El món medieval de la Ciutat de Mallorca
Des de la mort de Jaume I el 1276 fins al 1343, any en què Pere el Cerimoniós va reintegrar tots els territoris de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó, la Ciutat de Mallorca -tot i els canvis permanents que va patir la Corona i tota l’illa- va viure amb tota l’autonomia que permetia el pacte d’infeudació que Jaume II de Mallorca va haver d’acceptar en 1279 del seu germà Pere III d’Aragó, les clàusules del qual van sobrevolar la dinàmica política de la Corona de Mallorca fins a l’esmentat any de 1343.
Més tard, amb la unió dinàstica de les corones d’Aragó i de Castella pels Reis Catòlics en 1469, la Corona d’Aragó va passar a formar part del que es denominaria en els segles XVI i XVII com a Monarquia Hispànica. A principis del segle XVIII, en 1715 i després de la Guerra de Successió, el Regne de Mallorca i la seva capital van perdre les institucions pròpies desenvolupades al llarg de la Baixa Edat Mitjana, a mans de la nova dinastia borbònica triomfant.
Després de la conquesta de Mallorca, entre 1229 i 1230, Jaume I li va atorgar la categoria de regne i va designar un lloctinent reial com a màxima autoritat en el seu nom, un batlle per a l’administració dels drets i les rendes del patrimoni reial i un veguer per a l’administració de justícia.
D’altra banda, la Carta de Franquesa d’1 de març de 1231 va establir les bases per a la convivència i el desenvolupament del nou regne. Així, a partir de juliol de 1249, Mallorca va gaudir de l’estatut municipal atorgat per Jaume I, el qual instaurava 6 Jurats i un Consell, elegits tots anualment per cooptació a càrrec dels sortints.
Fins a 1315, la Ciutat de Mallorca i la resta de l’illa van formar un districte únic. La repoblació de la Part Forana i les iniciatives pel que fa a l’ordenació urbanística de Jaume II a partir de 1300, més les reivindicacions dels mateixos forans, van portar al rei Sancho a promulgar en aquest any de 1315 una sentència arbitral que dividia l’antic districte únic en dues institucions: la Universitat de la Ciutat i la Universitat Forana, més coneguda com a Sindicat de Fora. El Gran i General Consell es va constituir en l’assemblea representativa dels estaments de la ciutat més els representants elegits per les universitats foranes, en proporció de 2/3 i 1/3 respectivament.
La Ciutat de Mallorca havia consolidat així la seva personalitat institucional, la seva cultura cristiana i la llengua catalana com a pròpia.
Des del punt de vista econòmic, en el sector primari els cultius de regadiu més propis de l’època islàmica van donar pas a la trilogia mediterrània de l’olivera, la vinya i els cereals. També es va desenvolupar el sector manufacturer, sobretot el de teixits, i la vida comercial es va ampliar, en el seu moment, gràcies a l’expansió mercantil facilitada tant per la Corona d’Aragó com per la Corona de Mallorca. Gràcies a aquestes polítiques, i també a la situació geogràfica de Mallorca a la Mediterrània occidental, el seu port, com hem vist al capítol anterior, es va convertir en un eix de moltes rutes comercials, de manera que la intensitat de les relacions va donar lloc a l’establiment de consolats a Mallorca de potències com Gènova, i de Mallorca en llocs com el Marroc, Alger o Tunísia.
La vida econòmica no només va estar circumscrita al comerç de béns i serveis, sinó també a la producció cultural avançada, com mostren activitats com ara l’escola cartogràfica mallorquina dels segles XIV i XV o l’activitat de la impremta, pioneres a tot Europa.
Pel que fa al comportament social, les tensions i conflictes entre les classes dominants de la ciutat i els habitants de les viles mallorquines van anar creixent durant els segles XIV i XV, amb moments de gran violència com l’assalt al barri jueu el 1391 i la Revolta Forana de 1450. Aquests moviments van tenir lloc en un context de pèrdua demogràfica i, fonamentalment, d’increment de la càrrega fiscal a causa de l’expansió del deute públic fins a nivells intolerables, que van conduir a la fallida de les finances en 1405. Aquestes tensions es mantindrien durant tot el segle XV i es convertirien en el germen d’un altre moviment revolucionari molt important conegut com les Germanies al segle XVI.
La ciutat va tenir un desenvolupament urbanístic lent però important, sempre dins el recinte de la ciutat islàmica, cap als barris de la Calatrava, sa Gerreria o el Puig de Sant Pere, que havien estat horts a la ciutat islàmica. L’existència d’aquestes extensions ortogonals en llocs distants del nucli central de la ciutat denoten una certa metodologia de planificació del desenvolupament urbà medieval. Aquests barris serien objecte de profundes rehabilitacions a la fi del segle XX, amb desiguals filosofies urbanistes i desiguals resultats.
Cal tenir en compte que l’Església va ser molt beneficiada en el repartiment de béns que van aplicar les forces conqueridores, ja que pràcticament el 50% de les propietats de Palma van anar a parar a mans seves. Caldrà esperar fins a les desamortitzacions del segle XIX per revertir la situació. D’això en parlarem en el seu moment.
L’estil gòtic va ser el que va caracteritzar els grans edificis públics de Ciutat, com la Catedral, Bellver, La Llotja i l’Almudaina. El mateix estil es va utilitzar en nombrosos edificis religiosos com les parròquies de Sant Jaume, Santa Eulàlia, Sant Miquel i Santa Creu; i els convents de Sant Francesc, el desaparegut de Santo Domingo, Santa Margarida, Santa Clara, Santa Isabel i alguns altres.
En l’àmbit privat cal destacar les cases senyorials com les de Can Weyler, Can Serra o Can Oleo, i edificis públics com l’Hospital General, seu durant molts segles de l’assistència sanitària i social de la ciutat. Edificis que estan encara presents avui en la vida de la ciutat, no només pel seu ús i la seva importància arquitectònica, sinó també per les polèmiques i projectes públics que els afecten.
Les cases grans tenien unes façanes molt representatives d’aquest estil, amb les conegudes finestres coronelles i la teulada pla. A poc a poc van anar transformant-se, substituint aquestes finestres per les més àmplies finestres rectangulars o en creu, d’estil renaixentista i sostres de teulada inclinada, que recollien l’aigua per dipositar-la en una cisterna normalment al pati de l’edifici. Més tard vendrien les reformes interiors dels patis que tant admirem ciutadans i visitants, tema al qual dedicarem un capítol del nostre llibre.
El món medieval de la Ciutat de Mallorca
Desde la muerte de Jaume I en 1276, hasta el 1343, año en el que Pedro el Ceremonioso reintegró todos los territorios de la Corona de Mallorca a la Corona de Aragón, la Ciudad de Mallorca —a pesar de los cambios permanentes que sufrió la Corona— y toda la isla vivieron con toda la autonomía que permitía el pacto de enfeudación que Jaume II de Mallorca tuvo que aceptar en 1279 de su hermano Pedro III de Aragón, cuyas cláusulas sobrevolaron la dinámica política de la Corona de Mallorca hasta 1343.
Más tarde, con la unión dinástica de las coronas de Aragón y de Castilla por los Reyes Católicos en 1469, la Corona de Aragón pasó a formar parte de lo que se denominaría en los siglos XVI y XVII como Monarquía Hispánica. A principios del siglo XVIII, en 1715 y tras la Guerra de Sucesión, el Reino de Mallorca y su capital perdieron las instituciones propias desarrolladas a lo largo de la Baja Edad Media, a manos de la nueva dinastía borbónica triunfante.
Tras la conquista de Mallorca, entre 1229 i 1230, Jaume I le otorgó la categoría de reino y designó un lugarteniente real como máxima autoridad en su nombre, un batlle para la administración de los derechos y las rentas del patrimonio real y un veguer para la administración de justicia.
Por otra parte, la Carta de Franquesa del 1 de marzo de 1231 estableció las bases para la convivencia y el desarrollo del nuevo reino. Así, a partir de julio de 1249 Mallorca gozó del estatuto municipal otorgado por Jaume I, el cual instauraba seis Jurados y un Consell, elegidos todos anualmente por cooptación a cargo de los salientes.
Hasta 1315, la Ciutat de Mallorca y el resto de la isla formaron un distrito único. La repoblación de la Part Forana y las iniciativas en cuanto a ordenación urbanística de Jaume II a partir de 1300, más las reivindicaciones de los propios foráneos, llevaron a al rey Sancho a promulgar en 1315 una sentencia arbitral que dividía el antiguo distrito único en dos instituciones: la Universitat de la Ciutat y la Universitat Forana, más conocida como Sindicat de Fora. El Gran i General Consell se constituyó en la asamblea representativa de los estamentos de la ciudad más los representantes elegidos por las universidades foráneas, en proporción de 2/3 y 1/3 respectivamente.
La Ciutat de Mallorca había consolidado así su personalidad institucional, su cultura cristiana y la lengua catalana como propia.
Desde el punto de vista económico, en el sector primario los cultivos de regadío más propios de la época islámica dieron paso hacia la trilogía mediterránea del olivo, la vid y los cereales. También se desarrolló el sector manufacturero, sobre todo el de tejidos, y la vida comercial se amplió gracias a la expansión mercantil facilitada tanto por la Corona de Aragón como por la Corona de Mallorca, en su momento. Gracias a esas políticas y también a la situación geográfica de Mallorca en el Mediterráneo occidental, su puerto, como hemos visto en el capítulo anterior, se convirtió en eje de muchas rutas comerciales, de forma que la intensidad de las relaciones dio lugar al establecimiento de consulados en Mallorca de potencias como Génova, y de Mallorca en lugares como Marruecos, Argel o Túnez.
La vida económica no sólo estuvo circunscrita al comercio de bienes y servicios, sino también a la producción cultural avanzada, como muestran actividades tales como la escuela cartográfica mallorquina de los siglos XIV y XV o la actividad de la imprenta, pionera en toda Europa.
En cuanto al comportamiento social, las tensiones y conflictos entre las clases dominantes de la ciudad y los habitantes de las villas mallorquinas fueron creciendo durante los siglos XIV y XV, con momentos de gran violencia como el asalto al barrio judío en 1391 y la Revolta Forana de 1450. Esos movimientos tuvieron lugar en un contexto de pérdida demográfica y, fundamentalmente, de incremento de la carga fiscal a causa de la expansión de la deuda pública hasta niveles intolerables, que condujeron a la quiebra de las finanzas en 1405. Esas tensiones se mantendrían durante todo el siglo XV y se convertirían en el germen de otro movimiento revolucionario conocido como las Germanías en el siglo XVI.
La ciudad tuvo un desarrollo urbanístico lento pero importante, siempre dentro del recinto de la ciudad islámica, hacia los barrios de la Calatrava, Sa Gerreria o el Puig de Sant Pere, que habían sido huertos en la ciudad islámica. La existencia de estas extensiones ortogonales en lugares distantes del núcleo central de la ciudad, denotan una cierta metodología de planificación del desarrollo urbano medieval. Estos barrios serían objeto de profundas rehabilitaciones a finales del siglo XX, con desiguales filosofías urbanistas y desiguales resultados.
Hay que tener en cuenta que la Iglesia fue muy beneficiada en el reparto de bienes que aplicaron las fuerzas conquistadoras, ya que prácticamente el 50% de las propiedades de Palma fueron a parar a manos suyas. Habrá que esperar hasta las desamortizaciones del siglo XIX para revertir la situación. De ello hablaremos en su momento.
El estilo gótico fue el que caracterizó a los grandes edificios públicos de Ciutat, como la Catedral, Bellver, La Lonja y la Almudaina. El mismo estilo se utilizó en numerosos edificios religiosos como las parroquias de San Jaime, Santa Eulalia, San Miguel y Santa Cruz; y los conventos de San Francisco, el desaparecido de Santo Domingo, Santa Margarita, Santa Clara, Santa Isabel y otros.
En el ámbito privado cabe destacar las casas señoriales como las de Can Weyler, Can Serra o Can Oleo, y edificios públicos como el Hospital General, sede durante muchos siglos de la asistencia sanitaria y social de la ciudad. Edificios que están todavía presentes hoy en la vida de la ciudad, no solo por su uso y su importancia arquitectónica, sino también por las polémicas y proyectos públicos que les afectan.
Las casas grandes tenían unas fachadas muy representativas de este estilo, con las conocidas ventanas coronelles y el tejado plano. Poco a poco fueron transformándose, sustituyendo dichas ventanas por las más amplias ventanas rectangulares o en cruz, de estilo renacentista y techos de tejado inclinado, que recogían el agua para depositarla en una cisterna normalmente en el patio del edificio. Más tarde vendrían las reformas interiores de los patios que tanto admiramos ciudadanos y visitantes, tema al que dedicaremos un capítulo de nuestro libro.[:]
Revisat per
Nota importante: El autor del texto es el colectivo “Palma XXI”. La persona que hace la revisión no tiene porque coincidir totalmente con las ideas que expresa el autor.
Doctor en Historia por la UIB. Premio Ciutat de Palma en Humanidades en 1992. Autor de diversos libros sobre la historia de Mallorca en la edad media. Director del Archivo del Reino de Mallorca des de 1994. Profesor asociado en la UIB.
Fonts consultades:
Bibliografía general
- Pau Cateura Bennasser. Dels prohoms als jurats. El municipi de Mallorca dels segles XIII -XIV. La Ciutat de Mallorca. 750 anys de govern municipal. Ajuntament de Palma. 2000.
- Luis Tudela Villalonga. EL MODEL D’IDENTITAT DEL REGNE DE MALLORCA A LA BAIXA EDAT MITJANA.
- Ricard Urgell Hernandez. El municipi de Mallorca al segle XV. La Ciutat de Mallorca. 750 anys de govern municipal.Ajuntament de Palma. 2000.
- Santiago Sebastián. Aspectes urbanístics de Palma de Mallorca a l’Edat Mitjana.
- Miquela Forteza Oliver. La xilografia a Mallorca a través de les seves col·leccions: La Impremta Guasp (1576-1958), Tesi doctoral.
Artículos periodísticos
- http://www.diariodemallorca.es/palma/2014/09/14/convento-santa-isabel-terciarios-jeronimas/961570.html
- http: //arcapatrimoni.blogspot.com.es/2007/11/can-weyler-una-casa-amb-histria.html
- http://www.diariodemallorca.es/sociedad-cultura/2008/03/26/can-serra-sera-edificio-entramado-conforme-museo-red-ciutat/342575.html
- http://ultimahora.es/noticias/cultura/2013/10/07/109885/can-oleo-sigue-cerrada-como-sede-uib-dos-anos-despues-inauguracion.html
Webs de interés
- http://www.balearsculturaltour.net/PALMAGOTICA/index.php?idioma=es
- http://www.museunacional.cat/es/colleccio/pinturas-murales-de-la-conquista-de-mallorca/mestre-de-la-conquesta-de-mallorca/071447-cjt
Bibliografia general
- Pau Cateura Bennasser. Dels prohoms als jurats. El municipi de Mallorca dels segles XIII -XIV. La Ciutat de Mallorca. 750 anys de govern municipal. Ajuntament de Palma. 2000.
- Luis Tudela Villalonga. EL MODEL D’IDENTITAT DEL REGNE DE MALLORCA A LA BAIXA EDAT MITJANA.
- Ricard Urgell Hernandez. El municipi de Mallorca al segle XV. La Ciutat de Mallorca. 750 anys de govern municipal.Ajuntament de Palma. 2000.
- Santiago Sebastián. Aspectes urbanístics de Palma de Mallorca a l’Edat Mitjana.
- Miquela Forteza Oliver. La xilografia a Mallorca a través de les seves col·leccions: La Impremta Guasp (1576-1958), Tesi doctoral.
Articles periodístics
- http://www.diariodemallorca.es/palma/2014/09/14/convento-santa-isabel-terciarios-jeronimas/961570.html
- http: //arcapatrimoni.blogspot.com.es/2007/11/can-weyler-una-casa-amb-histria.html
- http://www.diariodemallorca.es/sociedad-cultura/2008/03/26/can-serra-sera-edificio-entramado-conforme-museo-red-ciutat/342575.html
- http://ultimahora.es/noticias/cultura/2013/10/07/109885/can-oleo-sigue-cerrada-como-sede-uib-dos-anos-despues-inauguracion.html
Webs d’interès