El terrón de azúcar

El terrón de azúcar

El terrón de azúcar 

 

 

He tenido que salir al balcón para ponerte nombre. Te has asomado a la veranda durante 5 minutos para recordar que sabes sonreír. Millones de personas han desafiado a la lluvia y al viento para aplaudir y escuchar aquella canción que sin quererlo invoca a un cierto taoísmo de andar por casa: “y aunque los vientos de la vida soplen fuerte soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie”. Quién nos iba a decir que el Dúo Dinámico se convertiría en el siglo XXI en el pegamento que ha unido tácitamente a un país que con la letal pandemia sigue a la greña.

El Resistiré ha sido el homenaje a los sanitarios y a todos aquellos que han estado en primera fila, cara a cara con el virus esfinge. Sesenta y dos cánticos de balcón a balcón que se pararon por ordeno y mando de las redes sociales el lunes 18 de mayo. Menudos agujeros negros las redes que nos engullen a todos a golpe de silbido o de un clic ingenuo e irreflexivo tantas veces. Da igual que el enigma del virus siga sin revelarse pero como millones de personas ya podemos salir a la calle justo a la hora de los aplausos, alguien lanzó el adiós a las ovaciones. Por “dignidad” dicen.

Así es que hemos sustituido el sonido de las palmas por los bocinazos de los coches. Muchos otros nos hemos atrincherado de nuevo en el interior de nuestras casas para recuperar aquel silencio que nos otorgaron la prohibición terapéutica y el miedo. ¡Otra de las paradojas que estamos viviendo mientras yo te añoro ahora que ya no te asomas al balcón!

En realidad miento, porque ahora que ya sé como te llamas he perdido el interés y vuelvo a fabricarte en mi trinchera de silencio, en mi patio de luces, en la caverna en la que se proyectan las sombras de creernos que esto que está pasando es real. Por eso voy a romper la red, voy a desafiarla con un corte de mangas y voy a asomarme de nuevo a mi balcón que ya no es mío solo se le parece porque si algo estoy aprendiendo estos días es que por más que nos cuenten que esta pandemia nos ha hecho romper las barreras de las calles y acortar las distancias no es cierto. Hemos elegido volver a ser esclavos de la jungla de asfalto. Pero no yo. Ni tú. Ni nadie de nosotros.

Gracias a la física cuántica, sabemos que en los átomos que conforman la materia existen unas partículas fundamentales, quarks y electrones, que son las más diminutas y mágicas ya que pueden traspasar paredes, teletransportarse y estar en varios sitios a la vez. No las vemos pero están ahí, nos rodean, nos envuelven, nos dibujan. Entre estas partículas está el vacío. Si juntásemos todas las partículas de los átomos que conforman los más de 7.000 millones de personas que habitan la Tierra, y eliminamos el vacío, cabrían en un terrón de azúcar. Así es que en el vacío de los balcones, yo te encuentro vecino, porque aunque no nos veamos, estamos. Sal y aplaude, saltemos de la red. Somos parte del terrón de azúcar.

El terròs de sucre

El terròs de sucre

El terròs de sucre

He hagut de sortir a la balconada per posar-te nom. T’has abocat a la barana durant 5 minuts per recordar que saps somriure. Milions de persones han desafiat la pluja i el vent per aplaudir i escoltar aquella cançó que, sense voler-ho, invoca un cert taoisme d’estar per casa: “y aunque los vientos de la vida soplen fuerte soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie “. Qui ens havia de dir que el Dúo Dinámico es convertiria aquest 2020 en la cola que ha unit tàcitament a un país que amb la letal pandèmia segueix a mata-degolla.

El Resistiré ha estat l’homenatge als sanitaris i a tots aquells que han estat a primera fila, cara a cara amb el virus esfinx. Seixanta-dos càntics de balcó a balcó que es van parar per ordeno i mano de les xarxes socials el dilluns 18 de maig. Quins forats negres, les xarxes, que ens engoleixen a tots a cop de xiulet o d’un clic ingenu i irreflexiu tantes vegades! Tant se val que l’enigma de virus segueixi sense revelar-se, però com que milions de persones ja podem sortir al carrer just a l’hora dels aplaudiments, algú va llançar l’adéu a les ovacions. Per “dignitat” diuen.
O sigui que hem substituït el so de les mamballetes pels clàxons dels cotxes. Molts altres hem optat per atrinxerar-nos de nou a l’interior de les nostres cases, per tal de recuperar aquell silenci que ens van imposar la prohibició terapèutica i la por. Una altra de les paradoxes que estem vivint mentre jo t’enyoro, ara que ja no treus el cap a la balconada!
En realitat mentesc, perquè ara que ja sé com et dius he perdut l’interès i torno a fabricar-te en la meva trinxera de silenci, al meu pati de llums, a la caverna en la qual es projecten les ombres de creure’ns que això que està passant és real. Per això trencaré la xarxa, la desafiaré amb una bona botifarra i trauré el cap de nou al meu balcó que ja no és meu, només se li assembla. Perquè si alguna cosa estic aprenent aquests dies és que. per més que ens expliquin que aquesta pandèmia ens ha fet trencar les barreres dels carrers i escurçar les distàncies, no és cert. Hem triat tornar a ser esclaus de la jungla d’asfalt. Però jo no. Ni tu. Ni cap de nosaltres.
Gràcies a la física quàntica, sabem que en els àtoms que conformen la matèria ha unes partícules fonamentals -quarks i electrons- que són les més diminutes i màgiques, ja que poden traspassar parets, teletransportar i estar en diversos llocs alhora. No les veiem però hi són, ens envolten, ens dibuixen. Entre aquestes partícules hi ha el buit. Si ajuntéssim totes les partícules dels àtoms que conformen els més de 7.000 milions de persones que habiten la Terra, i n’eliminéssim el buit, cabrien en un terròs de sucre. O sigui que en el buit dels balcons jo et trobo, veí, perquè encara que no ens veiem, estem. Surt i aplaudeix, sortim de la xarxa. Som part del terròs de sucre.