La ciutat romana gairebé desapareguda

Les ciutats de Palma i Pollentia van ser fundades immediatament després de la conquesta de Mallorca per Quintus Cecilius Metelus, al 123 aC. Fins a 1976 es va qüestionar l’emplaçament de la Palma romana; però avui hi ha pocs dubtes: les restes arqueològiques trobades i la seva geometria en planta permeten afirmar que el primer recinte emmurallat romà es trobava a la part alta de l’actual ciutat, envoltant a l’actual catedral com es pot veure a la figura 1, a l’apartat de ‘Documents consultats‘, al final d’aquesta pàgina. Segons Gabriel Bibiloni li van posar el nom de Palma perquè per als romans la palma simbolitzava l’objecte del triomf.

Els límits de la primitiva ciutadella es poden observar a la figura 2. La vora oest (K-D) de la ciutat correspon a l’alineació de la façana principal del castell de l’Almudaina, on encara es poden veure les bases de diverses torres que probablement conserven les pedres originals de la muralla romana. El sòl on mil anys després es va construir l’Almudaina era un talús en fort pendent cap a la desembocadura del torrent i el mar. Es va aprofitar l’antiga muralla romana per tancar la seva façana Est. Les quatre torres originals de la façana de l’Almudaina apareixen ben definides en el pla de Ballester de 1760 (fig. 3).

La vora sud de la ciutat és el mur de contenció que queia sobre el mar i encara es pot veure salvant un fort desnivell. Aquesta vora estava en origen probablement reforçada per torres quadrades similars a les de la façana de l’Almudaina, que segurament van ser abatudes pel mar. Ens queda una: la de la cantonada més exposada -assenyalada en el plànol amb la lletra D. De les restants, l’última que es va mantenir en peu (lletra E) apareix en l’oli anònim (s. XVII) de la ciutat (fig. 4). Un tram d’aquest mur proper al Palau Episcopal es va desplomar al segle XVII -encara estava exposat als temporals perquè no s’havia construït la muralla renaixentista al front marí- i la seva reconstrucció va donar lloc a la reculada que avui es pot veure (fig. 2).

La vora est de la ciutat romana se situa seguint l’alineació del carrer Miramar i paral·lel a la façana actual del castell de l’Almudaina. Hi ha les restes d’una torre al jardí episcopal (fig. 2, lletra A). Aquesta torre és la bessona de l’assenyalada amb la lletra A, a la façana de l’Almudaina, que va ser enderrocada. Una altra torre (c’) ha pogut ser localitzada, embeguda en un edifici d’habitatge. Es correspon mil·limètricament amb la torre C de la façana de l’Almudaina.

La vora nord és el que ha patit més deformacions, sens dubte perquè era el més vulnerable en un assalt des de terra. Probablement la vora original corresponia en origen a l’alineació KH (fig. 2), paral·lela al carrer Estudi General. L’ampliació KNH, en la qual se situa la Porta de l’Almudaina és sens dubte posterior.

Les dimensions de la ciutat primitiva -un campament militar-eren de 214 x 160 metres, amb una superfície interior d’unes 3,42 hectàrees, capaç d’albergar a unes 2000 persones (fig. 5). Els dos eixos principals eren probablement aquests: el decumanus, d’est a oest (1-2 en fig. 2), connectant dues portes d’entrada, del qual quedaria dos rastres: els carrers Deganat i Sant Pere Nolasc; i el cardús, de nord a sud, del que quedaria un rastre al carrer de Sant Roc. Els camins de sortida (fig. 6): El decumanus acabava, cap a l’oest, en una porta que se situava en el punt més alt de l’actual Costa de la Seu. Des d’aquí arrencava un camí en pendent cap al torrent (fig 5) i que es perllongava en el camí cap al port de la ciutat (Porto Pi). D’aquest camí queden molts trams: la Costa de la Seu, Apuntadors, Sant Pere, Sant Magí, Sénia, Joan Miró. A l’extrem est del decumanus hi havia una porta en l’actual tombant de Sant Pere Nolasc (nº 2 en el plànol) de la qual es té notícia documental fins al segle XVI. D’aquí arrencava el camí cap a llevant de l’illa (avui carrers Puresa i Sant Alonso). Cap al el nord (carrer Sant Roc), a l’extrem de del cardus, la porta donava accés a un camí de sortida que es bifurcava en dos: un, l’actual carrer Sindicat, anava cap a Pollentia, i l’altre, l’actual carrer Sant Miquel, es dirigia a la serralada (fig. 6).

La ciutat original va poder ampliar-se pels romans, mitjançant altres zones urbanitzades extramurs -veure la figura 6- com va passar en tantes altres ciutats de províncies. Dues possibles ampliacions semblen deduir-se de les característiques geomètriques del traçat de carrers paral·lels separades per uns 100 peus romans: una zona, a l’est del carrer Sant Jaume (lletra N), i una altra, la zona de carrers paral·lels a Sant Nicolau (Berga, etc.) properes al teatre romà, on hi ha restes del teatre que estan embeguts a l’illa de l’actual Bar Bosch.

Sabem que en 1114 existia ja una ampliació de la muralla de la ciutadella cap al nord (KNH), segurament posterior a la dominació romana. Aquesta ciutadella ampliada va ser reforçada, potser en època bizantina, amb una barbacana exterior en els trams de terra (nord i est). El carrer Morey es deia Carrer de la Barbacana. D’aquesta ciutadella queden restes embegudes en el teixit edificat actual, tant de les torres i llenços de la muralla com de la barbacana. En l’època de la conquesta catalana de 1229 aquest recinte va rebre el nom d’Almudaina Major i va ser demolida, gairebé íntegrament, després d’aquesta data.