“Su pastilla, gracias”
Ilustración: Toni Salvà.
Desde que un día tras comprar cigarrillos en una máquina, ésta me lo expendió con un susurrante ‘su tabaco, gracias’, y yo me despedí con un suave ‘adiós’, supe que algo no andaba bien. Poco después me sucedió lo mismo con un surtidor de gasolina al que también respondí con un ‘gracias’ tras escucharle: ‘su depósito está lleno’. Comprendí que la anomalía se había instalado en mí sin darme cuenta. O quizá no. Me había aliado a las máquinas. Les agradecía el buen trato que ya no encontraba en los humanos.
Lo mantuve en secreto hasta que supe que no era la única que tenía esos contactos con cajeros, depósitos de gasolina y otras máquinas de uso cotidiano. Sentí cierto alivio, aunque no estaba del todo convencida.
Con los años, dejé el tabaco y mis pequeños encuentros con la máquina concluyeron. Tampoco supe si seguían susurrándole a otros fumadores. También dejé de ir a gasolineras automatizadas porque no quería que se perdieran puestos de trabajo.
Tiempo después, es un hecho que el matrimonio por poderes entre la máquina y el sapiens es irrenunciable.
«Para descubrir las leyes de la sociedad que más convienen a las naciones, se necesitaría la existencia de una inteligencia superior, capaz de vivir todas las pasiones de los hombres sin sentir ninguna de ellas, y que no tuviera ninguna afinidad con nuestra naturaleza pero la conociera a fondo».
Esta gran y escalofriante verdad fue escrita en pleno Siglo de las Luces. No procede del ensayo de un especialista en Inteligencia Artificial (IA). Fue Jean-Jacques Rousseau quien se adelantó tres siglos a esta otra realidad que hoy, la mayoría, vive de espaldas a ella. El filósofo que preconizó el contrato social como garante de la libertad colectiva por encima de los intereses particulares es hoy, en plena pandemia, más vigente que muchos otros voceros que cacarean en los medios de comunicación.
En el corazón de la crisis del coronavirus, con las ciudades quietas, convertidas las casas en celdas, nos volcamos a las máquinas. Descargamos todo nuestro miedo e incertidumbre al placebo de IoT. El Internet de todas las Cosas fue nuestro Gran Hermano, el capataz de todas nuestras acciones, desde el trabajo al ocio.
Mientras afuera, en la ciudad que creíamos dormida, las máquinas inteligentes seguían dándonos cuerda. O vigilándonos. Las hemos creado para que nos hagan la vida mejor. Las millones de operaciones que posibilita la combinación de algoritmos hacen posible que vivamos como hoy vivimos. Incluso cuando usted duerme, la maquinaria más inteligente no deja de funcionar. Al despertarse, usted posa su mano sobre su smartphone y al hacer clik sobre cualquier aplicación ya ha cedido buena parte de su voluntad a la máquina. “Somos esclavos del confort que nos aporta el progreso (…) Vivimos en un mundo desnaturalizado al que casi nadie quiere renunciar”, recuerda el catedrático de Física y experto en física cuántica José Ignacio Latorre.
Ahí afuera, en las ciudades, en el bar de la esquina, en los hospitales, en los bancos, la IA está tomando decisiones por nosotros. Da escalofríos pensar, imaginar, que un robot podrá ser quien nos cuide en nuestra vejez, o quien estimule a los niños si no pudiesen ir a clase si otro virus nos confina, o que ya no distingamos entre androides y humanos. El cine nos lo ha puesto delante, la literatura nos lo ha contado. Es nuestro cerebro el que los ha creado. No nos queda más remedio que cogernos de la mano y aceptar que hay que aliarnos, establecer un consenso ético, incluso asumir que podemos acabar siendo suplantados por ellas. “Su pastilla, gracias”.
“La seva pastilla, gràcies”
Il·lustració: Toni Salvà.
Des que un dia, després de comprar tabac en una màquina, aquesta me’ls va expendre amb un xiuxiuejant ‘el seu tabac, gràcies’ i jo em vaig acomiadar amb un suau ‘adéu’, vaig saber que alguna cosa no anava bé. Poc després em va succeir el mateix amb un asortidor de benzina, al qual també vaig respondre amb un amable ‘gràcies’ després d’escoltar ‘el seu dipòsit està ple’. Vaig comprendre que l’anomalia s’havia instal·lat en mi sense adonar-me’n. O potser no. M’havia aliat a les màquines. Els agraïa el bon tracte que ja no trobava en els éssers humans.
Ho vaig mantenir en secret, fins que vaig saber que no era l’única persona que tenia aquests tipus de contactes amb caixers, dipòsits de benzina i altres màquines d’ús quotidià. Vaig sentir cert alleujament, tot i que no n’estava del tot convençuda.
Amb els anys vaig deixar el tabac, i per tant les meves petites trobades amb la màquina han conclòs. Tampoc vaig saber si continuaven xiuxiuejant paraules a altres fumadors. També vaig deixar d’anar a benzineres automatitzades, perquè no volia que es perdessin llocs de treball.
Algun temps després, tanmateix, constato que el matrimoni per poders entre la màquina i el sàpiens és un fet irrenunciable.
«Per descobrir les lleis de la societat que més convenen a les nacions es necessitaria l’existència d’una intel·ligència superior, capaç de viure totes les passions dels homes sense sentir-ne cap, i que no tingués cap afinitat amb la nostra naturalesa però que la conegués a fons».
Aquesta gran i esgarrifosa veritat va ser escrita en ple Segle de les Llums. No prové de l’assaig de cap especialista en Intel·ligència Artificial (IA). Va ser Jean-Jacques Rousseau qui es va avançar -fa tres segles- a aquesta altra realitat que avui, la majoria, ignora olímpicament. El filòsof que va preconitzar el contracte social com a garant de la llibertat col·lectiva per sobre dels interessos particulars és avui, en plena pandèmia, més vigent que molts altres il·luminats que pontifiquen als mitjans de comunicació.
Al cor de la crisi del coronavirus, amb les ciutats quietes, convertides les cases en cel·les, ens lliurem a les màquines. Vam descarregar tota la nostra por i incertesa al placebo d’IoT. L’Internet de Totes les Coses va ser el nostre Gran Hermano particular, el capatàs de totes les nostres accions, des del treball a l’oci.
Mentrestant, a fora, a la ciutat que crèiem adormida, les màquines intel·ligents ens seguien donant corda. O vigilant-nos. No debades les vam crear perquè ens fessin la vida millor. Els milions d’operacions derivats de la combinació d’algoritmes fan possible que visquem com avui vivim. Fins i tot quan vostè dorm, la maquinària més intel·ligent no deixa de funcionar. En despertar-se, vostè posa la seva mà sobre el telèfon intel·ligent i en fer ‘clic’ sobre qualsevol aplicació ja ha cedit, segurament sense voler-ho, bona part de la seva voluntat a la màquina. “Som esclaus del confort que ens aporta el progrés (…) Vivim en un món desnaturalitzat al qual gairebé ningú vol renunciar”, ens recorda el catedràtic de Física i expert en física quàntica José Ignacio Latorre.
Aquí defora, a les ciutats, al bar de la cantonada, als hospitals, als bancs, la IA està prenent decisions per nosaltres, no se n’oblidin. Produeix calfreds només pensar, imaginar, que un robot podrà ser qui ens cuidi en la nostra vellesa, o qui estimuli els nins si no poguessin anar a classe en cas que un altre virus ens confini, o que ja no sapiguem distingir entre androides i humans. El cinema ens ho ha posat davant; la literatura ens ho ha explicat. Però és el nostre cervell qui els ha creat. No ens queda d’altra que agafar-nos de la mà i acceptar que cal aliar-nos, establir un consens ètic, fins i tot assumir que podem acabar sent suplantats per elles. “La seva pastilla, gràcies”.