La societat mallorquina guanya batalles, però perd la guerra del turisme

Mallorca viu atrapada en una contradicció que sembla un malson repetitiu. La societat civil, organitzada en col·lectius i plataformes, fa anys que aixeca la veu contra un model econòmic que devora territori, encareix l’habitatge i condemna l’illa a la saturació permanent. I, malgrat tot, el sistema continua creixent, impassible.

És cert: s’han arrencat victòries. La declaració de parc natural, la moratòria, una llei progressista, una limitació simbòlica de creuers o una promesa d’aturar determinats projectes urbanístics. Però la pregunta és inevitable: qui guanya realment amb aquestes petites concessions?

La resposta és dura, però clara: aquestes victòries parcials sovint serveixen per reforçar el mateix sistema que es vol canviar. El poder polític i econòmic les utilitza com a escut, per dir que “ja s’ha fet cas” a la ciutadania, mentre el turisme encara bat rècords d’arribades i el negoci immobiliari continua inflant bombolles. És el joc perfecte de la cooptació: et don un caramel, però seguesc fent el meu camí.

Aquesta és la gran paradoxa de la societat civil mallorquina: aconsegueix guanyar batalles, però el camp de guerra continua en mans del mateix adversari. I no és una anomalia local: passa a Venècia, passa a Barcelona, passa a París, Amsterdam, Florència, etc., a totes les zones condemnades pel monocultiu turístic i la saturació massiva.

Però assumir la paradoxa no ha de significar resignar-se. Al contrari. Cada victòria parcial hauria de ser un graó per pujar més amunt, no un punt final. Aturar una urbanització ha de servir per qüestionar tot el model de creixement urbanístic, limitar els creuers ha de ser el primer pas per replantejar la capacitat de càrrega del Port de Palma.

El que està en joc no és un projecte ni una temporada turística: és el futur d’un territori que fa temps que mostra símptomes d’esgotament. La societat civil té l’oportunitat —i la responsabilitat— de no deixar-se enganyar per les engrunes i exigir, d’una vegada, el que realment toca: un canvi estructural, valent i urgent.

Perquè si no es trenca la lògica del “més turisme sempre”, Mallorca no guanyarà: ni amb moratòries, ni amb regulacions parcials, ni amb discursos excel·lents. I quan l’illa col·lapsi, no hi haurà victòria que serveixi.

Si miram enrere veurem alguns exemples que ens donen una lliçó històrica molt important. Peticions ciutadanes amb moltes manifestacions reiterades, com el cas del Parc de la Mar, un espai que s’havia destinat a aparcament dels cotxes els anys 70 va ser aturat per la ciutadania amb participació de personatges tan rellevants com Miró o Sert. Com ha acabat el Parc de las Mar?: un escenari per espectacles d’oci massius, normalment orientats al turisme que destrossen el Parc i la son dels residents.

Un altre exemple és la platja de Palma. Hem vist convertir una platja d’una qualitat excel·lent, en un destí turístic de borratxera, en el que s’hi han invertit una quantitat enorme de diners públics. S’han fet no sé quants plans de modernització turística i continua essent un model de l’antiturisme. Ara es parla d’un altre pla municipal de reconversió.

La Ciutat Històrica de Palma va sofrir un canvi molt important els anys 80, en part degut a les pressions de les associacions de veïns que reivindicaven més seguretat i millora dels equipaments i els habitatges. Ara, després de moltes inversions públiques i privades, el centre històric és un parc turístic que expulsa diàriament els residents que vivien a una ciutat normal i ara viuen al mig d’un parc turístic.

Un exemple més proper és la Serra de Tramuntana que el 2011 va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco en la categoria de Paisatge Cultural. Des d’ençà s’ha accelerat el fenomen de la gentrificació i de l’especulació immobiliària, així com el de les carreres de motos legals i il·legals. El seu paisatge cultural original s’està degradant any rere any.

Hi ha dos exemples que contradiuen aquests: les Illes de Cabrera i Dragonera. Fruit de lluites ciutadanes, propietat pública, protegides per l’administració, conserven una natura viva i molt sostenible per una raó molt clara: no hi ha turisme de masses, ni hotels ni cases de vacances. Hi ha hagut un límit de visitants al dia, encara que ara es vol sobrepassar. Visites establertes per les institucions públiques que fins ara no s’han sobrepassat massa i els entorns han estat salvats de la barbàrie de les masses turístiques. 

La lliçó està clara: la societat civil pot guanyar batalles puntuals, però la seva guerra és el turisme de masses que mata la natura autòctona i imposa una cultura del consum de productes turístics de les grans corporacions i les seves franquícies. I en aquesta guerra, per ara, estam perdent. No només qui treballam cada dia a les entitats de la societat civil, sinò tota la ciutadania.