L’economia de Ciutat a finals del segle XIX i el desastre de Cuba

La majoria dels historiadors de l’economia mallorquina del segle XIX conclouen que Palma era a final del segle XIX una ciutat amb una industrialització singular, però equiparable a les ciutats més dinàmiques d’Espanya, amb un model empresarial i de fàbriques propi.

El 1876, Charles Toll Bidwell, consol general de la reina Victòria a les Balears entre 1869 i 1875, publicà en anglès Les Illes Balears, una obra que no va ser traduïda al català fins al 1997. Allí Bidwell ens diu que Palma va evolucionar durant la segona meitat del XIX a un ritme important. Els canvis foren tan evidents i tan reals com en qualsevol ciutat similar del món occidental, sense caure en l’error de comparar-la amb les grans metròpolis continentals, locomotores de la modernitat, com Viena, Londres, París o Barcelona.

El camp de Mallorca seguia tenint molta força, però serà una indústria nova i una nova estructura financera que invertirà a Mallorca en les grans obres de transports de carreteres, ferrocarrils i energia, la que impulsarà també la ciutat cap al futur.

En el darrer terç del segle XIX, hi va haver un procés de concentració industrial rellevant, en una ciutat amuntegada de tallers i fàbriques amb maquinària de vapor. En són exemples les fàbriques de Can Maneu, Can Ribes, La Rosa Blanca i de Can Suau. Aquests centres fabrils tenien centenars d’obrers. Malgrat aquest creixement, l’emigració de mallorquins per motius econòmics cap a Americà va ser intensa pràcticament fins als anys 30 del segle XX, però també cap a França i Algèria. Un procés que també conegué Catalunya, malgrat la seva fortíssima embranzida industrial.

El 1882, la foneria de Can Maneu era una de les fàbriques dedicades a la producció de màquines que utilitzava el vapor com a força motriu i el seu propietari havia estudiat enginyeria a París. La Rosa Blanca (1851) produïa begudes alcohòliques i conserves d’aliments que exportava a Europa i Amèrica. Farineres, adoberies, fàbriques de calçat i tota una xarxa de producció diversa de ferro i tèxtil, és una mostra clara d’una ciutat contaminada pels gasos i contagiada per aigües i residus que expressen el llenguatge de les indústries noves i d’una producció diferent de les dels gremis i tallers. La concentració d’activitats productives a Palma impulsà el creixement demogràfic i provocà impactes sobre l’espai i el medi ambient. Aquest fet fou un dels factors que impulsaren l’enderrocament de les murades, ja que el discurs sanitari i higienista havia calat molt profundament en la ment dels ciutadans.

Mentre els anys 80 varen tenir una dinàmica econòmica creixent, la darrera dècada no va ser tan bona a causa de crisis agrícoles com les de la fil·loxera. El tancament del mercat colonial fou efímer i, de fet, es recuperaren en dos anys les connexions regulars amb Cuba i Puerto Rico, mercats crucials per al calçat balear.

El port de Palma i la Riba són alguna cosa més que el passeig on els mallorquins esperaven el “vaixell”. Era, més aviat, la frontera amb el món exterior, l’horitzó dels somnis i ideals, la fàbrica de les reivindicacions obreres, de les vagues, els aldarulls i l’esplanada on es crearà el Mecànic FC, el primer club de futbol de naturalesa proletària, besavi de l’actual Atlètic Balears.

A causa del seu port, molt accessible en una badia de les més navegables del mediterrani, Palma va tenir un paper fonamental dins el procés d’incorporació de Mallorca als mercats internacionals i es consolidà com el principal centre expedidor dels excedents mallorquins. La xarxa ferroviària de Mallorca es va fer estratègicament per beneficiar industrials de Ciutat, ja que de tots els punts de l’illa arribessin els productes cap a Palma i no hi hagués una línia cap a Alcúdia, cosa que hagués estat raonable.

Ja fos per quedar-se a la ciutat o perquè fossin exportats, tots els productes els de l’agricultura comercial mallorquina arribaven a Palma i poder sortir cap a Anglaterra, Alemanya, França, països del nord d’Àfrica i altres països americans, S’exportaven sobretot ametlles i bessons, també taronges, garroves, pomes i albercocs, sabates i tèxtils cap Amèrica. Hi havia una important infraestructura de magatzems, oficines i tallers dedicats a facilitar l’exportació d’aquests productes.

Palma havia donat mostres de la seva voluntat d’obrir-se i crear pautes de comportament modernes, en línia de les Exposicions Universals, un model que s’inicià amb les Fires i Festes de 1881 i que continuà durant els primers decennis del XX, amb les Setmanes Esportives, Exposicions de Productes de les Illes Balears, a la Llonja (1910), amb il·luminació elèctrica dissenyada per l’arquitecte Antoni Gaudí.

El 20 de gener de 1896 l’Última Hora anunciava que el ciutadà de Palma general Valeriano Weyler era nomenat per la reina regent, cap de l’exèrcit espanyol a Cuba, substituint al general Martínez Campos. S’iniciava d’aquesta manera un dels capítols més importants de la història d’Espanya de final de segle XIX, capítol que tengué una transcendència significativa a la vida de Ciutat a final de segle i que va implicar a dos dels personatges de Palma més rellevants d’aquell temps.

La cosa venia gestant-se en 1868 quan estellà la guerra entre Espanya i els separatistes cubans. El conflicte continuà de manera larvada i es va agreujar quan les mesures reformistes d’un altre ciutadà de Palma – Antoni Maura- en aquells temps Ministre d’Ultramar-, no varen ser acceptades pel cap del seu partit liberal, Pràxedes Mateo Sagasta i provocà a la llarga la seva incorporació al Partit Conservador.

El conflicte bèl·lic es reanimarà en 1895, entrant EUA en la guerra que fou perduda per Espanya, posant punt final a l’imperi espanyol el 1898, provocant una crisi moral que va afectar tota una generació, que passarà a ser coneguda per la “generació del 98”.

La ciutat de palma va rebre el seu impacte negatiu, ja que totes les exportacions es varen ressentir i les relacions entre les comunitats mallorquines a Amèrica també. Però com veurem més endavant la crisi de Cuba es va anar superant aviat i l’economia mallorquina es va anar recuperant, però la vida de 600 mallorquins es va perdre en desastre de Cuba.