Palma sota el règim del terror

El fracàs del desembarcament de Bayo va donar força als rebels i els va encoratjar encara més, tot i que, abans del 23 d’agost de 1936, les persones d’arreu de l’illa que ja estaven empresonades superaven les 1.100. Des del mes de setembre la venjança es va cobrar més assassinats i desapareguts. A la resta de l’estat espanyol les forces rebels que ja havien entrat a la península, s’anaven fent fortes, conquerint Badajoz, Irun i San Sebastià. Els dos bàndols es preparaven per a una guerra llarga. Una guerra que al final duraria tres anys.

Palma jugarà un paper estratègic en el desenvolupament de la guerra, com a base naval i aèria de les tropes nacionals, com també ho serà la base d’hidroavions de Pollença, utilitzada pels italians i també pels alemanys. La dreta històrica tornarà al poder, amb la Falange com a punta de llança. Però seran essencialment els militars els que dirigeixen la repressió i prenen les decisions estratègiques.

La dominació de l’exèrcit sobre la Falange s’iniciarà l’abril del 37, quan se n’adonen de l’abast de la repressió i la corrupció desencadenades per Canuto Boloqui Álvarez, cap de la Falange d’Inca; Francisco Barrado Zorrilla, cap de la policia; i Mateu Torres Bestard, governador civil de les Balears; i serà una realitat en el 38. A Mallorca, a l’operació hi participa activament Joan March, a través del falangista mallorquí Ladislau López Basa. A March no li agradava gens l’ideari anticapitalista de Falange.

Tot i no participar formalment com a institució en el Cop d’Estat, l’Església va tenir un paper important de suport als rebels. Dins l’Església hi havia diversitat d’opinions, de manera que uns eren més actius i altres eren en canvi poc inclinats a implicar-se. El bisbe Miralles no va prendre part fins que els esdeveniments el varen convèncer. A través de diverses entrevistes i epistolaris, va demostrar que era perfectament coneixedor de la repressió desencadenada a Mallorca. L’1 de juliol de 1937 va signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols dirigida als bisbes catòlics de tot el món en la qual donaven suport a Franco.

Georges Bernanos, escriptor ultraconservador francès que vivia a Palma des de 1934, estava entusiasmat pel Cop d’Estat i del món falangista al qual pertanyia el seu fill Yves. Però, a poc a poc, va reconèixer que s’imposava un règim de terror que va denunciar i internacionalitzà el 1938 amb el seu conegut llibre “Els cementeris baix la Lluna”.

Al capdavant d’aquella ona de terror i ben al costat de García Ruiz, estava el patètic personatge criminal italià sobrenomenat “Conde Rossi” i el seu intèrpret, el capellà Julià Adrover, personatges que Bernanos odiava. Bernanos denuncià “el règim del terror” que s’estava imposant contra persones “sólo por el hecho de ser sospechosos de ser peligrosos”, sense cap protecció jurídica i amb condicions infrahumanes, essent assassinats sense escrúpols. El llibre fou un èxit de vendes, se’n feren moltes edicions i traduccions. Contra ell i la seva idea de la guerra a Mallorca actuaren els franquistes des de molts fronts. Fins i tot, l’intel·lectual Joan Estelrich atacà des de la revista francesa l’“Occident” les tesis de Bernanos i defensà la legitimitat de l’alçament. El nomenament de Mateu Torres Bestard, com a governador civil, i de Francisco Barrado Zorrilla, com a cap de la policia, a més del militar Benjumenda del Rey com a comandant militar, va suposar l’increment de la repressió i dels crims.

Sota aquest règim de terror es trobaven Alexandre Jaume, Emili Darder, Aurora Picornell i centenars d’altres persones en diferents espais habilitats com a presons perquè la presó Provincial aviat quedat petita. Eren el vaixell Jaume I, l’antic “Cisne del Mediterráneo” i orgull de la burgesia industrial de Ciutat; el Castell de Bellver, utilitzat altres vegades com a presó; Can Mir, un magatzem de fustes situat al costat de l’estació del tren de Sóller i que ara és el Cine Augusta; la Casa del Poble, transformada en Cuartel José Antonio; el dipòsit de detinguts de l’Ajuntament de Palma; el castell de Sant Carles i l’habilitació de convents (un bon exemple del suport de l’església mallorquina) com els del carrer Missió i el de la Pietat conformaren l’univers penitenciari de Palma. Per les dones, es va habilitar un edifici que havia estat un asil al carrer de Can Sales núm. 42.

Les condicions en aquestes presons eren infames, tant per la higiene com pel menjar, però sobretot per l’amuntegament de tanta gent en tan poc espai, màxim un metre quadrat per persona. Tot això no era res comparat amb el dolor psicològic que tots patien, amb el distanciament amb les famílies i amb la por de no saber si l’endemà serien afusellats. Per fer-nos una idea de la vida quotidiana de les presons és recomanable veure el documental sobre Emili Darder, a més de molts altres testimonis que es poden veure a l’exposició del Castell de Bellver.

Des del primer moment, els nostres protagonistes varen moure totes les forces de les relacions socials que tenien per demanar a persones i famílies molt conegudes de Ciutat que se’ls hi donés un tracte just. Varen arribar directament a Joan March, ja que Lluís Alemany, que havia estat la seva mà dreta política durant molt temps, era cunyat d’Alexandre Jaume i el seu advocat.

La primera que va ser assassinada fou Aurora Picornell, víctima del sistema de “tretes”, estudiat profusament per l’investigador Manuel Suárez Salvà. Juntament amb altres cinc preses de Can Sales, el 5 de gener, les varen anar cercar uns falangistes i les tragueren de la presó sense dir quin era el seu destí. El seu destí era ser fusellades al cementeri de Porreres. Les darreres paraules d’Aurora, que aquell trist mes de gener del 1937 estava embarassada, foren:
“Podeu matar homes, dones, nins com el meu que encara no és nat. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”.

A Alexandre Jaume i a Emili Darder els hi tocaria unes setmanes després. Contra ells es va utilitzar la farsa del judici militar per rebel·lió. Els varen condemnar a mort. La mateixa nit abans de l’afusellament, Jaume, escrivia a la seva família:
“Queridísima esposa e hijos: Mis presentimientos de esta tarde se han cumplido; estoy en la cárcel esperando el último momento de mi vida. Desde este instante mi nombre queda incorporado a la historia de Mallorca. Ello ha de serviros de consuelo y mitigar vuestro dolor. Muero como sabéis completamente inocente, se me mata por mis ideas y acepto serenamente este papel que me ha señalado mi destino.”

Emili Darder no s’ho podia acabar de creure, com mostra la carta que va enviar a la seva dona el mateix dia que va saber que l’havien condemnat a mort:
“Estimadíssima Miqueleta meva: ja veus que me demanen sa pena de mort, a jo, que he estat sempre s’homo més pacífic i més contrari a tota revolució. Si hi ha d’haver justícia no me poden fer res (…) Per mi esteu tranquil·les. Jo només pas pena per tu i per sa meva nina. Haver-vos en tot cas de deixar, tan com vos estim! I m’apena molt la situació econòmica vostra. Que ma mare i ton pares vos emparin. T’abraça i te besa fortíssimament i llargament en tot l’immens amor que te té es teu homo, Emili.”

Emili Darder estava tan malalt des de feia mesos, amb una tuberculosi malt tractada a la presó, que si la nit abans no l’haguessin medicat intensament no hagués arribat viu a l’afusellament.

El coronel Ricardo Fernández de Tamarit, jutge militar, fou el que signà la condemna a mort. El mateix coronel que uns mesos abans havia proposat fer fora d’Espanya als intel·lectuals que havien signat la famosa carta dels mallorquins als catalans abans del cop d’estat. Episodi molt important entre els cercles culturals de Ciutat i que ens mostra a un Llorenç Villalonga intercedint entre Tamarit i el grup d’intel·lectuals que se senten assetjats. Un Llorenç Villalonga que haurà d’atendre, com a sotsdirector de la Clínica Mental de Jesús (l’Hospital Psiquiàtric), l’exgovernador civil i intel·lectual Antonio Espina. Espina s’havia tallat les venes després de saber que el condemnaven a mort i del calvari d’un any de presó, calvari que continuaria uns anys més. Sembla que Llorenç Villalonga, que es casà a final del 1936 i ben aviat se n’anà a viure a Binissalem, a mida que avançava la guerra s’anava allunyant de les conviccions falangistes i abraçant l’escepticisme polític i l’enyorança del paradís perdut que el caracteritzarà com l’escriptor que tots coneixem.

Però no a tots els intel·lectuals rellevants d’aquella època que varen signar la carta de germanor cap als catalans, els va sotmetre l’alçament a Palma. Gabriel Alomar es trobava a Madrid perquè havia de donar una conferència i, per tant, va evitar el destí d’Alexandre Jaume o Emili Darder. Un altre destí va tenir Bartomeu Rosselló Pòrcel que era a Osona per tractament de la seva tuberculosi que posaria fi a la seva vida als 24 anys. O Joan Mascaró, que essent professor de llengua anglesa i sànscrit a la Universitat de Barcelona, es trobava de vacacions a Palma durant el Cop d’Estat. Per sort va poder sortir amb son pare cap a l’Alger i salvà la pell, com altres mallorquins que s’embarcaren en un llaüt per cercar un altre futur. El 18 d’agost de 1939, nou homes partiren des de Camp de Mar cap al nord d’Àfrica. La mala sort volgué que s’equivoquessin de rumb i anessin directes cap a la Itàlia feixista de Mussolini. Els apressaren i se’ls emportaren cap al camp de concentració de Ventontene. Allà acabaria el futur dels ciutadans Jaume Rebassa, Joan Vallcaneras, Jaume i Joan Matas Salas i Josep Matas, que va morir poc després de l’alliberament del camp. Jaume Rebassa acabaria els seus dies al camp de concentració nazi de Dora, Buchenwald, on moriria el 24 de desembre de 1943. Altres resistiren com pogueren l’embat dels falangistes, la marginació institucional o el menyspreu. Algunes persones tengueren una nova orientació ideològica en adaptar-se al règim de Franco.

Aquest clima de por i de tristesa empestava la ciutat. Les xifres sempre són fredes i, en el cas de la repressió, envoltades de misteri. Es té la certesa de la sort de les persones de les quals se’n coneix la història però resulta molt difícil parlar de números definitius. Així, podem afirmar que més de mil veïns de Ciutat passaren per les presons franquistes. D’aquests, 130 serien assassinats, en qualsevol de les seves modalitats: treta, afusellament o mort com a conseqüència de les condicions de vida.

Una ciutat que seguia algun ritme de normalitat, un intent de vida quotidiana que havien de continuar fent els seus habitants. Però… una vida a Palma, lluny del terror… era possible?