Les primeres crítiques al turisme

El Big Bang turístic anava a tota marxa als inicis dels anys 70. S’expandia a tota la costa de la Badia de Palma, des de Calvià fins a S’Arenal de Llucmajor i a altres llocs de l’Illa. Foment del Turisme seguia la seva frenètica activitat en un seguit de fronts socials i institucionals de tota mena: impulsava les assemblees nacionals del turisme; inaugurava el Palau de la Premsa amb el nom de Miquel dels Sants Oliver; festejava la inauguració de l’Auditorium amb la participació de Von Karajan; fomentava una plataforma amb el Governador per posar en marxa la Universitat de Mallorca; donava suport a l’Escola de Turisme ubicada a l’Estudi General i a la nova Escola de Turisme del Mediterrani dels jesuïtes; demanava a l’Ajuntament que fes Joan Miró fill il·lustre (1969); s’oposava a què CAMPSA fes un moll a la desembocadura del torrent Gros; impulsava el Parc Nacional marítim-terrestre de l’arxipèlag de Cabrera amb la implicació de Félix Rodríguez de la Fuente, i desenvolupava una quantitat enorme d’iniciatives de promoció a través de cartells, documentals, cinema o fires, inclòs amb el suport de Joan Miró.

Durant els finals dels anys 60 i els primers 70, es comencen a veure els riscos de la indústria turística que tan alegrement s’havia anat creant. El 1973-74, la crisi del petroli, deguda a la guerra del Yom Kippur entre israelites i àrabs, va disparar el preu del combustible que va repercutí a tot el sector del transport i acabà afectant al turisme i a la construcció. La situació de crisi va fer emergir i veure amb nitidesa tres problemes que seran recurrents fins avui: el consum il·limitat per la indústria turística de patrimoni natural i arquitectònic; la ràpida transformació cap a la pèrdua progressiva de la identitat social i lingüística dels mallorquins; i les nefastes condicions laborals de la majoria dels treballadors de l’hoteleria, tant si són residents d’aquí com dels que vénen de fora.

Aquests i altres fenòmens de crítica al turisme que s’estava consolidant, tenien un reflex i una expansió a través de la literatura que els narradors i escriptors mallorquins publicaven. Llorenç Villalonga a la seva obra Les Fures de 1968, expressa la crisi de la societat agrària amb la fuita del camp mallorquí cap a Palma i la costa, per fer feina en el turisme, posant en boca d’un pagès que accepta la perversió d’un jove del poble que fa de “gigoló”: “En Joanet, parlant com parla l’anglès i el francès, el col·locaríem a un hotel i guanyaria en quinze dies lo que tu no guanyes en un any” (pàg. 68). Més tard, a la seva novel·la de 1974 “Andrea Victrix”, Mallorca s’haurà convertit a l‘any 2050 en Turclub, un club turístic on els líders són persones andrògines la missió dels quals és fer feliços als visitants.

Semblant temàtica tracta la novel·la guanyadora del premi Ciutat de Palma de 1968, Els Carnissers de Guillem Frontera, de gran popularitat en el seu temps. Frontera exposa a través de dos dels seus personatges, en Miquel i na Coloma, la transformació tan important que suposa l’èxit en els negocis turístics, permetent que aquest matrimoni compri la possessió on havien fet feina de joves (pàg. 118).

En la narració de Cartes a Michael de Janer Manila, el seu protagonista fa feina de cambrer en un hotel de Cas Català, on coneix un altre món de valors molt diferents dels de la seva família del barri de Sa Gerreria de Ciutat. Descobreix la seva sexualitat a través d’una relació homosexual amb un turista europeu professor de filosofia, però també té una relació amb una dona turista més gran (a canvi de favors econòmics) que la seva família sí tolera.

Una altra novel·la d’aquest tema, molt popular per la seva càrrega de transgressió de la moral de l’època, va ser Adolescent de Sal de Biel Mesquida. Per Pilar Arnau, “Mesquida ataca el tradicionalisme, la religiositat conservadora i la hipocresia moral mitjançant la figura de la mare, la sobrevaloració del poder dels diners, l’especulació turística i l’explotació dels treballadors de l’hoteleria a través de la figura paternal”.

Aquestes són algunes mostres de les moltes obres literàries, novel·la o poesia, que es refereixen al trasbals social i cultural que el turisme creava en una societat tradicional, conservadora i encara molt arrelada a la cultura agrària. La majoria d’aquests escriptors eren de la part forana i, per tant, veien un contrast més gran del que podien veure altres com Villalonga, encara que aquest era més radical, ja que la seva critica era a tot el nou món que apareixia.

Aquestes expressions literàries també anaven acompanyades de crítiques periodístiques a la situació desbocada de les noves urbanitzacions, com per exemple l’editorial del Diario de Mallorca, en el setembre de 1971. El DM estava dirigit en aquells anys per Gaspar Reynés Quintana, fill de l’arquitecte Guillem Reynés i molt proper a l’Obra Cultural Balear. Destacam un fragment d’aquella editorial: “El tema está en la calle. Comentarios, cartas a la prensa, opiniones de expertos y de profanos, dan fe de que se está haciendo mayoritaria la convicción de que estamos destruyendo progresivamente Mallorca”.

Però la crítica i la defensa d’altres maneres i altres propostes d’actuació no eren només literàries. El 1972 començà la lluita per protegir l’illa de Cabrera. Així ho explicava en Joan Mayol: “Aconseguírem dur a Cabrera en Rodríguez de la Fuente, que es va sumar a la causa amb entusiasme. Cabrera va sortir de l’oblit i l’opció de la protecció es va plantejar públicament, després d’alguns anys de feina. Es va crear el GOB, que mantingué amb fermesa la bandera de la protecció de l’illa com una de les més clares prioritats.”

Es va crear la Comissió de la Conservació de Cabrera ideada i impulsada per Esteva Bardolet amb l’ajuda de Félix Rodríguez de la Fuente, que en aquells anys tenia un prestigi enorme com a conservacionista i una gran influència dins el govern espanyol. La Comissió s’instal·là a la seu del Foment del Turisme gràcies a l’empenta d’Esteva Bardolet i el suport de tota la Junta presidida per Antoni Garau, interessada en contrarestar la mala imatge pública de la urbanització excessiva de Mallorca.

 

Malgrat la seva defensa del Parc de Cabrera, Foment de Turisme va continuar amb campanyes agressives de la promoció turística de Mallorca, com la que veiem en aquesta imatge:

Un any més tard, a finals de l’any 1973, un grup d’aficionats a l’ornitologia, que havien coincidit en un recompte de voltors, decidiren crear una associació per a l’estudi i conservació de les aus. Així, l’1 de desembre, al primer pis per sobre de Can Frasquet, propietat d’en Pep Casasayas, sis d’ells signaven l’acta fundacional del “Grupo de Ornitología Balear”. Difícilment podien imaginar la transcendència que tindria la seva iniciativa al llarg dels següents 40 anys. Seria l’entitat líder de la crítica als excessos del turisme i a l’ús dels recursos naturals pel creixement il·limitat del turisme a Mallorca. Tornam a escoltar a Joan Mayol, fundador del GOB: “El GOB naixia amb tres objectius: investigar sobre les aus de les Balears i els seus hàbitats, divulgar aquests coneixements i protegir la naturalesa. Aquestes varen ser les tres potes de l’Associació, que es complementen i s’equilibren entre elles” (pàg. 31 del llibre “El naixement del GOB. Un record personal”).

Una altra de les lluites ciutadanes importants es va donar a Palma, abans de la mort d’en Franco, arran de la intenció per part de l’Ajuntament de crear a baix de la Seu, a l’esplanada de 90.000 m² guanyada a la mar per mor de l’autopista que es construïa, un aparcament d’autocars i cotxes per facilitar l’arribada de turistes a la ciutat. Hem de tenir en compte que no hi havia partits polítics legalitzats i que no s’esperava una transició imminent.

El lema de la lluita era “Parc SÍ, Pàrquing NO”, impulsada per persones vinculades a partits (com Toni Tarabini), entitats veïnals i ciutadans d’una manera espontània i una mica caòtica. Aquest lema va estar complementat amb un altre una mica més dur: “Batle porc, volem parc”, que apareixia en pintades per la ciutat. Es varen fer manifestacions i es varen recollir més de quatre-mil firmes dels veïns. Finalment, l’aparcament no es va dur a terme i es va fer el Parc de la Mar amb un jurat que presidiria Sert, com explicarem més endavant a un altre capítol ja de la quarta part de la nostra Biografia.

En aquells darrers anys de franquisme que vivia Palma es podien donar situacions completament oposades en la concepció de la ciutat. Mentre esclatava la lluita contra el pàrquing baix la Seu, s’acabava de construir un edifici d’habitatges per militars, enorme, damunt el Baluard del Príncep, totalment contrari a les normes de Patrimoni. L’edifici va ser dissenyat per l’arquitecte Juan Castañón de Mena el 1966. Castañón seria Ministre de l’Exèrcit poc després, entre el 1969 i el 1973, anys en que era executat el projecte. L’edifici seria finalment demolit l’any 2014.

Pel que fa a les lluites obreres en el sector turístic, foren poques, aïllades i descoordinades de la resta de lluites a la península. Sobre això, ens diu Josep Garcia a la seva tesi doctoral: “En comparación con lo que estaba sucediendo en la mayoría de grandes ciudades de España, la conflictividad en Mallorca era ínfima. Ni la creación de cada vez más organizaciones de oposición antifranquista ni la mayor estructuración de las CCOO, ni tampoco la coordinación de la oposición en organismes unitarios, había conseguido aumentar la conflictividad laboral y política en la isla.”

Les lluites estaven impulsades per una minoria del partit Comunista d’Espanya i per religiosos que feien feina a l’hoteleria, com Jaume Santandreu, Carmel Bonnin, Maria Bonnin, Maena Joan, Antoni Tarabini, Paco Obrador i Sinfo García. Molts d’ells ocuparan càrrecs important en el futur.

Hem de mencionar una reacció minoritària, però potent, del gremi d’arquitectes, sensibilitzats pels abusos quotidians. Com a antecessors, cal esmentar Gabriel Alomar i Josep Ferragut, i com a nucli actiu Antoni Alomar, Damià Sunyer, Manuel Cabellos, Joana Roca, Carlos García-Delgado, Jaume Carbonero i Tomàs Fortuny, ja que la seva feina a l’oficina d’informació urbanística del Col·legi d’Arquitectes va ajudar a evitar o limitar alguns dels impactes més grans.

Entre tots, cal destacar a Josep Ferragut, un gran arquitecte, autor entre moltes obres del polèmic edifici de Gesa i de l’església de la Porciúncula. Andreu Manresa el descrivia així a un article en El País el 2015: “Burgués, culto, enriquecido, solitario y ensimismado, ha sido encumbrado en un buen libro, “José Ferragut. El arquitecto”, de su sobrino José Ferragut, la hija de éste, la periodista Mar Ferragut y el analista Jaime J. Ferrer Forés. Es un almacén de información, seleccionada, que explica al singular autor, católico, exigente, raro, con prontos, exmilitar, moderno y clásico. Fue testigo y coautor crítico del boom urbanístico en la costa y del Ensanche de Palma. Vivió la expansión hotelera, una mina de oro”.

La seva mort el 1958 , a 56 anys, mai va ser aclarida, com s’explica al blog creat per la seva família: “El valor de su legado profesional quedó empañado durante muchos años por su muerte prematura y trágica, ya que fue asesinado cuando tenía 56 años; un suceso que causó un gran impacto en la Mallorca de la época y que dio suerte a toda clase de rumores, creándose una leyenda de misterio (el asesinato nunca fue resuelto) que provocó que su importante labor como arquitecto quedara en un segundo plano”.