’eivissencs es reuniren davant la Delegació Insular del Govern per expressar la seva lleialtat al règim. Carlos de Meer pronuncià unes paraules que donaren la volta al món: «que se metan el mercado común donde les quepa»”.

Palma tenia la seva particular història del cop d’estat franquista que no podem oblidar. Des del principi, els seus principals càrrecs polítics d’esquerres, amb el batle al capdavant, varen ser detinguts i després afusellats. També va passar a Sevilla, Salamanca, Còrdova i altres ciutats. La majoria de ciutadans de Palma hem sabut ja de grans el que els hi va passar a Emili Darder, Alexandre Jaume, Jaume Garcies, Jaume Rabassa, Ignasi Ferretjans, Aurora Picornell, Andreu Crespi, Matilde Landa, Ateu Martí i tants altres. Els varen matar o torturar d’una manera tan cruel, a sang freda i de forma espectacular, per fer por als familiars i amics, així com als milers de ciutadans que simpatitzaven amb ells. Els que sobrevisqueren entraren en estat de xoc i de pànic, fins que a poc a poc varen anar refent les seves vides.

En una part del discurs que va fer Franco el 18 de juliol de 1953, per justificar la guerra civil, va reconèixer implícitament els assassinats: “Fue la lucha de España contra la anti-España. La del bien con el mal. Teníamos que mutilar nuestro cuerpo, podar aquelles ramas podridas y carcomidas, del viejo tronco español, extirpar el cáncer que nos corroía; dejar sobre el área de España lo español, lo que era nuestro, lo que no había venido del otro lado de las fronteras para constituir la ruina física y moral de la nación” (pàg. 229 Moradiellos).

A molts ciutadans de Palma els varen “mutilar del cos social” perquè les seves idees eren un “càncer”. Idees d’igualtat social, de justícia, de progrés… Idees que ara són normals, però durant els primers anys 70 eren només una minoria aquells que parlaven obertament de democràcia, drets socials i lingüístics. La memòria d’una lluita antifranquista s’havia esborrat per complet, com ens mostren les entrevistes fetes per David Ginard a antics combatents (Tom 3, pàg. 367).

Així i tot, hi havia una certa vida clandestina entre petits partits polítics, moviments estudiantils, socials i sindicalistes a Palma, motivats pel que passava a Europa, que tengueren una certa influència en la crisi oberta de la dictadura que ja es deixava veure a principis dels anys 70.

A Palma no hi havia universitat, només dos cursos de filologia i filosofia a l’Estudi General Lul·lià, que després varen passar, el 1972, a Son Malferit. La facultat de Ciències es va traslladar al que havia estat el convent dels missioners a la carretera de Valldemossa, lloc on després es desenvoluparà l’actual campus. La indústria tradicional anava minvant. Per tant, les lluites, encara molt tímides, es donaven en el si de l’hoteleria i en moviments socials crítics amb el model turístic de masses que s’estava generant, com hem vist en capítols anteriors. “Únicament després del boom turístic començaren a aparèixer les primeres reivindicacions obreres tant a l’hoteleria com a la construcció” (Antoni Tarabini a L’Oposició socialista a la Transició, pàg 60).

La dinàmica política opositora al franquisme era minoritària i els més actius eren partits que poca gent coneixia (excepte el Partit Comunista, amb Francisca Bosch al capdavant). Durant aquells anys, les divisions internes i les reorganitzacions d’aquests partits eren constants. A alguns d’ells els detingueren o empresonaren per la seva activitat clandestina als seus partits, com Antoni Tarabini, Miquel Lopez Crespí, Isidre Forteza, Ramon Molina, Josep Capó i Jaume Obrador, recordats en una entrevista molt il·lustrativa apareguda a l’Última Hora el 2011.

El PSOE i els partits republicans havien estat completament desmantellats i fins al 1974 no es tornaria a restablir la Federació Socialista Balear de la mà d’Emilio Alonso i Fèlix Pons, encara que –curiosament− cada un anava pel seu compte fins que es varen conèixer i integrar. En aquells anys eren uns cent militants, la majoria de Palma (pàg. 17 del llibre L’oposició franquista a les Illes).

Antoni Tarabini ens explica com va començar a militar en un partit polític: “Primer a Bandera Roja i més tard en el Partit Comunista, que era l’únic partit organitzat perquè, la veritat, el PSOE no existia per enlloc. No va ser fins al 1974 que aparegueren els socialistes. Record que en una reunió il·legal es presentaren dos que deien representar el PSOE i cap dels dos es coneixia”.

El PCE estava dirigit en aquells moments per na Francisca Bosch que havia substituït al dirigent històric Guillem Gayà. Catalina Moragues i Pep Valero formaven part de la direcció. Tenia una forta implantació a Palma i a alguns pobles. El novembre del 1974 un grup ample de professionals, professors, periodistes, escriptors, artistes, etc., varen sortir del partit per formar el Partit Socialista de les Illes (PSI) amb Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Paco Obrador, Jesús Pérez, Josep del Hoyo i Sebastià Serra al capdavant (pàg. 49, L’oposició antifranquista a les Illes).

El PSOE es va començar a restablir a partir d’un petit grup de persones, al voltant d’Emilio Alonso i la seva dona Marita Frau, com recorda Ramón Aguiló, que després seria batle de Palma: “Molts de vespres, Marita Frau ens convidava a sopar perquè veia que ens quedaríem discutint fins passada la mitjanit. Érem Emilio Alonso, Pere Bordoy, Biel Sevilla, que ara milita a Esquerra Unida, Angel Saiz, Miquel Pasqual i jo. Felix Pons es va incorporar més tard i era el que passava ordre a les reunions.” (pág. 59, Entrevista a Ramon Aguiló per Gina Garcias.)

També s’ha de recordar la formació, el 1974, de la Junta Democràtica de Mallorca, impulsada pel PCE, que va veure com alguns dels seus líders eren detinguts a Lluc per reivindicar la democràcia, l’amnistia i l’autonomia, com a altres llocs de l’Estat.

Altres persones del món de la cultura com Antoni Serrà i Josep Mª Llompart formaven part d’altres partits minoritaris i plataformes. També es donaven fenòmens interessants i curiosos com les accions d’agitació cultural contra la manca de llibertat de la Dictadura, com la feina que varen fer el Grup Criada 74: “Estàvem contra el sistema, contra la manera de fer les coses, tant culturalment com política, però no érem partidaris de cap grup específic. Ho fèiem perquè crèiem que ho havíem de fer”, afirma Vicenç Torres. “Era una crítica contra el sistema en general”, afegeix Ángel Muerza. Ambdós són testimonis vius dels líders d’un grup de guerrilla artística que operà a Mallorca entre els anys 1974 i 1978. Aquest grup va escenificar una Comissaria franquista en una exposició que es va fer al Col·legi d’Arquitectes.

Ja en el gener del 1975 es va constituir el Grup Tramuntana amb vocació de promoure el diàleg democràtic entre diferents posicions polítiques, impulsat per persones rellevants de tots els partits democràtics, com ens conta Miquel Alenyar en el seu blog: “Es constitueix el 1975 a Palma com a marc de trobada i diàleg de tots els partits polítics democràtics actius aleshores en la clandestinitat, inclòs el Partit Comunista. Convoca la primera reunió i hi intervé com a coordinador l’industrial Ramon Esteban Fabra.” Té molt d’interès el que precisament que fos un empresari rellevant, president d’ASIMA, que convoqués la reunió. Sobretot quan veiem els participants: Fèlix Pons, Francesc Albertí, Francesc Garí, Josep Melià, Antoni Alemany, Emilio Alonso, Antoni Tarabini-Castellani, Celestí Alomar, Francisca Bosch, Ferran Porto, Lluís Matas, Carlos Usúa, Miquel Rosselló del Rosal i Pere Joan Morey.

Així, l’oposició de Palma als darrers anys del franquisme va ser una oposició minoritària, fragmentada i clandestina, que actuava en col·laboració amb els sindicats de CCOO i grups de base cristians vinculats a l’hoteleria que havien guanyat unes eleccions al sindicat vertical, a més d’algunes persones dels moviments socials i veïnals.

Un informe del mes d’abril de 1974 del Govern Civil sobre la situació política a les Balears conclou amb l’existència de tranquil·litat general, encara que més de 500 estudiants i obrers es manifestaven a Palma contra el procés 1001 convocats per CCOO. A l’altre costat, el franquisme de Ciutat, que sentia que el final era a prop, amb unes 2000 persones es manifestaven i organitzaven amb caravanes automobilístiques.

Després de la mort de Franco sorgirien a la llum moltes d’aquestes organitzacions polítiques i altres desapareixerien. Els que quedaren a poc a poc s’estructurarien en partits forts i es presentarien a les primeres eleccions generals de 1977. Però aquesta ja és una altra història que contarem a la quarta part de la Biografia.