La ciutat durant el franquisme: de 1936 a 1975
Palma just abans de la mort de Franco

Palma just abans de la mort de Franco

Palma just abans de la mort de Franco

Pels ciutadans de Palma que varen viure la guerra i la postguerra, la situació que vivia la ciutat el 1975 era impensable. Després de 35 anys, els joves de Palma que havien viscut la postguerra tenien entre 60 i 70 anys. Del malson havien passat a una situació econòmica esperançadora a causa del fenomen del turisme; igual que en l’àmbit polític, donada la greu malaltia i posterior mort del dictador. Els fills dels homes i dones que havien patit la guerra civil ara tenien entre 20 i 30 anys i estaven bolcats a canviar les coses. Encara que no havia acabat la dictadura, es veia venir el seu final. Lluís Llach el 1970 a l’Auditorium recentment inaugurat, cantava: “Vull aquell vaixell que, segur i valent, trenca les tempestes i se’n va al ponent i no té por als vespres ni al llampec roent. Així serà el teu, així serà el meu.”.

El cop d’estat del juliol del 36 quedaria com una gran ferida, mal tancada encara avui, que reviu quan la toquen malament. Ho sabríem més endavant quan les llibertats varen ser més sòlides. Ara, abans de la transició política, tothom volia mirar el futur. El règim del terror no s’oblidava però, per a aquells que no estaven a la presó o no havien patit directament els cops del règim dictatorial, es deixava dins el calaix d’una memòria semi destruïda. Els vençuts de la guerra del 36 s’estaven recuperant i tenien optimisme pensant que les llibertats polítiques podien ser recuperades i així poder fer un país millor. A la nostra terra hi va haver alguns actes esperançadors a l´hora de recuperar la dignitat de la nostra llengua i cultura amb el reconeixement de la persona de D. Francesc de B. Moll, que seria nomenat el 1975 Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.

Però els vencedors continuaven dominant les institucions, encara que ja veien com el seu món s’acabava i temien que la conquesta de les llibertats que vendria els hi demanés contes. El 23 de novembre de 1974 el Delegat Sindical, Francisco Payá Agustí, va demanar al batle de Palma, Javier de la Rosa, que l’edifici de la Casa del Poble s’enderroqués perquè estava en males condicions, el que resultava del tot inexacte com demostra la fotografia de l’edifici per aquells anys.

Fotografia de la façana del carrer Reina Maria Cristina poc abans de la seva demolició. Col·lecció Can Verga.

No havien passat ni dos mesos, el 9 de gener de 1975, cinquanta-un anys després de la seva inauguració, es va enderrocar la Casa del Poble que March havia donat a la Federació de Societats Obreres de Palma per fer accions sindicals i culturals. S’havia enderrocat com a política de “terra cremada”, segurament per prevenir un retorn de l’edifici al moviment obrer lliure.

La ciutat havia crescut molt durant aquests quaranta anys, com també ho havien fet les ciutats espanyoles dinàmiques i costaneres. La ciutat antiga s’havia abandonat bastant però també s’havien fet algunes intervencions importants com la de Jaume III o la protecció de les murades. La lluita pel Parc de la Mar veuria els seus fruits més endavant, però la manifestació, per la qual diverses entitats socials havien demanat permís, va ser denegada pel Governador Civil. Era l’estiu del 1975, essent també batle Javier de la Rosa. Això demostrava que la ciutat estava viva i que hi havia persones com Antoni Tarabini que s’arriscaven pel bé comú pagant amb la presó. També ell, més tard, recolliria els fruits d’una vida dedicada a millorar la seva Ciutat.

Una altra mostra de l’abandonament de la ciutat antiga i de les reformes que havia proposat Alomar els anys 40, era la degradació dels barris més antics i populars com el del Puig de Sant Pere. El 18 de juliol de 1975 es varen esbucar dos edificis del carrer de la Pólvora i moriren una dona i tres nines. De la Rosa va haver d’encarar el problema per eliminar 37 habitatges ruïnosos, cercar alternativa als seus habitants i posar en marxa un procés de rehabilitació del barri. Aquest procés no s’iniciaria fins a molt més tard amb el primer Ajuntament democràtic, essent batle Ramon Aguiló.

Les idees de reforma interior d’Alomar es varen anar millorant, estancant o pervertint, com la de la Plaça Major, on l’especulació econòmica va fer brotar un aparcament subterrani destrossant la plaça que teníem i que era un lloc de trobada estimat pels ciutadans. Per un altre costat, si bé cal dir que el barri de Jaume III s’havia consolidat i era també un lloc ciutadà estimat, la Riera continuava abandonada pels seus propietaris: el Ministeri de l’Exèrcit.

Des del Big Bang turístic cresqueren les barriades d’una manera lletja i desordenada, per donar cabuda als milers d’immigrants espanyols que es necessitaven com mà d’obra per l’hostaleria i la construcció, així com ho feien a S’Arenal amb dotzenes de nous edificis de molts pisos, mesclant ús residencial amb ús turístic. Tot això malgrat haver-se aprovat el Pla Ribas Piera el 1973, el que demostrava les carències d’una planificació autocràtica enfora dels consensos ciutadans. El pla aprovat va estimular encara més el creixement fora de cintura i les barriades sense serveis anirien creixent, el cotxe seria necessari per anar a qualsevol lloc, especialment al Polígon Son Castelló que s’havia creat el 1967 però que ara estava en ple desenvolupament.

El creixement turístic excessiu i les crítiques que es rebien de clients i d’agències en determinades zones va provocar un decret de Madrid. El Foment de Turisme el va entendre com que s’havien de declarar zones saturades aquelles on no hi cabien més places a causa de la manca d’infraestructures que garantissin un nivell de qualitat ambiental en relació a l’aigua potable, gestió d’aigües grises, electricitat, accessos, aparcament i tractament de residus. El mateix cap del Grup Melià, el valencià José Melià, impulsor dels viatges de noces a Mallorca, estava convençut de què s’havia de canviar d’estratègia i quan li deien que “quants més turistes millor” contestava que sí però d’un determinat nivell econòmic i social (pàg. 275 del llibre “La invasión pacífica”).

Tanmateix, el futur de la massificació turística estava assegurat. Les dues grans infraestructures, Port i Aeroport, seguien creixent. A finals de 1970 es varen iniciar les obres de la segona pista i condicionaments diversos per aeronaus de 450 tones, una decisió estratègica clau pel futur de la ciutat i de tota Mallorca. Una altra decisió estratègica d’aquells anys es prendria al Port de Palma carregant-se el Passeig de la Riba, tan estimat pels ciutadans, per ampliar la capacitat de càrrega i descàrrega de mercaderies. El Passeig de la Riba es va “traslladar” al Dic de l’Oest, però fa uns anys també es va tancar al públic. Aquesta transformació del Port va crear una gran afluència de tràfic i el Passeig Marítim va morir com a passeig i es va convertir en autovia. El passeig havia durat 10 anys.

Als anys 70, malgrat es varen fer molts desastres arquitectònics, algunes coses es varen fer bé, com la Cambra de Comerç al carrer Estudi General, edifici nou però ben encaixat en el barri de la Seu, obra de Pere Garau el 1971. També un edifici públic, l’institut Antoni Maura, obra d’Antoni Alomar el 1974. Els dos arquitectes eren fills de persones que, com hem contat en altres capítols, havien fet molt per Ciutat. Un altre edifici rellevant és el de l’Institut Oceanogràfic, obra de Vicenç Roig el 1973, que es posa sempre com a exemple de bona arquitectura contemporània. Les tres obres esmentades s’expliquen a la important guia d’arquitectura del Col·legi d’Arquitectes de Balears. Altres tres grans cases (Can Olesa, Can Catllar i Can Vivot), eren declarades Monuments Nacionals.

Pel que fa a la crisi de la indústria turística iniciada el 1973, continuava la baixada de turistes i Mallorca perdria 400.000 clients del 1973 fins al 1978. També baixava la construcció i augmentava considerablement l’atur. El salari mínim era de 180 pessetes al dia. Una dinàmica que retornaria en cada crisi turística, com tendrem ocasió de veure en anys posteriors. Aquesta situació de crisi va fomentar els inicis de l’associacionisme obrer democràtic a les nostres illes malgrat l’existència del sindicat vertical, la qual cosa va originar la creació de “comissions obreres” i les primeres detencions policials de sindicalistes i advocats laboralistes.

Malgrat la crisi, la vida nocturna de Palma seguia vibrant a la Plaça Gomila. El 1973, Marlene Dietrich actuava a Tito’s i, per animar la indústria turística, l’Auditorium celebrava el 1975 el nou Musical Mallorca, finançat per RTVE, en un intent de fer reviscolar el Festival Internacional de la Cançó que havia desaparegut uns anys abans. Així i tot, la cosa anava de capa caiguda. El 1975, la mítica discoteca Sgt. Peppers, on havia actuat Jimmy Hendrix uns anys abans, es va vendre a Bartomeu Cursach, del que també n’haurem de parlar més endavant.

La vida literària i cultural a Palma continuava intensa. El 1970 s’inaugurava la biblioteca de la Fundació March Servera, una eina clau per la recerca sobre Ciutat i consultada moltes vegades per fer aquesta Biografia. Robert Graves presentava a la llibreria Tous la seva novel·la “Adiós a todo eso”. Calders exposava les seves escultures a la Pelaires. El 1973, Llorenç Villalonga publicava la seva novel·la “Andrea Victrix” i el 1974 li concediren el Premi Josep Pla, com a Baltasar Porcel que l’havia guanyat el 1970 amb l’emblemàtica novel·la “Difunts sota els ametlers en flor”. La nostra llengua seguia donant els seus tímids fruits i, d’una manera un tant sorprenent, el maig del 1975 el Consell de Ministres aprovà que el mallorquí fos ensenyat a l’EGB.

Portada del disc de Maria del Mar Bonet
publicat el 1974, obra de Joan Miró.

Les dones seguien conquerint espais de protagonisme i de lluita, com Maria del Mar Bonet que actuava el 1972 a l’Auditorium amb la presència de Joan Miró, que es va oferir a fer-li la portada del proper disc. Aquest surt el 1974 amb poemes de Rosselló-Pòrcel i la presentació de Salvador Espriu. La connexió Palma-Barcelona tornava a generar iniciatives excepcionals.

El 1974, Miró exposava a la galeria 4 Gats, galeria oberta el 1973 per Ferran Cano, nét d’Emili Darder. Un cicle històric havia acabat després de 35 anys de patiments, lluites i transformacions que havien fet de Palma -una altra vegada- una ciutat excepcional… malgrat la dictadura franquista.

A la quarta i darrera part de la Biografia de Palma ens endinsarem a l’emocionant període de la transició democràtica i, després, en l’etapa del primer llarg govern democràtic d’esquerres a la ciutat. Veurem com tot canviarà cap a una ciutat més especuladora i més turística, fins a arribar a la situació actual on la zona històrica està a punt de morir d’èxit turístic, mentre a moltes barriades creix la desigualtat i l’anomia social.

Revisat per

Catalina Moragues Vidal

Jurista. Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona. Durant la seva etapa universitària, es va afiliar al Partit Comunista. Va treballar com a advocada en el primer despatx laboralista de les Illes Balears, així com a Comissions Obreres. El 1979, a les primeres eleccions democràtiques municipals, fou Regidora de Circulació i Transports, fins a la seva dimissió el 1981. Va ser jutgessa fins que es jubilà el 2018.

Fonts consultades:

Referencies bibliogràfiques:

  • Fontela J.M. i altres. Palma Arquitecture Guide. Col.legi Oficial d’Arquitectura de les Illes Balears. COAB. 1999
  • Company, Arnau i Del Hoyo, Xavier. Palma 1936-83. Institut d’Estudis Baleàrics.
  • Sans, Georgina. Ferran Cano. L’art com a resposta a la vida. Editor Lleonard Muntaner. 2014.
  • Sasha D. Pack. La invasión pacífica. Los turistas y la españa de Franco. Turner. 2006.

Referències web:

Imatge de capçalera: Ferran Cano (amb jersei de retxes) i Joan Miró. Arxiu Cano.