Arquitectures de pobresa

Arquitectures de pobresa

Arquitectures de pobresa

Il·lustració: Toni Salvà.

Fa dues setmanes un home va aparèixer mort en l’anomenat parc de Pocoyó, on fa dècades persones encallades s’aixopluguen en els seus baixos, molt a prop de les engronsadores dels infants. Algunes d’elles portaven temps dormint just a l’entrada d’Emaya, a dues passes. Les vaig veure moltes vegades i de tant en tant observava petits canvis. Hi havia qui col·locava flors de plàstic devora els seus caramulls de flassades, amb la secreta aspiració de disfressar la misèria amb alguna cosa una mica menys lletja. Avui s’han  mudat als baixos del parc. Són comunitat.

L’actual pandèmia també arrossega milions de persones que han vist el cor de les tenebres en un alè, el que pot acabar amb una vida digna. Viure al carrer. Una quarantena d’aquests milions d’éssers humans habiten la seva exclusió en la «llar», a la Ciutat dels Sense Sostre, explica la premsa.

A què se li anomena ciutat, i a quina llar? Cartrons, flassades velles, hules i fustes estellades  constitueixen els materials d’aquesta arquitectura dels pobres, de les seves filigranes de supervivència, i que fan niu com els ocells, agafant hules, flassades i ferros d’aquí i allà però amb una diferència: els nius de les aus responen a la naturalesa i als seus equilibris; els cartrons dels pobres són l’evidència del desequilibri d’un món en el qual la riquesa està mal repartida.

Arquitectura de pobresa que tampoc és heroisme de robinsons urbans: són els que viuen a la intempèrie, persones a les quals el confinament els ha agafat amb el pas canviat i que han fet de cotxes abandonats, de porxos, de caixers i de parcs com el de Pocoyó la seva casa, la seva barraca, la seva cabana. Refugi?

Ens hem passat aquests mesos parlant de la descoberta de les nostres cases, de la geometria dels nostres pisos o del gaudi de les habitacions, com si fos una de les conseqüències positives del confinament. Hem presumit de la introspecció descoberta a força d’estar tancats amb pany i clau, fins i tot, en obrir els forrellats, molts hem confessat sentir el denominat síndrome de la cabana. Com ho hauran viscut, en els Pocoyó del món?

Gaston Bachelard va escriure a La poètica del espacio que “la casa és el nostre racó de món, el nostre primer univers. És realment un cosmos”. També va equiparar la casa amb el “ventre matern”, amb “un escenari de somnis, records i evocacions”. Belles paraules, sens dubte, però, qui vol viure en aquest cosmos de misèria? Ningú. Tots demanen, reclamen a l’ajuntament, a qui sigui, una habitació digna, la mateixa que va necessitar Virginia Woolf per escriure en llibertat, aquestes quatre parets que constitueixen un dret universal i que han usurpat a milions de persones. No mirem més cap a un altre costat. Les arquitectures dels cartrons són la metàfora d’un dels fracassos més grans de la humanitat: la pobresa.

 

2 thoughts on “Arquitectures de pobresa”

  1. Cris Pink ha dit:

    Como ya habituado , Lourdes Duran nos hace ver algún nuevo aspecto de las consecuencias de la irrupción del Corona virus en nuestra sociedad y ciudad.
    Reflexiones puntiagudas y precisos, escritos con pluma bísturi!!!

    1. Lourdes ha dit:

      Gracias Cris. Solo espero que mi “pluma bisturí” esté a la altura de tu “mágico pincel”. La realidad del Covid19 pone al descubierto lo que ya sabíamos, que se ha avanzado poco en la distribución de la riqueza

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *