Mallorca no se’n surt

Mallorca es troba a una cruïlla històrica: l’illa més gran de les Balears lluita per equilibrar la seva identitat amb un model econòmic que la devora. El turisme massiu -que determina el 85 % del PIB- ha convertit paradisos naturals en zones saturades i ha disparat els preus de l’habitatge fins a expulsar residents locals. La pregunta és clara: pot l’illa sostenir un sistema que consumeix els recursos que el fan possible? Fins a quin límit?

Els símptomes són evidents: el turisme torna a créixer després de la darrera crisi; cada estiu platges abarrotades deixen 12 tones diàries de deixalles segons l’Ajuntament de Palma; la demanda d’aigua supera en un 30 % la capacitat dels embassaments; i les emissions de CO2 vinculades als megacreuers han augmentat un 47 % des del 2019. La crisi climàtica multiplica els desastres: onades de calor prolongades, la pujada del nivell del mar amenaça infraestructures costaneres i els cultius tradicionals com la vinya o l’ametler es moren de set. La calor a la ciutat mata més que mai i fa la vida molt difícil a les persones vulnerables.

El cost de la vida s’ha disparat -un lloguer mitjà a Palma supera els 1.200 € mensuals- mentre els sous es mantenen un 18 % per sota de la mitjana espanyola. Això ha generat un èxode de joves cap a fora i una pressió sense precedents sobre serveis públics com hospitals o escoles, dissenyats per a una població estable (900.000 habitants), no pels 14 milions de turistes anuals.

Les respostes del Govern són insuficients. Les mesures polítiques -com la limitació de places hoteleres o l’augment d’ecotaxa- es paralitzen per interessos econòmics i una burocràcia lenta. El Govern balear proposa diversificar cap a sectors com les energies renovables o incentivar el teletreball, però els resultats són incipients. Mentrestant, iniciatives ciutadanes -com cooperatives d’habitatge o mercats agroecològics- guanyen terreny, però manquen d’escala per canviar el sistema.

Mallorca encara pot evitar el col·lapse si reconverteix urgentment el seu model, però el rellotge corre en contra. La tria és clara: continuar explotant el turisme fins a l’esgotament dels recursos, o reinventar-se com a laboratori de sostenibilitat mediterrània. El camí serà llarg; no obstant això, com diuen els manifestants de Més vida i Menys Turisme: «No volem tancar les portes sinó obrir finestres».

La darrera iniciativa important del Govern, el Pacte per la Sostenibilitat, fa aigua per tots els costats. Entitats significatives han deixat la taula de diàleg i la metodologia continua essent fosca i personalista.

La clau del Pacte està a arribar a un punt d’encontre entre els que volen canviar el model turístic i aquells que el volen mantenir. Els polítics, els empresaris i els dirigents socials han de xerrar directament amb la generació dels joves de 30 anys per saber com volen viure d’aquí 10 o 20 anys, ja que són els que hauran de gestionar i viure el futur que nosaltres els hi deixarem.

La metodologia per trobar aquest punt d’encontre ha de canviar. Hem d’obrir el debat a més entitats i persones, hem de plantejar pocs problemes i moltes solucions. Hem d’escoltar amb respecte el que diuen els altres. Hem de recaptar les propostes de persones expertes d’altres països. Hem de fer les coses millor i més ràpidament i amb més transparència. Així potser ens sortirem!