La vida política a finals de segle, una ciutat marcada pel Maurisme

Antoni Maura va ser probablement el polític mallorquí més conegut del seu temps i un dels mallorquins que més influí en la història d’Espanya d’entre segles. Com és sabut, el maurisme era el corrent polític dominant a la ciutat de Palma i a tota Mallorca a la darrera dècada del segle XIX, malgrat les pujades i baixades que tengueren els liberals, sotmesos a les dinàmiques polítiques dels grans partits a Madrid i les motivacions del mateix Maura sobre la vida política de Ciutat.

Després del fracàs de la primera república, els partits de dretes, conservadors i liberals, dominaran la vida política a Ciutat. Durant tot aquest llarg període de la vida política a Ciutat, els republicans i els socialistes eren forces emergents que, en el cas dels republicans arribaran a tenir majoria de regidors entre 1899 i 1904, encara que no el batlle perquè el nomenava la Corona. Els socialistes varen treure el primer regidor el 1901.

El moviment obrer apareix amb força la darrera part de segle XIX. Durant el sexenni progressista el moviment va ser liderat per Francesc Tomàs, però al cop de pocs anys va perdre força degut a la il·legalització de l’Associació Internacional de Treballadors. A partir de 1880 reapareix el moviment amb la creació de la Unió Obrera Balear, l’Ateneu Obrer Mallorquí i la fundació del Partit Socialista Obrer Espanyol a Ciutat.

Per tant, durant el darrer quart del segle XIX Palma va ser governada per les forces polítiques de dretes, unes més conservadores i altre mes moderades, marcades pel clientelisme i el caciquisme. Maura va saber aglutinar bona part de les dues forces, a més de part dels republicans, fins que amb la crisi del 98 els conservadors varen fragmentar-se, Maura va abandonar el Partit Liberal per passar-se al Conservador, i l’esquerra començà a estar més present en les institucions i en la vida política de Ciutat mitjançant les organitzacions culturals i obreres.

Maura, que va néixer a Palma a 1853, va entrar a la política després d’estudiar dret a Madrid i fer de misser al despatx del qual seria més tard el seu cunyat, German Gamazo, destacat polític del Partit Liberal Fusionista, liderat per Sagasta.

Va encapçalar i ocupar molts càrrecs de govern i va ser elegit diputat en totes les eleccions generals des del 1881 fins al 1923. Però va destacar especialment per participar en primera persona en alguns dels processos polítics més complexos de la història d’Espanya contemporània. Un var ser el del procés d’independència de Cuba. Com a Ministre d’Ultramar entre el 1892-94 va proposar una reforma administrativa que suposava un cert “estatut d’autonomia” que no va ser aprovat i a conseqüència d’això, presentà la dimissió. La crisi econòmica, social i institucional del 98 deguda a la pèrdua de les colònies, fou el motiu que el dugueren probablement a deixar el Partit Liberal i passar-se al Partit Conservador, llavors sense lideratge a causa de la mort de Cánovas. Un altre episodi que va protagonitzar Maura va ser el de la setmana tràgica de Barcelona el 1909, però aquest- transcendental en molts aspectes- en parlarem en la segona part del llibre.

Els Conservadors de Palma varen tenir força política sobretot gràcies al poder que tenien a tot l’Estat i també patiren moltes lluites i divisions internes, durant la darrera part del segle XIX. Després de la Primera República (1873) controlaven les principals institucions de Mallorca. Era habitual que en les seves candidatures figuressin en primer lloc persones de la península. D’aquí destacava el Comte de Sallent, Josep Cortoner Allendesalazar, polític mallorquí que va ser diputat a les Corts en totes les eleccions fins entrat el segle XX i en el que l’Ajuntament dedicà el 1914 el nom de l’avinguda que encara existeix – Avinguda Comte de Sallent- que va de 31 de Desembre fins al carrer General Riera. Altres polítics d’aquest període també formen part de la memòria urbana, com el Marquès de la Cènia, Pasqual Ribot o Manuel Guasp, a més del poeta Joan Alcover, que també fou diputat maurista a Madrid. Antoni Maura compta, a Palma, amb un monument a la Plaça del Mercat.

El sistema polític de “bipartidisme turnista” entre conservadors i liberals tenia una maquinària electoral ben engreixada i combinada, de tal manera que quan el Rei proposava a un dels dos partits per formar govern, els resultats electorals encaixaven amb els designis reials. La base electoral estava controlada per una xarxa de persones claus dins l’economia i la vida social de Ciutat i als pobles, vinculada als cacics locals i nacionals. D’aquesta manera, quan governava el partit que tocava feia favors de caràcter laboral, urbanístic o econòmic als seus, i quan no governava, esperaven al fet que li arribàs el seu torn un altre cop.

A més d’aquesta xarxa, existien un conjunt de mitjans informatius i de llocs on es trobaven els polítics més actius dels diferents partits. En el cas dels liberals el lloc més freqüentat era el Circulo Mallorquin, seu de l’actual Parlament de les Illes Balears, mentre que pels conservadors tradicionalistes eren els locals de la Societat de Caçadors La Veda, situats devora la Plaça de la Reina.

Pel que fa a les publicacions i diaris que s’inclinaven el Maurisme cal assenyalar el seu òrgan de premsa que va ser el Liberal Palmesano i els diaris més rellevants de l’època com l’Última Hora i l’Almudaina.

Als estius Antoni Maura estiuejava a Mallorca a compte del seu protector, Manuel Salas, a les finques de Valldemossa o a l’Alqueria d’Avall. Mantenia una relació estretíssima amb els seus germans i parents, originaris del barri de la Calatrava, de Palma, on encara es conserva la casa pairal.

Maura va morir el 1925 d’un atac de cor al Palacio Canto del Pico quan anava a visitar al Conde de las Almenas, prop de la seva residencia, la finca El Pendolero, famosa entre altres coses per les pel·lícules que s’hi han filmat, com per exemple Ana y los lobos de Carlos Saura. Un any abans pronosticava el que seria el final de la dictadura de Primo de Rivera: la rampa que conduiria a la substitució de la monarquia per la República.