Testimonis de la guerra civil a Ciutat

Luis Garcia Ruiz. Inicis del cop d’estat (1).

“Al tomar posesión de cargo, di orden para que se me presentaran los comités de huelga, pues se había declarado la general. Destituí por teléfono a todos los alcaldes y Comisiones Gestoras y en veinticuatro horas quedaron nombrados los nuevos alcaldes, a los que no puse más condición que fueran apolíticos y que fueran bien vistos en los pueblos. Encarcelé a todos los elementos significados del Frente Popular y la huelga general sólo duró unas horas porque, no habiendo encontrado la policía a los Comités, hice venir a mi despacho a los Inspectores de Tranvías y a cuantos ferroviarios encontraron deambulando por la estación. A unos y otros les dije que o salían los trenes y tranvías o ellos no veían la luz del día siguiente; aquel mismo día salían tres trenes y doce tranvías, estos últimos conducidos por los Inspectores”.

LLorenç Villalonga i Pons. Inicis del cop d’estat (2).

“El Movimiento Nacional me sorprendió en el campo con unos amigos. Nosotros creíamos que se reduciría a un nuevo 6 de octubre y que todo seguiría como antes, con Azaña, Lerroux o Gil Robles”.

Joan Mascaró Fornés. Agost del 36 (3).

“Des del pis prop de Santa Creu sentia de vegades, durant la nit, tirs de fusell o pistola que venien de prop del cementeri. Un capvespre mon pare i jo anàrem al cementeri a veure la tomba d’amics, i vàrem anar a l’esglesieta del cementeri. Vàrem veure un homenet vell, endolat, i parlant li demanarem si hi havia algun mort de família: “No ho sé encara”, va dir ell, “he vengut per veure si trobaria es bolic de roba d’es meu fill”. Preguntant-li que volia dir, ens va dir que cada vespre mataven persones prop del cementeri, que les enterraven, però feien un bolic de ses robes, i així els de família que sospitaven la seva absència podien veure si eren morts o empresonats”.

Llibertari Gelabert Mayol. Tardor del 36 (4).

“Jo menjava directament dels poals de fems. I no feia distincions. Tot allò que permetia pegar-li clavellada era comestible. Un dia, en el carrer Fàbrica, vaig topar un ca que duia un tros de pa a la boca. Li vaig partir darrere i el vaig apedregar fins que el va amollar. Va esser mel, el pa. La padrina anava als quarters per si li donaven el ranxo sobrant, però alguns soldats li negaven: “M’ estim més tirar-lo que donar-lo a una roja””.

Joan Montserrat Parets. Tardor del 36 (5).

“En mi americana guardo, mi bienquerido, uno de tus pañuelitos de bolsillo. Conserva todo tu perfume de mujer buena. Tenerlo entre mis manos y posar en él mis labios es para mi una gran ilusión que lleva la paz a mi espíritu. Que este sentimiento de paz interior, sin odios ni rencores para nadie, que me inspira tu recuerdo, gane el corazón de todos los hombres y con bien para todos temine esta situación.”

Jeanne Marqes Mayol. Novembre del 36 (6).

“En Clar era falangista, però jo crec que d’aquests falangistes que ho eren perquè no els quedava altre remei. Perquè, llavors, els al·lots joves s’havien de fer falangistes si volien salvar el coll. Es va portar bé amb nosaltres. Va donar permís per entrar tot el menjar que volíem. I ell, de la seva butxaca, va arreglar la dutxa. L’únic és que l’aigua era freda, però beneïda sigui. Perquè a la Provincial, el mes que hi vàrem estar, era molt pitjor”.

Josep Miralles i Sbert, Bisbe de Mallorca. Juny de 1937 (7).

“Roguemos al Sr. de las victorias por el triunfo de nuestras armas, por la liberación de España afrontada y envilecida por los enemigos de la Fe y de la Sociedad, por el retorno de las santas creencias, y a las ejemplares costumbres que tanto enaltecieron a nuestros antepasados”.

Matias Mas Ripoll. Desembre del 38 (8).

“L’agafaren a ca nostra, just quan acabava d’arribar a Sa Indioteria. Vengueren uns homes, eren falangistes perquè duien camisa blava. La feren pujar al terrat. Li demanaven una vegada i una altra on amagava en Garcias. I com que no ho volia dir, de la bufetada que li pegaren va caure a terra. N’Antònia, la meva germana, i jo l’aixecarem. Nosaltres cridàvem: !!!mamá, mamá!!! Els feixistes ens feren fora a manotades. La baixaren engrillonada i l’entraren dins un cotxe que duia cortinetes. Dels tres veïns de la finca no en sortiren ni un.”

Llorenç Barceló Pastor. Tardor del 39 (9).

“La presó era una nau molt grossa, i havia devers 800 homes tancats. Just quan hi entraves, a la dreta, hi havia un quartet per als guàrdies, i a l’esquerra hi havia la capella. Cridaven els homes i els entraven en aquell quartet. A fora els esperava un jeep. Els duien al cementeri i, un dia que hi vaig anar, vaig veure la paret tota plena de forats de les bales de les metralladores.”

Gabriel Alomar i Villalonga. Març del 39 (10).

“Estimat Mascaró, Consumatum est. Totes les meves previsions s’han complit. Vostè coneixia el meu pessimisme. Des del començament de la guerra he predicat el plebiscit. Res ha valgut. Però el que no podia preveure és l’actitud inqualificable d’Anglaterra i França. És una ignomínia històrica sense precedents. No sé res de n’Sbert. Per ara quedaré a Egipte.

L’abraça son amic. Gabriel Alomar.”

Gabriel Juan i Mas. Estiu del 41 (11).

Vaig sortir del camp (de concentració) de Formentera dia 21 de juny de 1941. Una de les primeres coses que vàrem fer va ser un comitè propresos. Estava jo pel Partit Socialista, en Domingo Perelló pel Partit Comunista, en Jaume Rotger -que havia estat director de la Minerva i d’altres fàbriques de sabates- de la CNT i en Bernat Palmer pel Partit Republicà Democràtic Federal. Anàvem a fer visites a les preses peninsulars que estaven a l’Hospital i els hi dúiem coses: fruita, sabates… També teníem una dona menorquina que nomia Oceania que anava a ses Hermanitas on hi havia sa presó de ses dones, devora Santa Creu. I també enviàvem doblers als presos mallorquins que hi havia a la Península, que després quan tornaven mos ho venien a agrair.”