Introducció: Del somni modernitzador al malson de la guerra civil

Palma va viure un primer terç de segle apassionant. L’energia creativa es va desenvolupar de forma contínua en múltiples activitats que van convertir la ciutat en una de les més modernes d’Europa amb comparació amb altres de semblants dimensions. Malauradament tot va acabar malament. En un context europeu cada vegada més bel·licós, l’Espanya dels dos bàndols va acabar enfrontant-se en una guerra que va arrossegar a tots i de la qual Palma no va sortir indemne.

L’última part del segle XIX va servir per posar els fonaments del projecte liberal per modernitzar la ciutat a través d’un nou urbanisme que ajudés a créixer la indústria i iniciar l’activitat turística. Tot i la crisi colonial del 98, la recuperació econòmica va ser relativament ràpida i no va comprometre les aspiracions a la modernització de la ciutat.

Per a moltes ciutats espanyoles i europees, l’eliminació de les muralles suposà el debut del seu desenvolupament urbanístic, econòmic i social. Cal recordar que la modernització de les grans ciutats com Barcelona, ​​Madrid, París o Viena, s’havia iniciat a mitjans del segle XIX o fins i tot abans; en canvi, capitals més petites amb centres històrics emmurallats com Lleó, Pamplona, Cadis o Palma, anaven més endarrerides.

Pel que fa a la demografia, el 1900 la població del municipi de Palma arribava a les seixanta-cinc mil persones, mentre que el 1936 ja havia assolit les cent mil. La capital continuava amb la tendència, iniciada al segle XIX, d’absorbir el flux migratori interior. Així, doncs, si el 1900 la ciutat acollia el vint-i-cinc per cent de la població de l’illa, el 1936 arribava al trenta-cinc per cent. Per altra part, a principis del segle XX, la gran majoria dels seixanta-cinc mil habitants del municipi de Palma vivia a la ciutat històrica “dins murades”.

La construcció de la muralla de Palma havia estat lenta i havia afectat moltes generacions, amb el consegüent esforç en inversió pública. Al seu torn, també ho va ser tant la seva demolició com les posteriors actuacions de rehabilitació de les muralles conservades, especialment el front marítim de la ciutat, les quals s’han allargat fins al segle XXI, tal com veurem al llarg del llibre. A més de l’enderrocament de les muralles, els ciutadans de Palma van impulsar moltes altres obres i iniciatives de tota mena. Algunes molt lentes i costoses com les de l’Eixample i d’altres molt més ràpides, com fou la del Passeig de Sagrera que gairebé es féu amb un dia.

Podem dir que durant el primer terç del segle XX, Palma va ser una ciutat en obres. Gràcies a les fotografies de l’època, podem constatar la quantitat d’obres que es van fer a la ciutat, entre les quals destaquen els nombrosos edificis de Gaspar Bennàzar, Lluís Domènech i Montaner, Jaume Alenyar,  Francesc Roca o Guillem Reynés, així com les reformes de la Catedral dirigides per Antoni Gaudí, gràcies a la iniciativa i embranzida del bisbe Campins.

L’activitat privada impulsada per homes de negocis, com Alzamora, Sureda, Palmer, Tous, Pensabene, Casasayas, Corbella i tants d’altres, va ser molt intensa. També el sector públic va manifestar una important activitat com el sanejament del clavegueram i la conducció d’aigües, el transport públic, la millora dels habitatges, la millora de les carreteres amb els pobles de l’illa, l’ampliació del port, la creació d’escoles i centres de salut,  etc.

Aquesta obra física anava acompanyada d’altres activitats polítiques i socials com fomentar la laïcitat, incorporar la dona en la vida social, laboral i política, modernitzar la vida cultural, impulsar l’associacionisme, impulsar el regionalisme polític amb la consegüent voluntat de descentralitzar el poder, etc. Totes aquestes qüestions  esdevingueren claus per al procés de modernització, procés que tingué una trajectòria irregular i no poc accidentada.

En el món de l’economia i el treball, el procés d’industrialització va crear noves relacions laborals i noves situacions de conflicte social que impregnaren la vida ciutadana de Palma i de moltes altres ciutats europees. L’oligarquia observava amb creixent preocupació com un moviment obrer cada vegada més fort i reivindicatiu, reclamava la seva quota de participació i de poder, deixant molt clar que no acceptaria quedar fora dels beneficis  del procés modernitzador.

A Espanya, i també a Palma, el bipartidisme pactat anà perdent pes en favor d’altres actors polítics (republicans, regionalistes, socialistes, comunistes i anarquistes, els quals tengueren cada cop més protagonisme social i polític). D’aquesta manera, la vella política va anar deixant pas -de mala gana- a la nova.

Alguns esdeveniments a Espanya van marcar també la vida ciutadana de Palma, sembrant dubtes sobre el procés modernitzador. Un d’aquests esdeveniments va ser la Setmana Tràgica de Barcelona, que va suposar per a molts liberals i conservadors un avís important de què la intolerància i la repressió dels moviments obrers radicals podia acabar amb el seu món econòmic i religiós. Els successos de la Setmana Tràgica van ser molt sentits a Palma. Concretament, la imatge del polític Antoni Maura va sortir molt perjudicada i, al seu torn, la classe dirigent de Palma va començar a pensar que en el procés de la modernització podia conduir a situacions perjudicials pels seus interessos, situacions que, ara ho veien, no havien calculat.

En aquest esperançador i de vegades dramàtic escenari, un mallorquí de la “part forana” – Joan March- anà adquirint un paper protagonista, tant a Mallorca com a Espanya. Entrà a la vida econòmica i social de Ciutat sense demanar permís a les classes dirigents i la seva irrupció significà la ruptura del consens entre les forces conservadores, en aquells moments afeblides per la crisi del Maurisme. En un principi, March volgué controlar a  republicans, socialistes i regionalistes, emperò finalment, a l’acceptar la impossibilitat de controlar aquestes forces, decidí fer un gir en la seva estratègia, donant un suport decisiu a la dreta i al seu braç armat, el sector més reaccionari de l’exèrcit, desembocant tot plegat l’Aixecament.

La filosofia econòmica i política de Joan March era oposada al de la burgesia industrial de Palma. A ell no li interessava fer indústria o turisme per modernitzar la ciutat, sinó guanyar diners de la manera més ràpida i menys costosa. Per això va fer en tot moment el que més el convenia, duent endavant els negocis més rendibles que estiguessin al seu abast, fossin legals o il·legals. Amb aquesta actitud esdevingué protagonista indiscutible de la ciutat abans i després de la Guerra Civil.

Durant tot el primer terç del segle XX, les idees regionalistes i nacionalistes anaren creixent paral·lelament a l’augment  de la cultura local i la força econòmica de la ciutat i l’illa de Mallorca, influenciats sens dubte pel que passava a Catalunya. El regionalisme va veure com una oportunitat l’arribada de la Segona República, el 1931, tot i que després es va decebre quan les seves expectatives de veure un Estatut d’Autonomia aprovat per les corts espanyoles no foren satisfetes.

Les dificultats de tot el procés modernitzador i les noves idees que l’encapçalaren en un entorn europeu, radicalitzat amb el triomf de la Revolució Russa, feren créixer també la força de la resistència de les idees tradicionals i immobilistes. La ineficàcia en els intents per part de la monarquia d’arbitrar entre els dos blocs, cada cop més allunyats entre sí, va provocar una bretxa social i la política que irremeiablement desembocà tràgicament a la Guerra Civil.

El fracàs dels partits polítics per sortir de la crisi social i institucional, passà per la dictadura de Primo de Rivera, que, si bé en un principi podia semblar a molts un mal menor, en realitat suposà una embranzida que acabaria en l’enfrontament armat. La promesa de regeneracionisme i provisionalitat, no van ser autèntiques i en poc temps  Primo de Rivera va eliminar els partits polítics convencionals per, a continuació, organitzar-se mitjançant un nou partit polític, Unió Patriòtica, que en el cas concret de Palma va donar cabuda a membres procedents del Maurisme. Des del 1923 fins a la caiguda de la dictadura el 1930, Palma va tenir cinc batlles, escollits “a dit” entre els membres del partit governamental.

Tot i la dinàmica política autodestructiva que regnava a Espanya, la vida social de Ciutat es va anar obrint a altres formes i costums, sobretot a causa del creixent nombre d’estrangers que la visitaven i dels que s’hi quedaven a viure, especialment en el barri del Terreno.

Tal com retrata Llorenç Villalonga en la seva novel·la Mort de Dama, publicada el 1931, Palma s’havia convertit en una ciutat en la qual convivien el món cosmopolita, de costums molt liberals, i el món tradicional, conservador d’arrels culturals centenàries. Un dels seus personatges -Donya Maria Antònia- exponent de la bona educació ciutadana, diu referint-se a la “colònia estrangera”: “Hem de viure a part de certes persones, perquè tenen costums diferents i no podríem congeniar, però no hem de voler jutjar al proïsme. Bastant tindrem algun dia, amb donar compte a Déu dels nostres propis actes“.

La vida cultural i associativa de Palma va seguir les pautes de molts anys enrere. L’afició dels palmesans per passejar, pel teatre, els toros, el futbol, ​​ les bicicletes i els cavalls, varen anar generant nous espais, com ara el velòdrom del “Tirador” amb una cabuda de dues mil persones, el Teatre Lírico, el Passeig Sagrera, el Passeig de la Riba, el canòdrom, el frontó balear, la plaça de toros  de 1929, o el cinema Born de 1931. La Segona República va arribar sense avisar. A Palma ho feu amb les alegries i amb recels de la gent, sense l’entusiasme d’altres capitals.

Després de moltes iniciatives positives en el camp de l’urbanisme, la política, la sanitat i l’ensenyament, encapçalades entre d’altres per persones com Alexandre Jaume i Emili Darder, el somni de la modernitat es soterrà definitivament i començà un malson que duraria molts anys.