Una de gatos

Una de gatos

Una de gatos

Ilustración: Toni Salvà.

Hoy pienso en lenguaje miau. Palma no permite mantener gatos así como así, multa a quien les arroja migas en platillos de cartón o envases de tupper. El argumento no es otro que evitar la expansión minina por la ciudad. Permite las colonias de felinos controladas. Eso sí. Hoy no pienso en felinos anónimos sino en tres muy famosos: el gato de Cheshire de Alicia en el país de las maravillas, el gato de Schrödinger y El Gatopardo de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. Sus maullidos llevan unos días rondando en la extrañeza en la que vivo. ¡Miau!

De alguna manera, los tres gatos son ejemplo de lo raro que es vivir. Uno incluso, el del científico Schrödinger sirve para explicar una de las grandes paradojas del mundo cuántico: el estar vivo y muerto a la vez. De la misma manera, el personaje de Lewis Carroll tiene la posibilidad de aparecer y desaparecer, de desdibujarse y tan solo dejar a la vista su sonrisa saltona ante una atónita Alicia. Y, por último, el sigiloso Gatopardo deambula por la árida Sicilia intentando comprender porqué se está acabando el mundo como él lo ha conocido siempre. Los tres están maullando su nueva normalidad. 

Al físico Erwin Schrödinger no le convencía nada el llamado principio de superposición de la  mecánica cuántica según la cual una partícula cualquiera, por un ejemplo un átomo, existe en dos estados distintos al mismo tiempo. Para desmontar esta ley que a Einstein tampoco le agradaba, de ahí surgió su famosa sentencia “Dios no juega a los dados”, Schrödinger ideó un experimento mental: colocó un gato dentro de una caja estanca con un veneno mortal conectado a un dispositivo que posibilita que el frasco con la pócima se abra. Las posibilidades de que el minino muera o siga vivo son del 50 por ciento, o lo que es igual, por el principio de superposición el gato está vivo y muerto a la vez antes de que miremos. Nuestra curiosidad nos lleva a abrir la caja y con ella, matamos al animal. Como no soy física cuántica, te animo si tienes curiosidad por entender esta paradoja a destapar la caja del gato. Solo advertirte que puedes acabar liquidándolo. O no. ¡Miau!

Mientras en el País de las Maravillas un gatazo asusta a una niña llamada Alicia y en la isla de Sicilia el príncipe de Salina y su familia se convierten en espectros al abandonar Donnafugata ante la llegada de las tropas afines a Garibaldi. Estamos en plena contienda de la Unificación italiana en 1861. El exilio de esta aristocracia meridional es la metáfora que sirvió al príncipe de Lampedusa para describir lo que para él fue la nueva normalidad. 

El eco de la frase “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”. “Si queremos que todo siga como está, es necesario que todo cambie” que pronuncia el oportunista Tancredi, sobrino del príncipe de Salina, bien puede aplicarse a estos tiempos raros. Nos la prometimos de oportunidad y está saliendo mal el experimento. Los tres felinos se han puesto de acuerdo y han formado colonia en la ciudad cuántica. Solo Alicia les alimenta porque ella también se ha desentendido de esta nada normal normalidad. ¡Miau!

Este artículo se lo dedico a Gemma Marchena que sin conocernos tuvimos una micro conversación que dio pie a parte de este artículo. Ella sabe porqué. Y se lo dedico porque es otra víctima más como yo misma de este sistema que está matando el periodismo. ¡Muchos miaus!

Una de moixos

Una de moixos

Una de moixos

Il·lustració: Toni Salvà.

Avui penso en llenguatge moixí. Palma no permet mantenir moixos així com així, multa a qui els llança restes en platets de cartró o envasos de tupper. L’argument no és altre que evitar l’expansió felina per la ciutat. Permet les colònies controlades, això sí. Però avui no pens en felins anònims, sinó en tres molt famosos: el moix de Cheshire, d’Alícia al País de les Meravelles; el moix de Schrödinger; i “El Guepard”, de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. Els seus miols porten uns dies rondant en l’estranyesa en la qual visc. Miau!

D’alguna manera, aquests tres moixos són un exemple de l’estrany que és viure. Un, fins i tot, el del científic Schrödinger, serveix per a explicar una de les grans paradoxes del món quàntic: el fet d’estar viu i mort alhora. De la mateixa manera, el personatge de Lewis Carroll té la possibilitat d’aparèixer i desaparèixer, de desdibuixar-se i deixar tan sols a la vista el seu somriure polissó davant d’una atònita Alícia. I, finalment, el sigilós Gattopardo passeja per l’àrida Sicília tot intentant comprendre per quina raó s’està acabant el món tal com ell l’ha conegut sempre. Tots tres, en suma, estan miolant la seva nova normalitat.

Al físic Erwin Schrödinger no li convencia ni poc ni gens l’anomenat principi de superposició de la mecànica quàntica, segons el qual una partícula qualsevol -un àtom, per exemple- existeix en dos estats diferents al mateix temps. Per desmuntar aquesta llei, que a Einstein tampoc li agradava, va sorgir la seva famosa sentència: “Déu no juga als daus”. Schrödinger va idear un experiment mental: va col·locar un moix dins una caixa estanca amb un verí mortal connectat a un dispositiu que possibilita que el pot amb la poció s’obri. Les possibilitats que el moixet mori o segueixi viu són del 50%. O, el que és igual i pel principi de superposició, el moix està viu i mort alhora abans que mirem. La nostra curiositat, tanmateix, ens porta a obrir la caixa, i amb ella, matam l’animal. Com que no som física quàntica t’animo, si és que tens curiositat per entendre aquesta paradoxa, a destapar la caixa del moix. Cal que et digui, però, que pots acabar liquidant-lo. O no. Miau!

Mentrestant, al País de les Meravelles, un moixot espanta una nina anomenada Alícia. I a l’illa de Sicília, al seu torn, el príncep de Salina i la seva família es converteixen en espectres en abandonar Donnafugata davant l’arribada de les tropes afins a Garibaldi. Estam en plena contesa de la Unificació italiana, any 1861. L’exili d’aquesta aristocràcia meridional és la metàfora que fa servir el príncep de Lampedusa per descriure el que per a ell va ser la nova normalitat.

El ressò de la frase “se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi” (“si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï”), que va pronunciar l’oportunista Tancredi, nebot del príncep de Salina, és del tot escaient a aquests temps estranys. Ens prometérem/Imaginàrem una oportunitat i l’experiment està sortint malament. Els tres felins s’han posat d’acord i han format colònia a la ciutat quàntica. Només Alícia els alimenta, perquè també ella s’ha desentès d’aquesta gens normal normalitat. Miau!


Dedic aquest article a Gemma Marchena, ja que sense conèixer-nos vam tenir una petita conversa que va propiciar part d’aquestes reflexions. Ella sap per què. I l’hi dedic, també, perquè és una altra víctima més -com jo mateixa- d’aquest maleït sistema que està acabant amb el periodisme. Molts miaus!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *