El port de Palma sempre obert al món

És bastant evident que els habitants de Mallorca arribaren  per mar, encara que no tenim proves empíriques. Sabem que els fenicis coneixien Eivissa 700 anys aC i que feren una ciutat pròspera de més de 3000 habitants sota l’hegemonia de Cartago. Aquesta caurà després sota el domini romà, tot just 23 anys després, Cecili Metel fundà les ciutats de Palma i Pollentia. La nova ciutat de Palma depenia administrativament primer de la nova Cartago i després de Tarraco. Sabem que el comerç marítim seguia essent la funció econòmica més rellevant de Ciutat.

Per tant, quan les naus romanes arribaren a la badia de Palma ja era una badia habituada a la navegació de naus fenícies, en la qual no hi havia cap moll artificial i el lloc que funcionava com a port era la rada de Portopí. Aquest va continuar essent el port més segur de la ciutat fins a pràcticament el segle XVII.

Una vegada Palma va començar a agafar força sota la dominació romana, és molt probable que naus de petites dimensions poguessin endinsar-se per la desembocadura del torrent de Sa Riera, a la vorera inferior de l’actual Castell de l’Almudaina, on més tard els musulmans construirien la formidable drassana reial  amb una torre fortificada. Al famós quadre del Sant Jordi de Pere Nisart es veu el petit moll que s’havia construït a mitjans del segle XIV a baix de l’Almudaina i una zona portuària més ordenada a Portopí. Aquestes dues infraestructures varen anar millorant i creixent, ja que en el Mapa de la Ciutat d’Antoni Garau del segle XVII es veu ja ben format un moll que va des de la Llotja fins al que serà després, al segle XX, el moll de la Riba.

Ja en els temps dels musulmans Portopí comptava amb un far que il·luminava els vaixells que entraven al port. Amb la conquesta catalana/cristiana es va continuar utilitzant, i actualment és el segon far més antic d’Espanya després de la Torre d’Hèrcules a la Corunya.

La importància del comerç marítim de Palma amb altres ports de la Mediterrània occidental i, fins i tot, de les costes africanes i Canàries, ens ho demostren moltes proves documentals de tot tipus. Existia entorn de 1350 una escola mallorquina de cartografia de les més importats d’Europa, com hem comentat en el capítol anterior respecte als Cresques. A un d’aquests mapes figura la notícia de l’expedició de Jaume Ferrer, navegant de Palma que va arribar a la costa atlàntica sahariana. Jaume Ferrer té encara una estàtua a la Plaça de les Drassanes on, sense pena ni glòria, veu passar milers de turistes i molts ciutadans que no saben ni qui és.

Per un altre costat, no ens hem de quedar amb la idea que els vaixells que navegaven per la Mediterrània eren petits, ja que algunes de les galeres que anaven a rem i vela eren tripulades per unes 50 persones i més de 100 remers feien córrer la nau. La navegació d’aquells temps combinava el rem amb la vela i, com es pot suposar, feien innovacions contínues per anar més de pressa, més segurs i més lluny.

És ben conegut que bona part de la vida marinera de la ciutat medieval va estar situada al barri de Sa Llotja i d’Es Puig de Sant Pere. Encara podem trobar avui en dia alguns pocs pescadors que es mesclen amb els treballadors nàutics -quasi tots estrangers- que fan feina en els molls esportius que omplen l’antiga badia de Palma.

Tota la ciutat baixa, el que són ara els barris de Sa Llotja, Santa Creu i Es Puig de Sant Pere, va ser una ciutat marinera on convivien cases nobles de grans d’armadors i corsaris amb menestrals de tot tipus d’arts, oficis i productes mariners. Tant homes com dones concentraven la seva feina entorn de les drassanes. Una de les cases civils més importants de la zona era la del capità Antoni Barceló, almirall de l’armada espanyola en el segle XVII, de qui parlarem més endavant.

El barri estava ensenyorit per l’edifici impressionant de Guillem Sagrera, Sa Llotja, on residia el Consolat de Mar, com a València i Barcelona a finals del segle XIV.  Posteriorment es va dotar d’un edifici propi, on ara és la seu del Govern Balear. El Consolat del Mar era la institució que governà el Port de Palma des de 1400 fins a 1800. Ho feia amb un conjunt d’ordenances que foren instituïdes al segle XIV, semblants a les que operaven a València i Barcelona. El govern del Port estava sotmès a una autoritat important emanada dels Jurats de la Ciutat i finançada amb les taxes que pagaven els vaixells que l’usaven. Tant el governador dels molls de ciutat com el del port de Portopí eren anomenats pel Rei.

Aquesta fascinant història del port de Palma i la que seguirem contant més endavant demostren la importància marítima de la ciutat i la gran significació que va tenir, tant en temps de guerra com en temps de pau. El port va ser des dels seus inicis la porta d’entrada i sortida dels productes més importants pel creixement de la ciutat i de la població. Ha estat així fins al domini de la navegació aèria, a mitjans del segle XX, i després amb la construcció dels grans aeroports -Son Bonet i Son Sant Joan- que canviaran radicalment el present i el futur de la nostra ciutat.

---

Documents consultats

Detalls del quadre de Pere Nisart: el moll de Palma i Portopí.