Som a temps?

Mallorca travessa una fase crítica en el seu desenvolupament, i cada cop és més evident que els problemes que afecten els residents no són conjunturals, sinó sistèmics. Tres crisis interconnectades -la manca d’habitatge accessible, la saturació turística i el canvi climàtic- estan posant en perill la qualitat de vida a l’illa i la feina de 60 anys. La pregunta és clara: estem condemnats que aquests problemes es continuïn agreujant, o hi ha un horitzó real de canvi?

Viure a Mallorca ha esdevingut un luxe per a molts dels seus propis habitants. L’especulació immobiliària, la pressió del lloguer turístic i la demanda estrangera han disparat els preus fins a nivells insostenibles. Joves, famílies treballadores i personal essencial no troben solucions habitacionals dignes. La gentrificació no és un concepte abstracte: és la realitat dels que es veuen obligats a abandonar els barris o pobles on van créixer.

Any rere any, l’illa rep milions de visitants, superant amb escreix la seva capacitat real. Des del 2019 l’aeroport de Palma ha crescut en 4 milions de passatgers més. Les platges, els centres històrics i fins i tot les carreteres estan desbordades. La saturació no només afecta l’entorn, també redueix la qualitat dels serveis per als residents. La sobreexplotació turística compromet la sostenibilitat dels recursos i deixa una factura ambiental i social que paga la població local.

El canvi climàtic ja és visible a Mallorca. Les sequeres s’intensifiquen, els aqüífers estan sobreexplotats i la biodiversitat se’n ressent, les noves plagues maten l’agricultura tradicional.  El turisme massiu, el creixement urbà i una agricultura cada cop més industrialitzada agreugen l’escassetat d’aigua, un dels béns més fràgils de la Mediterrània i, per descomptat, de Mallorca. Les previsions científiques adverteixen: aquesta regió s’escalfa més ràpidament que moltes altres, i els efectes no faran més que intensificar-se si no s’actua amb urgència. Aquest any ja han mort més de 50 persones a les Balears per un excés de calor.

La situació és crítica, però no irreversible. La consciència social està creixent i amb ella la pressió ciutadana. Les protestes per l’habitatge, les mobilitzacions contra el turisme desbordat i les demandes per un model més just i sostenible són cada cop més freqüents.

També hi ha oportunitats polítiques i econòmiques. La Unió Europea ofereix fons i eines per a una transició ecològica i social que Mallorca podria aprofitar. Algunes propostes ja són sobre la taula: limitacions al lloguer de vacances, moratòries turístiques, impuls a l’habitatge públic o cooperatiu i plans per a una gestió més eficient de l’aigua. Tot i això, la voluntat política ha de ser ferma i decidida, però ara per ara les coses continuen igual, ja que els dos grans partits no es posen d’acord amb una política climàtica consensuada. No es posen ni es posaran d’acord amb el context polític nacional i internacional, on perd força la lluita conta el canvi climàtic.

Com afectarà aquesta crisi sistèmica el teixit humà, cultural i lingüístic de l’illa? La resposta, basada en les tendències actuals, és complexa però clara en diversos aspectes. Mallorca ja està experimentant transformacions demogràfiques accelerades. Amb aquest rumb que tenim ara, continuaran arribant més immigrants, tant de països extracomunitaris com d’altres regions d’Espanya o d’Europa, especialment si el mercat laboral continua centrat en el sobreturisme i la construcció especulativa. Molts vindran per necessitat econòmica, acceptant condicions precàries i ocupacions estacionals, cosa que reforça el model econòmic actual.

Això no és pas un problema —la immigració enriqueix i dinamitza les societats—, però sí que ho és quan no va acompanyada de polítiques d’integració, d’accés a habitatge digne i de cohesió social. Els joves mallorquins, especialment de classe treballadora, se n’estan anant o no es poden emancipar a la seva terra.

Per un altre costat, veiem una transformació lingüística accelerada, amb el retrocés del català,  especialment al carrer, al comerç, a l’hostaleria i a les noves generacions. Tot i que continua sent llengua oficial i s’ensenya a l’escola, el seu ús real disminueix en contextos en què hi ha una alta rotació de població o poca vinculació cultural amb el territori.

Les festes, la gastronomia, la música, les pràctiques agrícoles o marineres tradicionals estan perdent presència o transformant-se en productes turístics. Allò que abans era cultura viva ara moltes vegades es converteix en folklore per a visitants, o es relega a l’àmbit rural més envellit.

Es pot evitar aquesta deriva?