Un home davant la finestra

El 9 d’abril un grup d’amics vam rebre via WhatsApp el millor regal de Dijous Sant que mai podríem haver imaginat: la interpretació de la Meditació de Thais de Jules Massenet a càrrec del flautista Josep Francesc Palou, que regalava als seus veïns del carrer Arxiduc. El nom d’aquest carrer, que recorda l’erudit enamorat de les Balears i de la Mediterrània en general, dóna també nom a un petit gran grup d’amics. Perquè de l’amistat van néixer i ens uneixen el nostre amor per la música i la literatura.
Ens diem Sopar Arxiduc 2ª part.

El primer que vaig pensar quan vaig veure i escoltar el vídeo és com n’és, d’immens, el fil que teixeix l’amor. Com aquest home que està davant de la finestra i que ens regala en cada acord, en cada nota, esperança en temps asfixiants. Vaig fixar-me en les seves sabatilles d’anar per casa, en la llum. Em vaig imaginar Mònica Nigorra, la seva companya, filmant-lo amb admiració continguda,  murmurant per dintre les notes de la bellíssima melodia. Mònica té una veu meravellosa, val a dir-ho. D’aquí va sorgir la història del Sopar Arxiduc, que ara us explicaré en unes línies.

Quan l’escriptor Avelino Hernández va morir, la seva dona Teresa Ordinas, Javier Vellé, Pedro Andreu i jo vam pensar que calia compartir les lletres pòstumes, moltes d’elles en forma de poema. Va néixer l’editorial Casa Abierta amb la publicació del poemari El septiembre de nuestros jardines. Per a la presentació del llibre al Centre Cultural Contemporani “Pelaires” (gràcies, Pep Pinya!) Teresa Ordinas va convidar Mònica a cantar. Ho va fer a capel·la, i entre els poemes i els seus cants es va bressolar la Casa. Després va arribar la novel·la Mientras cenan con nosotros los amigos, en aquest cas editada pels amics de Candaya. Es va presentar a Son Marroig i jo vaig convidar Pep Xisco Palou perquè ens acompanyés al costat de Mònica i altres músics. N’hi va haver prou amb veure’ls un moment per percebre que s’estava forjant una història d’amor entre el flautista i la cantant. I així va ser. Entre rialles, varen nomenar a na Teresa i a mi com les seves padrines. Com a tals, de forma simbòlica, vam assistir a les seves noces, uns anys enrere. Abans d’això es van gestar Els Sopars Arxiduc, on també prenen seient Apolonia Alou, amiga d’infància i exalumna de Pep Xisco, el seu marit Pere Morell i la meva parella. La meva discreció li oculta el nom en xarxa, permeteu-m’ho.

Avui teixesc aquesta història de regal a regal, el que cada dia el flautista ofereix als seus veïns, tant per als que donen al carrer Arxiduc com als de la part de darrere del seu habitatge, aquests 20 minuts de música que donen pas als aplaudiments de les 20 hores. Mentrestant Avelino somriu des d’un balcó sense distància, perquè la música i la lletra fan bona parella, com el flautista i la cantant.
Dilluns passat, 11 de maig, el nostre flautista va deixar de tocar. La tornada a l’oxímoron que anomenen nova normalitat l’ha fet callar. El soroll dels cotxes torna a ser la banda sonora de Palma. Aquest diumenge va donar el seu últim concert de balcó per a uns veïnats que durant el confinament han ballat adagis, suites, valsos, masurques com partícules enamorades.

«Res és tan veritable com la vida i l’amor dels homes», s’escolta en l’òpera Thais de Jules Massenet. Eve, des de Tànger, li murmura a Adam la seva partícula entrellaçada a Detroit.