El món medieval de la Ciutat de Mallorca

Des de la mort de Jaume I el 1276 fins al 1343, any en què Pere el Cerimoniós va reintegrar tots els territoris de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó, la Ciutat de Mallorca -tot i els canvis permanents que va patir la Corona i tota l’illa- va viure amb tota l’autonomia que permetia el pacte d’infeudació que Jaume II de Mallorca va haver d’acceptar en 1279 del seu germà Pere III d’Aragó, les clàusules del qual van sobrevolar la dinàmica política de la Corona de Mallorca fins a l’esmentat any de 1343.

Més tard, amb la unió dinàstica de les corones d’Aragó i de Castella pels Reis Catòlics en 1469, la Corona d’Aragó va passar a formar part del que es denominaria en els segles XVI i XVII com a Monarquia Hispànica. A principis del segle XVIII, en 1715 i després de la Guerra de Successió, el Regne de Mallorca i la seva capital van perdre les institucions pròpies desenvolupades al llarg de la Baixa Edat Mitjana, a mans de la nova dinastia borbònica triomfant.

Després de la conquesta de Mallorca, entre 1229 i 1230, Jaume I li va atorgar la categoria de regne i va designar un lloctinent reial com a màxima autoritat en el seu nom, un batlle per a l’administració dels drets i les rendes del patrimoni reial i un veguer per a l’administració de justícia.

D’altra banda, la Carta de Franquesa d’1 de març de 1231 va establir les bases per a la convivència i el desenvolupament del nou regne. Així, a partir de juliol de 1249, Mallorca va gaudir de l’estatut municipal atorgat per Jaume I, el qual instaurava 6 Jurats i un Consell, elegits tots anualment per cooptació a càrrec dels sortints.

Fins a 1315, la Ciutat de Mallorca i la resta de l’illa van formar un districte únic. La repoblació de la Part Forana i les iniciatives pel que fa a l’ordenació urbanística de Jaume II a partir de 1300, més les reivindicacions dels mateixos forans, van portar al rei Sancho a promulgar en aquest any de 1315 una sentència arbitral que dividia l’antic districte únic en dues institucions: la Universitat de la Ciutat i la Universitat Forana, més coneguda com a Sindicat de Fora. El Gran i General Consell es va constituir en l’assemblea representativa dels estaments de la ciutat més els representants elegits per les universitats foranes, en proporció de 2/3 i 1/3 respectivament.

La Ciutat de Mallorca havia consolidat així la seva personalitat institucional, la seva cultura cristiana i la llengua catalana com a pròpia.

Des del punt de vista econòmic, en el sector primari els cultius de regadiu més propis de l’època islàmica van donar pas a la trilogia mediterrània de l’olivera, la vinya i els cereals. També es va desenvolupar el sector manufacturer, sobretot el de teixits, i la vida comercial es va ampliar, en el seu moment, gràcies a l’expansió mercantil facilitada tant per la Corona d’Aragó com per la Corona de Mallorca. Gràcies a aquestes polítiques, i també a la situació geogràfica de Mallorca a la Mediterrània occidental, el seu port, com hem vist al capítol anterior, es va convertir en un eix de moltes rutes comercials, de manera que la intensitat de les relacions va donar lloc a l’establiment de consolats a Mallorca de potències com Gènova, i de Mallorca en llocs com el Marroc, Alger o Tunísia.

La vida econòmica no només va estar circumscrita al comerç de béns i serveis, sinó també a la producció cultural avançada, com mostren activitats com ara l’escola cartogràfica mallorquina dels segles XIV i XV o l’activitat de la impremta, pioneres a tot Europa.

Pel que fa al comportament social, les tensions i conflictes entre les classes dominants de la ciutat i els habitants de les viles mallorquines van anar creixent durant els segles XIV i XV, amb moments de gran violència com l’assalt al barri jueu el 1391 i la Revolta Forana de 1450. Aquests moviments van tenir lloc en un context de pèrdua demogràfica i, fonamentalment, d’increment de la càrrega fiscal a causa de l’expansió del deute públic fins a nivells intolerables, que van conduir a la fallida de les finances en 1405. Aquestes tensions es mantindrien durant tot el segle XV i es convertirien en el germen d’un altre moviment revolucionari molt important conegut com les Germanies al segle XVI.

La ciutat va tenir un desenvolupament urbanístic lent però important, sempre dins el recinte de la ciutat islàmica, cap als barris de la Calatrava, sa Gerreria o el Puig de Sant Pere, que havien estat horts a la ciutat islàmica. L’existència d’aquestes extensions ortogonals en llocs distants del nucli central de la ciutat denoten una certa metodologia de planificació del desenvolupament urbà medieval. Aquests barris serien objecte de profundes rehabilitacions a la fi del segle XX, amb desiguals filosofies urbanistes i desiguals resultats.

Cal tenir en compte que l’Església va ser molt beneficiada en el repartiment de béns que van aplicar les forces conqueridores, ja que pràcticament el 50% de les propietats de Palma van anar a parar a mans seves. Caldrà esperar fins a les desamortitzacions del segle XIX per revertir la situació. D’això en parlarem en el seu moment.

L’estil gòtic va ser el que va caracteritzar els grans edificis públics de Ciutat, com la Catedral, Bellver, La Llotja i l’Almudaina. El mateix estil es va utilitzar en nombrosos edificis religiosos com les parròquies de Sant Jaume, Santa Eulàlia, Sant Miquel i Santa Creu; i els convents de Sant Francesc, el desaparegut de Santo Domingo, Santa Margarida, Santa Clara, Santa Isabel i alguns altres.

En l’àmbit privat cal destacar les cases senyorials com les de Can Weyler, Can Serra o Can Oleo, i edificis públics com l’Hospital General, seu durant molts segles de l’assistència sanitària i social de la ciutat. Edificis que estan encara presents avui en la vida de la ciutat, no només pel seu ús i la seva importància arquitectònica, sinó també per les polèmiques i projectes públics que els afecten.

Les cases grans tenien unes façanes molt representatives d’aquest estil, amb les conegudes finestres coronelles i la teulada pla. A poc a poc van anar transformant-se, substituint aquestes finestres per les més àmplies finestres rectangulars o en creu, d’estil renaixentista i sostres de teulada inclinada, que recollien l’aigua per dipositar-la en una cisterna normalment al pati de l’edifici. Més tard vendrien les reformes interiors dels patis que tant admirem ciutadans i visitants, tema al qual dedicarem un capítol del nostre llibre.