El Cop d’Estat a Palma

És indubtable que la constitució del primer govern reformista de la II República (1931-1933) va generar fortes tensions polítiques, socials i econòmiques. Aquestes es varen accentuar després de la victòria de la coalició d’esquerres del Front Popular a les eleccions del febrer del 36. Malgrat la victòria progressista, a Palma i a la major part dels municipis de la part forana, va guanyar d’una manera acaparadora la candidatura de la Dreta. Una vegada constituït, el nou govern central d’esquerres presidit per Manuel Azaña es posaren en marxa d’una manera molt decidida un conjunt de mesures polítiques, socials, econòmiques i culturals  que tenien com a objectiu afrontar els grans problemes que arrossegava l’Estat espanyol des dels inicis de l’època contemporània. Per bé que la intenció d’aquestes decisions era democratitzar i modernitzar el país, ben aviat sorgiren veus opositores que provocarien el deteriorament progressiu del clima polític a tot l’Estat i l’aparició de situacions de violència generalitzada.

Un dels posicionaments opositors més importants estava representat per una branca de l’exèrcit republicà: els denominats africanistes. És a dir, caps i oficials de l’Exèrcit d’Àfrica que van operar al Protectorat espanyol del Marroc entre 1909 i 1927 i com a conseqüència de les seves accions de guerra aconseguiren ascensos i privilegis immediats. Ans el contrari dels militars anomenats Junteros, que només ascendien per antiguitat. Ben aviat, els alts comandaments africanistes com Sanjurjo Sacanell, Queipo de Llano, Franco Bahamonde, Goded Llopis o Millan Astray,  entre d’altres, s’oposaren a les reformes del govern del Front Popular perquè restaven el seu poder polític i econòmic. Per aquest motiu i amb el suport de civils i polítics conservadors,  organitzaren  una trama conspiradora que va esclatar el mes de juliol de 1936 i que generà l’inici de la Guerra Civil espanyola. La insurrecció va triomfar a Mallorca. A les illes Pitiüses es va donar una situació molt peculiar. Entre el 19 de juliol i el 7-9 d’agost, Eivissa i Formentera foren rebels; entre aquesta data i el 13 de setembre, republicanes. Durant la setmana compresa entre el 13 i el 20 de setembre,  foren terra de ningú. El 20 de setembre, tropes procedents de Mallorca, comandades per Antoni Montis, prengueren possessió de les Illes sense disparar un tret; a partir d’aquest dia, Eivissa i Formentera passaren definitivament al bàndol revoltat. A Menorca, l’aixecament va fracassar.

Un d’aquests generals africanistes -potser el més astut i intel·ligent de tots- que va encapçalar la insurrecció era Manuel Goded Llopis. Va néixer a Puerto Rico el 1882 en el si d’una família de tradició militar. Goded va viure en primera persona la crisi de la pèrdua de les colònies espanyoles a ultramar. De tornada a la Península, va estudiar a l’Escola Superior de Guerra. El 1927 fou ascendit a general de Divisió i ocupà els càrrecs de director general i subsecretari del Ministeri de l’Exèrcit (1930). El mes de febrer de 1935, fou designat comandant militar de Balears en substitució del general Franco. El mes de juny del mateix any, deixà Mallorca per ser nomenat director general d’Aeronàutica, en el Ministeri de la Guerra. El març de 1936, s’incorporà novament a la comandància militar de les Balears, des d’on va dirigir la conspiració, juntament amb el comandant mallorquí  i amic de Franco, Mateu Torres Bestard.

Els representants polítics d’esquerres i les organitzacions obreristes mai es fiaren de Goded. Coneixien els seus plans conspiradors. El 17 de juliol de 1936, els militars rebels s’aixecaren contra el govern de la República. A Mallorca es respirava intranquil·litat. El 18, la insurrecció estava confirmada. El mateix dia, Goded es va reunir amb el governador Civil, Antonio Espina, i una delegació de diferents dirigents republicans. El militar va dir que podia garantir la seguretat de l’illa. Unes paraules que preveien la seva lleialtat envers el govern de la República; però realment no fou així. El diputat socialista Alexandre Jaume era present a la reunió. A la nit se n’anà més tranquil a  la casa del Port de Pollença on estiuejava. L’endemà va ser detingut.

L’endemà, dia 19 de juliol, Goded incomplí flagrantment la seva paraula i cap a les set de matí va reunir les seves tropes a l’esplanada de la Comandància militar i va fer que el capità d’infanteria Ramon Fortuny Truyols llegís el ban en el qual es declarava l’estat de Guerra a les Illes Balears. L’article tercer deia:

«Resuelto a mantener inflexiblemente mi autoridad y el orden, será pasado por las armas todo aquel que intente, en cualquier forma de obra o de palabra, hacer la más mínima resistencia al Movimiento Salvador de España.»

Amb la proclamació del ban de guerra, Goded assumeix el “mando absoluto” de les Balears. Convençut del triomf de l’alçament i abans de partir cap a Barcelona per posar-se al capdavant de la insurrecció, Goded va nomenar nou comandant militar a Aurelio Díaz de Freijó i al tinent coronel Luís García Ruiz com a nou governador civil.  Tot i que la situació era gravíssima, l’arribada –dia 20 de juliol– de les notícies del fracàs de l’aixecament a Barcelona va provocar una certa reacció dels sectors populars i una part de les forces militars i de seguretat; sobretot, el Cos de carrabiners. Així, a Palma es va declarar una vaga general, amb una certa incidència a alguns sectors de població i a municipis com Sa Pobla, Manacor o Sóller. Però, al cap de pocs dies, aquesta oposició fou eliminada per la intervenció de tropes militars amb l’ajut incondicional de falangistes i requetès d’arreu de tota l’Illa. Per la seva banda, el general Goded, és detingut, jutjat i condemnat per rebel·lió. Fou afusellat el 12 d’agost al castell de Montjuïc.

Amb el triomf de la conspiració, els colpistes posaren en marxa una terrible repressió, que va ocasionar nombroses detencions i alguns assassinats. Les mesures repressives havien estat minuciosament planificades mesos abans pel general Emilio Mola Vidal. La primera onada repressiva a Mallorca començà el mateix 19 de juliol i es va allargar fins a principis de setembre de 1936, quan l’expedició catalana dirigida per Bayo deixa Mallorca sense haver assolit el seu objectiu: restablir la legalitat republicana. Segons l’historiador Bartomeu Garí, perseguia l’exemplaritat. El mètode repressiu més utilitzat foren els segrests que acabaren amb desenes d’assassinats. Les víctimes es deixaven unes hores, fins i tot dies, “exposats al públic”. La intenció era crear un clima de terror. Les zones principals on es dugueren a terme aquestes accions foren Palma i els afores de la ciutat i Manacor.  A Palma, un dels centres repressors més destacat fou l’antiga seu obrera de la Casa del Poble que fou assaltada per falangistes i rebatejada amb el nom de Casa de Primo de Rivera, on es practicaren tot tipus d’atrocitats.

La primera etapa de la repressió a Mallorca es pot dividir en tres subetapes. La primera es refereix els primers quinze dies de guerra, on es registren alguns assassinats i nombroses detencions. És destacable l’apertura de nous centres penitenciaris provisionals com la presó de Can Mir situada a les Avingudes de Palma, el Castell de Bellver i el vaixell Jaume I que estava ancorat al moll de Palma. La segona, arribaria fins al 15 d’agost. En aquests dies, els assassinats per segrest augmenten considerablement. També apareixen els primers cadàvers al costat de les carreteres de l’illa. Un dels més representatius fou l’assassinat de Mateu Martí Miquel més conegut amb el nom d’Ateu Martí, pel seu caràcter anticlerical. El seu cos fou trobat a un descampat prop del Coll de Sa Grava a Gènova (Palma). Estava en un avançat estat de descomposició.  La tercera i darrera etapa de la primera onada repressiva coincidirà amb els dies que va durar l’expedició catalana a Mallorca, entre el 16 d’agost i el 4 de setembre de 1936. És en aquest moment quan la repressió es desferma. Es comptabilitzen centenars de persones assassinades als cementeris des Pla i de Son Coletes a Manacor. La ràpida reembarcada de les tropes que dirigia Bayo va suposar que desenes de milicians quedessin a l’illa. Dies després foren brutalment assassinats. El cas més representatiu fou l’execució de 5 sanitàries de la Creu Roja.

L’eliminació planificada va afectar nombroses persones. Entre elles, hi trobam alguns dels líders més populars i destacats dels darrers mesos de govern de la II República. Ens referim a la dirigent comunista Aurora Picornell Femenies; el batle de Palma, Emili Darder i Cànaves; el diputat socialista, Alexandre Jaume Rosselló; o els dirigents socialistes, els germans Miquel i Joan Montserrat Parets, entre d’altres. Abans de ser assassinats, la  major part d’aquestes persones foren detingudes i tancades a presons de la capital, com la Provincial, el Castell de Bellver o Can Mir. Com a testimoni, reproduïm la nota que li va fer arribar Aurora Picornell a Alexandre Jaume  el dilluns 20 de juliol de 1936. Ambdues persones estan tancades a la Presó Provincial de Palma:

«Estimado camarada:

He recibido los bombones que me envió, que alegre sorpresa. ¿De modo que estamos cobijados bajo el mismo techo? Lo ignoraba, no sabía quién estaba aquí, no obstante, tenía unos deseos locos de saberlo. Lo que me fastidia es no saber nada de nada. Muchas gracias por los bombones y más que por los bombones por haberse comunicado conmigo. Yo me siento tan optimista como siempre. !Salud!

Aurora Picornell.

(Estoy aquí desde el Domingo a las 11 de la mañana). »

Tot i que la repressió es va aplicar des del primer moment, els dies després del cop d’estat són realment molt confusos. El nou governador civil García Ruiz utilitza les al·locucions a la ràdio i la premsa per declarar que el seu antecessor, Goded, havia triomfat a Barcelona, i que l’alçament era una realitat  a quasi tota Espanya i que en poc temps es tornaria a la normalitat. Sens dubte, volia transmetre un missatge tranquil·litzador i que desdibuixava la realitat del conflicte. És indubtable que els mitjans de comunicació es transformaren en eines cabdals des dels primers moments de la Guerra. Conscients de la seva importància, el nou règim imposat per les armes va exercir un control absolut dels mitjans de comunicació. En aquest sentit, podem dir que seguiren els mateixos equips directius i no varià la seva propietat privada, tot i que algunes persones foren apartades. El cop d’estat va produir una ruptura amb la premsa lliberal i la desaparició de la premsa obrera, així com l’ús del català als mitjans.

Un altre fet destacat fou el nomenament de noves autoritats civils, com batles i regidors. García Ruiz nomenà persones addictes al nou estat (militars, falangistes, etc.) que s’encarregarien de la gestió municipal. Era una idea –ja utilitzada durant la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera i encara tan freqüent a la política del nostre país– que preconitzava que els polítics professionals havien dut el desastre i la desorganització de l’Estat, de manera que els militars s’havien vist forçats a prendre el poder de les institucions. En el cas de Palma, Mateu Zaforteza Mussoles, un militar africanista, va ser nomenat batle de Palma durant 3 anys, entre 1936 i 1939. El nou consistori palmesà conformat per 10  nous regidors va dur a terme una gestió municipal restrictiva, amb la destitució dels càrrecs de partits d’esquerra que havien entrat els darrers anys. Seixanta-dues persones de l’Ajuntament varen ser depurades. Les nòmines dels funcionaris es  varen reduir de 216.000 pessetes a 168.000 pessetes. Les paraules del regidor de la primera Gestora Municipal de Palma de la Guerra i mà dreta del nou edil, Guillermo Cirerol Tomàs, ho justificaven d’aquesta manera:

«Completamente convencidos de la necesaria e inaplazable variación radical del rumbo que traía la nave española, dirigida por manos mercenarias al servicio de ocultos poderes extranjeros y a punto de entrar en la espantosa borrasca del comunismo»

Mentrestant, a Catalunya, la insurrecció fou esvaïda i es comença a organitzar una important operació militar per tal restablir la legitimitat republicana a Mallorca i Eivissa, atès que a Menorca l’aixecament va fracassar gràcies a l’acció resistent dels sotsoficials de la base de Maó i la tropa dels regiments d’Infanteria i d’Artilleria,  que capgiraren una situació inicialment favorable als alçats contra la República. També fou destacable la resistència per part de segments de població i el compromís ferm de grups anarquistes.

A partir del 23 de juliol, hidroavions republicans bombardegen Palma i tiren octavetes exigint als colpistes la seva rendició. A Barcelona es comença a organitzar una esquadra de diferents vaixells i uns tres mil milicians –dels quals sembla que 400 eren dones–. Una mostra del grau d’odi que va inspirar l’aixecament, és el fet que un grup de milicians es dirigeixen a la presó de la Mola on estaven presos un centenar d’oficials rebels, dels quals 87 foren assassinats. Sembla que els militars foren tirotejats per escamots d’afusellament, però també metrallats des de les finestres i portes i per distintes dependències del pavelló. Aquest fet, juntament amb les informacions que es transmetien des de la ràdio dia 4 d’agost, on s’explicava que a Barcelona començaven els preparatius per a un futur desembarcament republicà a Mallorca, encengueren les alarmes rebels. Sens dubte, les notícies enterboliren més la repressió mallorquina.

El 7 d’agost es rendeix Formentera i l’expedició catalana es dirigeix cap a Eivissa. Arriben el dia 8, que és dia de festa, i tiren octavetes demanant la rendició. Aquí es sumen les tropes vingudes de València comandades per Uribarri i no troben resistència. Rafael  Alberti i la seva dona estaven amagats i pogueren sortir en llibertat. Els colpistes  es rendeixen i Uribarri torna a Valencia. La flota continua cap a Mallorca i el dia 16 d’agost comença el desembarcament a Porto Cristo. Com tots sabem, l’operació va ser un desastre. Inicialment, les tropes republicanes aconsegueixen penetrar fins a 15 kilòmetres però  costà unes quatre-centes baixes.  Quan pareixia que la resistència no duraria molt, el 27 agost entra en combat l’aviació italiana, primer amb tres avions FIAT molt superiors i amb els Savoia. El finançament d’aquests avions va ser, segons Massot i Muntaner, obra del financer mallorquí Joan  March Ordines, a petició de García Ruiz, que també li demanà diners a Manuel  Salas.  L’estratègia de guerra amb els avions italians va ser dissenyada a Palma en una reunió en la qual també participà  Joan March fill, segons explica l’investigador Pere Ferrer Guasch. Els avions atacaren els hidros republicans de la base del port de Pollença i els destruïren. També atacaren  els vaixells republicans. El  3 de setembre acudeixen  vaixells republicans potents  per ajudar, però no poden aturar l’ofensiva  de l’aviació italiana. La recuperació del front franquista fou dirigida personalment per García Ruiz.  Bayo dóna una ambigua ordre de reembarcar. Com hem explicat, aquest fet va generar nombrosos assassinats de milicians que no aconseguiren sortir de Mallorca.

Tot i la victòria nacional, la repressió no es va aturar. Començaren les tretes de presó del Castell de Bellver i de Can Mir que ocasionaren més assassinats. Les tropes franquistes celebraren la victòria amb una marxa  triomfal a Palma. El bisbe Miralles els donà les gràcies. Els  assassinats i les desaparicions de persones seguien, per Palma i tota Mallorca. L’anomenat Comte Rosi, vingut amb els aviadors italians, es convertirà amb el protagonista, de iure més que de facte, del terror desfermat.  Palma i Barcelona, sempre agermanades, tindran  destins diferents.