Les darreres passes del govern socialista a l’Ajuntament de Palma

Els darrers anys de la dècada dels 80 la vida quotidiana dels ciutadans també varen estar marcats pels conflictes i polèmiques del govern socialista. En les eleccions municipals de 1987 el PSOE va tornar a guanyar les eleccions, però va perdre quatre regidors i va quedar en minoria. El PP en va treure també 10, el CDS 3 i UM 2. Pareixia que el pacte de dretes estava cantat però finalment Suárez, des de Madrid, va imposar la idea que governés el partit més votat. Així, Ramón Aguiló seria Batle per tercera vegada. Sobre aquella complicada situació, ell mateix va dir més tard: “Era Batle per carambola i em mantindria com a Batle per carambola” (veure Gina Garcias, 1996).

La vida política i ciutadana va patir les conseqüències dels conflictes i de la debilitat d’un govern municipal en minoria. La candidatura socialista no va tenir suficients vots per governar en solitari i el batle Ramon Aguiló va haver de fer successius pactes amb partits que es definien com a “de centre” però que no garantiren en cap moment l’estabilitat del govern, sinó que, ben al contrari, es convertiren en instruments de pressió i de desgast d’un PSOE dèbil a l’ajuntament i sense poder a les institucions insular i autonòmica.

A la vegada, poders econòmics i alguns mitjans de comunicació (que exercien una gran influència a una època que no hi havia ni premsa on-line, ni televisions privades, ni xarxes socials) impulsaren i perseveraren en campanyes de descrèdit de la política municipal, personalitzades en la figura del batle Ramon Aguiló qui, per principis ideològics i per temperament, no accedia a canviar els seus objectius de govern. Això, unit a errors d’imatge personals i del seu equip, va produir una enorme erosió del govern municipal socialista, que va ser fulminat a les següents eleccions municipals.

Els socialistes governarien Palma en minoria i encerclada per governs conservadors al Consell de Mallorca i a la Comunitat. L’estratègia de govern de Gabriel Canyelles i de Jeroni Albertí va ser potenciar la part forana i deixar de costat a Palma. En mig de tota aquesta història de la política local, la vinculació de Palma amb l’exterior seguia creixent i l’Aeroport de Palma rebia el mes d’octubre del 87 el passatger deu milions.

Des de l’inici de la legislatura, el Batle va establir una política d’escoltar a l’oposició però decidir finalment el que ell creia convenient pels ciutadans. De seguida apareixerien les pressions per a una moció de censura del CDS amb la justificació que el Batle no els hi deixava participar. Al cap d’un any, els socialistes varen pactar amb UM per donar més solidesa a la gestió municipal. Passat un temps, però, el Batle va perdre la confiança en els dos regidors d’UM i els va cessar.

L’oposició municipal volia dur a la pràctica projectes urbanístics de calat, com era un nou PRYCA a Son Gotleu i un CORTE INGLES a les Avingudes, amb un procediment que es va encunyar com “urbanisme a la carta”. Unes maneres que el Batle no acceptava per principis. Entre algunes d’aquelles iniciatives que sortien de l’oposició i que es presentaven com de gran interès per als ciutadans, hi havia el projecte d’un aparcament de 1.300 places al cau de Sa Riera, sobre el qual es faria un passeig (veure imatge de capçalera). Una altra vegada, la cultura de l’automòbil i la ciutat com a negoci volien destrossar un patrimoni urbanístic amb més de 400 anys.

Sobre aquella dinàmica de pressió política permanent, Ramón Aguiló confessava: “Aquells anys el meu desencís era gran. Vaig comprovar que les més baixes passions també coven al món de la política. Les factures que es pretén cobrar a un govern municipal dèbil que necessita el suport d’altres partits són, en molts casos, absolutament impresentables” (pàg. 163 a Gina Garcias, 1996).

A mesura que passava el temps, es consumia la darrera legislatura socialista amb un govern en minoria i una oposició cada vegada més incisiva. A l’estiu del 1989, l’oposició va tenir una ocasió d’or i la va aprofitar. Va ser amb motiu de la campanya de la nova imatge de l’Ajuntament. Es tractava de donar una imatge moderna de la gestió municipal, i per això es varen produir un logo i uns eslògans que varen ser molt polèmics. En aquesta polèmica s’hi varen afegir els mitjans de comunicació, i durant mesos la campanya va estar al centre del debat polític de Palma.

Com es pot veure a les imatges, el logo en forma de palmera, utilitzada con a símbol de Palma, es va imprimir en tot tipus de productes de totes les àrees municipals, incloses les més tradicionals, com les memòries de secretaria del 89 i les tapes de les conduccions d’aigües d’Emaya.

Aquesta campanya, juntament amb altres conflictes amb el personal de l’Ajuntament, va donar peu a erosionar, encara més, la imatge personal del batle Ramón Aguiló. Uns anys més tard, Andreu Ferret analitzava així el resultat de la crítica al Batle: “Aguiló ha sido altanero, mal encajador de críticas y poco dado al diálogo con la oposición. Sus gestos agrios le han resultado fatales a la postre. Pero su personalidad también le ha salvado de caer en trampas y concesiones cantadas. De Aguiló se ha dicho de todo, pero no se le ha podido llamar vago, ni ladrón, ni pusilánime, ni dócil a los intereses particulares, ni esclavo de presiones groseras, ni entregado a mafias varias. Ramón Aguiló ha aguantado el tipo, y por eso se ha convertido en el Alcalde más duradero del siglo XX” (DM 18-VI-1991, pàg. 101, Andreu Ferret).

A causa de l’augment de la inestabilitat política i l’amenaça constant d’una moció de censura, els socialistes varen arribar a principis dels 90 a un nou pacte municipal amb els tres regidors del CDS, pacte que arribaria fins a les eleccions de 1991 i que guanyaria Joan Fageda.

Al final de la dècada dels 80, el projecte liberal de principis de segle d’aconseguir una ciutat moderna i a la vegada més justa i culta, arribava segurament al seu zenit. Com a mostra va ser el nou nomenclàtor dels carrers de Ciutat, realitzat per Gabriel Bibiloni i aprovat pel Ple Municipal a finals de 1990. Pocs anys abans, l’Ajuntament també havia publicat un llibre cabdal per entendre la Ciutat. El llibre “PALMA”, escrit per tres “Guillems” ben coneixedors de la ciutat: G. Rosselló, G. Frontera i G. Soler”. En el seu pròleg podem llegir: “Palma devendrá una ciudad sin tragedia. Irónicamente vive el drama de la pérdida de su identidad. Una ciudad sin recuerdo…sin rastro de su perfume” (pag 27).

A partir de la dècada dels 90 començaria la seva transformació en una nova idea de ciutat, com moltes altres ciutats europees. Una ciutat enfocada totalment al turisme, més global, més competitiva, més desigual. Les transformacions socials i polítiques de la nova democràcia, el creixement de la immigració estrangera i el de l’àrea metropolitana, li aniran restant protagonisme en favor de la idea de Mallorca i de les illes Balears.