El projecte modernista de Ciutat a 1900

A finals de segle, Palma seguia essent una ciutat emmurallada, dins una illa agrària potent. Tot i el creixement fóra murades que es va iniciar sobretot a partir del segle XIX, les murades de Palma eren, per molts de ciutadans, el símbol d’allò que ens allunyava de les ciutats modernes.

Podem imaginar l’ambient de Palma d’aquell temps molt especialment a través de la fotografia, els llibres de memòries com els de Ferrà o Roca, la descripció d’alguns viatgers i a través de la crònica periodística. Totes aquestes fonts ens permeten observar una ciutat implicada en un procés de canvi important, una capital que batega seguint l’esperit de l’època i que no es tracta d’una capital de províncies de segona fila, sinó d’una ciutat de primer nivell en el conjunt de l’Estat.

A finals del segle XIX no únicament existien idees contraposades sobre la política, sinó també idees del que havia de ser la ciutat de Palma. Com a mínim, hi havia dues mirades hegemòniques: una conservadora, encapçalada pels intel·lectuals neocatòlics, romàntics i conservacionistes, com Bartomeu Ferrà, i per una altra part, els intel·lectuals reformistes i regeneracionistes, liberals i progressistes representats per M.S.Oliver.

En aquesta època entre segles Palma vivia un moment de moltes iniciatives modernitzadores. En 1890 Enric Alzamora, amic íntim d’Oliver, fa que el diari La Almudaina surti per primera vegada pel matí. Era la plataforma des d’on Miquel S. Oliver difondrà bona part de les idees modernitzadores, ja que dirigí el diari entre el 1897 i el 1905.

Els dos amics promouen canvis en molts costums de la vida quotidiana i formen, amb altres, un grup molt emblemàtic. Són un grup que s’atreveixen a imaginar futurs nous, perquè no volen quedar-se en la rutina, no volen pensar que no hi ha res a fer; s’autoanomenen els Insensats. El grup entorn de La Almudaina és un conjunt d’intel·lectuals que escrivien articles periodístics de forma habitual, entre els quals s’hi trobaven Bartomeu Amengual, Joan Torrendell, Rafael Ballester, Gabriel Alomar, Antoni Noguera, Fèlix Escalas, Enric Alzamora i Guillem Roca Sansaloni.

Però serà M.S. Oliver a partir de 1890, en el conjunt d’articles publicat amb el nom de La Cosecha periodística que encapçalarà la crítica a la fallida de l’estat central, per centralista, caciquista i uniformista. També criticarà al poble mallorquí per la seva indolència i poca capacitat de generar iniciativa pràctica.

Per canviar la situació, Oliver ens proposa quatre línies d’actuació: conèixer el passat de la nostra societat per imaginar un futur diferent, ja que si en el passat vàrem ser capaços de tenir una societat en positiu, també la podem tenir en el futur. Proposa també modernitzar tota la vida social.

En la sèrie d’articles anomenats Desde la terraza, publicats a La Almudaina l’estiu del 1890, parla de la necessitat de crear una vertadera “indústria dels viatgers ”, preludi de la indústria turística que es desenvoluparà el segle XX. I, per últim, defensà la necessitat del mallorquinisme polític, com es pot veure a l’article titulat La política mallorquina (1890), considerat el manifest fundacional del mallorquinisme polític. Propostes que, d’una o altra manera, seran desenvolupades al llarg del primer terç del segle XX.

Un lloc de trobada habitual del món cultural de Ciutat era en el Circulo Mallorquín i a les nombroses tertúlies que s’organitzen a Ciutat, com la de Joan Alcover o la del saló Beethoven. La xarxa d’associacions i la pluralitat d’objectius d’aquestes entitats (recreatives, mutualitats, culturals, educatives, socials i esportives), sobretot a conseqüència de la Llei d’Associacions de 1887, és una manifestació més de la vitalitat i el dinamisme d’una ciutat amb una capacitat extraordinària d’articulació. És l’època de Gabriel Alomar, un intel·lectual socialista potentíssim i de Toni Noguera, que introdueix el nacionalisme a la música. Són anys d’una gran vida associativa.

El predomini burgès és ben present a l’univers associatiu del final de segle, però Ciutat manté una gran complicitat amb les classes populars, naturalment a la majoria de barris obrers, amb una presència de les cultures alternatives, resultat de l’existència de societats populars. És el moment que arriba la pintura nova, sobre tot Santiago Rossinyol, i com Gabriel Alomar explica que representa una nova manera de mirar Mallorca amb la mateixa subjectivitat de l’artista.

En l’àmbit de les infraestructures, Eusebi Estada amb el llibre La Ciudad de Palma de 1885, ens parlarà de la ciutat de futur, una ciutat industrial que necessita l’expansió fora murades. Bernat Calvet, enginyer municipal, dóna suport obertament a que les murades han d’enderrocar-se i la proposta, que tendrà una polèmica amb el General Carcia Luque contrari a l’esbucament, és recolzada per tot el grup dels Insensats.

Palma al final del segle XIX somnia amb un port amb una línia moderna d’unió amb la península, oferir una xarxa hotelera de primer nivell, disposar d’un transport urbà ràpid i segur. Tot un projecte que ofereix unes oportunitats inimaginables. Les guies turístiques, les setmanes esportives i les primeres infraestructures modernes reflecteixen el dinamisme de la Ciutat quan trenca la llum del segle XX.

L’Església d’aquells anys es belluga entre el pol integrista que vol retornar al temps de l‘Antic Règim on el seu poder era indiscutible, i el pol dels conciliadors que volen adaptar-se als temps que corren. Serà el Bisbe Campins, tota una personalitat del transit del segle XIX al XX, el qui estirarà l’Església cap a la modernitat.

Miquel Villalonga a Mis Giacomini, farà més tard una paròdia de l’estructura social de la ciutat i el comportament dels diferents estaments i nuclis de poder provincial. Ho fa des d’un plantejament radical conservador, reconeixent que la noblesa mallorquina es trobava en el ponent del seu recorregut històric i deixava de ser la referència política i social hegemònica. Una aristocràcia que es resistia a perdre el protagonisme del relat sobre allò que era l’essència històrica de la Ciutat i que encara mantenia una hostilitat manifesta contra els xuetes i els liberals que controlaven els nous poders financers.

En aquest context bullent d’idees i iniciatives civils, l’administració pública no liderava la modernització perquè no tenia capacitat. La Diputació, encara que tenia una gran presencia i rivalitzava amb el poder municipal, com encara ara fa el seu descendent el Consell de Mallorca, es concentrava a Ciutat en les polítiques sanitàries i socials, amb importants centres com l’Hospital General, la Casa de la Misericòrdia, la Inclusa, la Presó Provincial, l’Escola Normal i l’Institut Balear.

Els recursos municipals i els de la Diputació sempre eren molt limitats i amb prou feines tenien capacitat per cobrir les urgències en infraestructures d’aigua i electricitat, no en parlem ja de l’educació, la sanitat i els serveis socials, serveis que estaven bàsicament gestionats per entitats religioses, excepte els grans centres que eren de gestió pública amb la col·laboració de les entitats religioses.

Tota aquesta força modernitzadora anirà donant els seus fruits al llarg del primer terç, de la mà de la iniciativa privada però també de la pública, fruits que es concretaran en edificis, reformes urbanes, transports, obres teatrals i literàries, i tot un conjunt de dinàmiques socials que relatarem en detall a la segona part del llibre, “La Ciutat Moderna, de 1900 a 1936”.