La ciutat moderna: de 1900 a 1936
Palma immersa en la Segona República

Palma immersa en la Segona República

Palma immersa en la Segona República

En aquests primers anys de la República, Palma seguia immersa en la Segona República, amb dificultats però amb un gran sentiment de llibertat i de generació d’idees, grups i col·lectius que volien una altra ciutat. Entre els molts episodis interessants que va viure la ciutat en els anys del segons bienni republicà, entre el 33 i el 35, dos varen cridar especialment l’atenció de tots els ciutadans: el de la presó i fuga de Joan March; i el de els decrets inspirats per Franco que anaven en contra del turisme.

Joan March Ordinas va seguir essent el protagonista polític de Palma i en part també de l’Estat Espanyol. Serà diputat a Corts Constituents el 31 per al nou partit que ell ha creat: Partit Republicà de Centre, ja que els Liberals i Conservadors han quedat fora de joc. Més tard tornarà a guanyar les eleccions amb coalició amb el centre regionalista i la dreta el novembre del 33, i finalment guanyarà, en contra del Front Popular, amb la gran coalició de dretes del febrer del 36, aquesta vegada encapçalant la llista electoral el seu fill, Joan March Servera. Durant la República serà perseguit i empresonat, per acabar fugint de la presó i finançar part del cop d’estat de Franco. N’hi ha que diuen que també va ajudar la Sanjurjada de 1932, ja que Juan Pujol, tot un personatge, director d'”Informaciones”, diari editat a Madrid i propietat de March, n’havia redactat el manifest. Curiosament aquest Juan Pujol fou elegit diputat per Balears el 1936, dins la llista de la CEDA, per pressions de Joan March. Coneixia el govern republicà la perillositat de la manera de maniobrar de Joan March? Per respondre aquesta pregunta cabdal, reproduïm unes paraules que va dir el ministre d’Hisenda, Jaume Carner, en el Parlament Espanyol, quan es parlava de Joan March i la gestió del monopoli del Tabac, motiu pel qual va acabar a la presó:
“¡Ah!, es que March es un caso raro.(Risas.) Perdonen los Sres. Diputados que les diga que esto no es para reír. ¡Quizá la República un día tendrá que llorar! March es un caso extraordinario; March no es enemigo de la República ni amigo de la República; March no fue amigo ni enemigo de la Dictadura; March no fue amigo ni enemigo, de la monarquía; March no es amigo ni enemigo de nadie; March es March”. I més endavant del discurs va dir aquella frase tan famosa: « El Sr. March, en este nuevo régimen, está en la misma situación que en los tiempos de la Monarquía; o la República le somete, o él somete a la República».

Una vegada a la presó, March va jugar la seva darrera carta política i la va perdre. El setembre de 1933 hi havia eleccions al Tribunal de Garanties Constitucionals. Va presentar a votació dels Ajuntaments de Balears la seva candidatura per formar part com a vocal del dit Tribunal. Va guanyar la votació a l’Ajuntament de Palma i a la majoria d’Ajuntaments de Balears. Per primera vegada es feia visible una nova aliança, ja que va guanyar gràcies el suport dels seus anteriors enemics polítics (ex-mauristes i conservadors). Malgrat aquesta victòria regional, després no va tenir suficient suport estatal i la seva candidatura fou declarada incompatible. Començava així una altra etapa de la vida de Joan March, etapa que començarà amb la fuga de la presó i la lluita per altres mitjans contra la República.

Amb aquests antecedents, quan el novembre de 1933 es varen celebrar eleccions generals, la fragmentació de l’esquerra i l’enfortiment del caciquisme a Mallorca, va donar com a resultat el triomf total de la dreta. Julià Perelló i Josep Teodor Canet, varen ser elegits com a Diputats del Partit Republicà Radical, que era el partit lerrouxista, o sigui, de dretes. Dos altres diputats, Tomàs Salort i Lluis Zaforteza, varen anar pel nou partit de dretes que es deia CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) liderat per Gil Robles. Altres dos, Joan March i Pere Matutes, sortien elegits pel nou Partit Republicà de Centre, com ja hem dit, partit del mateix Joan March. Finalment, els regionalistes treien un diputat, Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, un home regionalista. L’Esquerra es quedava sense representació i Alexandre Jaume i Francesc Carreras perdien el seu escó.

Per una altra part, Francisco Franco, el general més jove d’Espanya, havia estat en certa manera “degradat” per unes declaracions antirepublicanes quan es va tancar l’acadèmia d’oficials de Saragossa que ell dirigia i enviat a Mallorca el febrer de 1933 com a Comandant Militar de les Balears fins al febrer de 1935. Azaña, Ministre de la Guerra en aquells moments, deia: “Voy a enviarlo a mandar Baleares, donde estará más alejado de tentaciones“. A Franco, sembla que no li va agradar gens el canvi, i des de febrer de 1933 fins a setembre del 34, un any i mig, es va dedicar a recórrer les illes cercant els punts febles que – segons Azaña- tenia Balears davant una situació de perill de guerra. Per una d’aquelles coincidències de la història, a Lluis Companys li va tocar ocupar, amb desgana i per pocs mesos, la cartera ministerial de Marina de juny a setembre de 1933. Se suposa que per supervisar la seguretat de les Illes que tant preocupava a Azaña, a l’estiu del 33 visità Mallorca i va ser rebut pel General Franco. En aquells moments els dos personatges es coneixien perfectament i sabien les posicions polítiques de cada un, però el que no sabien era que Franco donaria el vistiplau a l’afusellament de Companys el dia 15 d’octubre de 1940 en el Castell de Montjuïc.

Com dèiem, Franco es dedicà a fer una supervisió de la situació de la defensa de les Balears en cas de guerra i va arribar a la conclusió que s’havia de fer alguna cosa immediatament, ja que les potències europees, com per exemple Itàlia, desitjarien establir una influència militar a Mallorca. No se sap ben bé la participació que va tenir Franco, però el que és cert és que al cap de poc temps de la seva estança a Mallorca varen sortir dos decrets estatals que -per motius de seguretat- impedien el normal desenvolupament del turisme i l’economia lligada a ell. El primer decret forçava la intervenció del Ministeri de la Guerra sobre les noves edificacions que es fessin a dins una àrea de 5 kms. de distància de la costa. Idea absurda que ens recorda les zones polèmiques de la murada de Palma, idea contra la qual la ciutat va lluitar tant d’anys. Aquest decret va aturar projectes d’edificacions que alguns estrangers tenien planificats, ja que podria comportar l’expropiació i demolició.

El segon, on es veia més la influència de Franco, ja que només s’aplicava a Balears, obligava als turistes a identificar-se davant la policia al cap d’un dia de la seva arribada. La contestació de totes les forces vives va ser unànime en contra dels decrets i el març del 34 la Cambra de Comerç va convocar una manifestació a la qual varen acudir més de 10.000 persones que, congregades a la plaça de l’Ajuntament, varen dirigir-se- amb el batle Darder al capdavant- davant el govern civil per protestar. En aquells dies Franco no era a Mallorca, ja que havia mort la seva mare i tenia uns dies de permís. Segons una interpretació global d’aquests fets que fa Arnau Company a la biografia sobre Darder, probablement aquesta manifestació va tenir alguna influència en la decisió de Franco de negar-li l’indult a les portes del seu afusellament. Un mes després, en una entrevista a Ultima Hora, Franco treia ferro als decrets i “ensabonava” als mallorquins per reconciliar-se amb ells: “No quiere el Gobierno producir a los mallorquines la más leve molestia, ni quisiera jamás disminuir en un solo individuo la lista de los enamorados de la belleza que vienen y han de seguir viniendo en cifra cada día más grande a admirar la hermosura incomparable de esta tierra maravillosa”.Malgrat la defensa de Franco, els decrets foren derogats l’estiu del 34. Al cap de molt poc temps, el mes d’Octubre, Franco deixaria les Balears per anar sotmetre la revolució d’Astúries, encara que oficialment seguia essent Comandant Militar fins al febrer del 35.

Quan va assumir l’alcaldia, Emili Darder ja venia fent feina per Palma des de 1931 com Regidor i President de la Comissió municipal de Sanitat. Acompanyat d’Andreu Crespí secretari de la Federació Socialista Balear i peça clau del nou Ajuntament. Com a batle va intensificar l’impuls a nombroses activitats socials, creant escoles, guarderies, dispensaris i millorant les infraestructures de sanejament de la ciutat, com bé ens explica Arnau Company. Com a curiositat d’aquell pla d’infraestructures públiques, era la freqüent donació de solars per part de propietaris privats per construir les escoles, cosa impensable avui en dia. Per primera vegada, l’esquerra tenia l’oportunitat d’accelerar la política sanitària i educativa, i no va desaprofitar l’oportunitat. Entendrem millor la feina municipal de Darder, a la que s’entregà amb cos i anima, si l’enquadrem dins les propostes que el moviment higienista de ciutat reclamava ja a finals del segle XIX, amb les idees de Montlau, Oliver i tants altres. També va ser important la seva tasca com a diputat provincial, càrrec que va exercir per representació de Palma, juntament amb Andreu Crespi, que encara que no fossin del mateix partit tenien una gran amistat. Ambdós treballaren en les matèries sanitàries i educatives , com una extensió del que feien per Palma.

La Segona República va entrar a mitjans del 33 en problemes de tot tipus, especialment per les diferències entre els diversos grups de l’esquerra a escala nacional però també local. Aquí a Balears, malgrat que finalment presentarien una candidatura única a les eleccions generals del novembre del 33 i perdran les eleccions i el govern de Madrid. En el pròxim capítol veurem com Emili Darder és decantat de la batllia el desembre del 34 i com torna el febrer del 36 quan guanya el Front Popular, per continuar la seva labor.

La ciutat moderna: de 1900 a 1936
Palma inmersa en la Segunda República

Palma inmersa en la Segunda República

Palma inmersa en la Segunda República

En estos primeros años de la República, Palma seguía inmersa en la Segunda República, con dificultades pero con un gran sentimiento de libertad y de generación de ideas, grupos y colectivos que querían otra ciudad. Entre los muchos episodios interesantes que vivió la ciudad en los años del según bienio republicano, entre el 33 y el 35, dos llamaron especialmente la atención de todos los ciudadanos: el de la prisión y fuga de Joan March; y el de los decretos inspirados por Franco que iban en contra del turismo.

Joan March Ordinas siguió siendo el protagonista político de Palma y en parte también del Estado Español. Será diputado a Cortes Constituyentes el 31 para el nuevo partido que él ha creado: Partido Republicano de Centro, puesto que los Liberales y Conservadores han quedado fuera de juego. Más tarde volverá a ganar las elecciones con coalición con el centro regionalista y la derecha en noviembre del 33, y finalmente ganará, en contra del Frente Popular, con la gran coalición de derechas de febrero del 36, esta vez encabezando la lista electoral su hijo, Joan March Servera. Durante la República será perseguido y encarcelado, para acabar huyendo de la prisión y financiar parte del golpe de estado de Franco. Hay quien dice que también ayudó a la Sanjurjada de 1932, puesto que Juan Pujol, todo un personaje, director de “Informaciones”, diario editado en Madrid y propiedad de March, había redactado el manifiesto. Curiosamente Juan Pujol fue elegido diputado por Baleares en 1936, dentro de la lista de la CEDA, por presiones de Joan March. ¿Conocía el gobierno republicano la peligrosidad de la manera de maniobrar de Joan March? Para responder esta pregunta capital, reproducimos unas palabras que dijo el ministro de Hacienda, Jaume Carnero, en el Parlamento Español, cuando se hablaba de Joan March y la gestión del monopolio del Tabaco, motivo por el cual acabó en la prisión:
¡Ah!, es que March es un caso raro.(Risas.) Perdonen los Sres. Diputados que les diga que esto no es para reír. ¡Quizá la República un día tendrá que llorar! March es un caso extraordinario; March no es enemigo de la República ni amigo de la República; March no fue amigo ni enemigo de la Dictadura; March no fue amigo ni enemigo, de la monarquía; March no es amigo ni enemigo de nadie; March es March“. Y más adelante del discurso dijo aquella frase tan famosa: “El Sr. March, en este nuevo régimen, está en la misma situación que en los tiempos de la Monarquía; o la República le somete, o él somete a la República”.

Una vez en la prisión, March jugó su última carta política y la perdió. En septiembre de 1933 había elecciones al Tribunal de Garantías Constitucionales. Presentó a votación de los Ayuntamientos de Baleares su candidatura para formar parte como vocal de dicho Tribunal. Ganó la votación en el Ayuntamiento de Palma y en la mayoría de Ayuntamientos de Baleares. Por primera vez se hacía visible una nueva alianza, puesto que ganó gracias el apoyo de sus anteriores enemigos políticos (ex-mauristas y conservadores). A pesar de esta victoria regional, después no tuvo suficiente apoyo estatal y su candidatura fue declarada incompatible. Comenzaba así otra etapa de la vida de Joan March, etapa que se iniciaría con la fuga de la prisión y la lucha por otros medios contra la República.

Con estos antecedentes, cuando en noviembre de 1933 se celebraron elecciones generales, la fragmentación de la izquierda y el fortalecimiento del caciquismo en Mallorca dio como resultado el triunfo total de la derecha. Julià Perelló y Josep Teodor Canet, fueron elegidos como Diputados del Partido Republicano Radical, que era el partido lerrouxista, es decir, de derechas. Otros dos diputados, Tomàs Salort y Lluis Zaforteza, fueron elegidos por el nuevo partido de derechas, la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) liderado por Gil Robles. Otros dos, Joan March y Pere Matutes, salían elegidos por el nuevo Partido Republicano de Centro, como ya hemos dicho, partido del mismo Joan March. Finalmente, los regionalistas sacaban un diputado, Bartomeu Fons y Jofre de Villegas, un hombre regionalista. Esquerra se quedaba sin representación y Alexandre Jaume y Francesc Carreras perdían su escaño.

Por otra parte, Francisco Franco, el general más joven de España, había sido en cierto modo “degradado” por unas declaraciones antirepublicanas cuando se cerró la academia de oficiales de Zaragoza que él dirigía y enviado a Mallorca en febrero de 1933 como Comandando Militar de las Baleares hasta febrero de 1935. Azaña, Ministro de la Guerra en aquellos momentos, decía: “Voy a enviarlo a mandar Baleares, donde estará más alejado de tentaciones“. A Franco, parece que no le gustó nada el cambio, y desde febrero de 1933 hasta septiembre del 34, un año y medio, se dedicó a recorrer las islas buscando los puntos débiles que – según Azaña- tenía Baleares ante una situación de peligro de guerra. Por una de aquellas coincidencias de la historia, a Lluis Companys le tocó ocupar, con desgana y por pocos meses, la cartera ministerial de Marina de junio a septiembre de 1933. Se supone que para supervisar la seguridad de las Islas que tanto preocupaba a Azaña, en verano del 33 visitó Mallorca y fue recibido por el General Franco. En aquellos momentos los dos personajes se conocían perfectamente y sabían las posiciones políticas de cada uno, pero lo que no sabían era que Franco daría el visto bueno al fusilamiento de Companys el 15 de octubre de 1940 en el Castillo de Montjuic.

Cómo decíamos, Franco se dedicó a hacer una supervisión de la situación de la defensa de las Baleares en caso de guerra y llegó a la conclusión que se tenía que hacer algo inmediatamente, puesto que las potencias europeas, como por ejemplo Italia, desearían establecer una influencia militar en Mallorca. No se sabe muy bien la participación que tuvo Franco, pero lo cierto es que al poco tiempo de su llegada a Mallorca salieron dos decretos estatales que -por motivos de seguridad- impedían el normal desarrollo del turismo y la economía ligada a él. El primer decreto forzaba la intervención del Ministerio de la Guerra sobre las nuevas edificaciones que se hicieran dentro de un área de 5 km de distancia a la costa. Idea absurda que nos recuerda las zonas polémicas de la muralla de Palma, idea contra la cual la ciudad luchó tantos años. Este decreto paró proyectos de edificaciones que algunos extranjeros tenían planificados, puesto que podría comportar la expropiación y demolición.

El segundo, donde se veía más la influencia de Franco, puesto que sólo se aplicaba en Baleares, obligaba a los turistas a identificarse ante la policía al cabo de un día de su llegada. La contestación de todas las fuerzas fue unánime en contra de los decretos y en marzo del 34 la Cámara de Comercio convocó una manifestación a la cual acudieron más de 10.000 personas que, congregadas en la plaza del Ayuntamiento, se dirigieron- con el alcalde Darder al frente- ante el gobierno civil para protestar. En aquellos días Franco no estaba en Mallorca, puesto que había muerto su madre y tenía unos días de permiso. Según una interpretación global de estos hechos que hace Arnau Company en la biografía sobre Darder, probablemente esta manifestación tuvo alguna influencia en la decisión de Franco de negarle el indulto a las puertas de su fusilamiento. Un mes después, en una entrevista a Ultima Hora, Franco sacaba hierro a los decretos y “enjabonaba” a los mallorquines para reconciliarse con ellos: “No quiere el Gobierno producir a los mallorquines la más leve molestia, ni quisiera jamás disminuir en un solo individuo la lista de los enamorados de la belleza que vienen y han de seguir viniendo en cifra cada día más grande a admirar la hermosura incomparable de esta tierra maravillosa“. A pesar de la defensa de Franco, los decretos fueron derogados el verano del 34. Al cabo de muy poco tiempo, en el mes de octubre, Franco dejaría las Baleares para someter a la revolución de Asturias, aunque oficialmente seguiría siendo Comandando Militar hasta febrero del 35.

Cuando asumió la alcaldía, Emili Darder daba continuidad a la labor que venía haciendo por Palma desde 1931 como Regidor y Presidente de la Comisión municipal de Sanidad. Acompañado por Andreu Encrespé, secretario de la Federación Socialista Balear y pieza clave del nuevo Ayuntamiento. Como alcalde intensificó el impulso de numerosas actividades sociales, creando escuelas, guarderías, dispensarios y mejorando las infraestructuras de saneamiento de la ciudad, como bien nos explica Arnau Company. Como curiosidad de aquel plan de infraestructuras públicas, era frecuente la donación de solares por parte de propietarios privados para construir escuelas, hecho impensable hoy en día. Por primera vez, la izquierda tenía la oportunidad de acelerar la política sanitaria y educativa, y no la desaprovechó. Entenderemos mejor el trabajo municipal de Darder, al que se entregó en cuerpo y alma, si lo encuadramos dentro de las propuestas que el movimiento higienista de la ciudad reclamaba ya a finales del siglo XIX con las ideas de Montlau, Oliver y tantos otros. También fue importante su tarea como diputado provincial, cargo que ejerció por representación de Palma, junto con Andreu Encrespe, con quien, a pesar de no ser del mismo partido, tuvo una gran amistad. Ambos trabajaron en las materias sanitarias y educativas, como una extensión de lo que hacían por Palma.

La Segunda República entró a mediados del 33 en problemas de todo tipo, especialmente por las diferencias entre los diversos grupos de la izquierda a escala nacional pero también local. Aquí en Baleares, a pesar de que finalmente presentarían una candidatura única a las elecciones generales de noviembre del 33, perderán las elecciones y el gobierno de Madrid. En el próximo capítulo veremos como Emili Darder es decantado de la alcaldía el diciembre del 34 y cómo vuelve en febrero del 36 cuando gana el Frente Popular, para continuar su labor.[:]

Revisat per

Arnau Company i Mates

Arnau Company i Mates (Sant Joan, 1964). Doctor en historia contemporánea y máster en Periodismo y Comunicación por la Universitat de les Illes Balears. Las líneas de investigación han sido la historia de los medios de comunicación en las Illes Balears, especialmente la prensa escrita, y el periodo de la Segunda República y la Guerra Civil en Mallorca. Es profesor asociado del área de Historia Contemporánea de la UIB y profesor de instituto desde 2003. Es coautor, con Xavier del Hoyo, de los 4 libros de fotografías comentadas “Palma. L’evolució de la ciutat a través de la imatge” -editados por el Institut d’Estudis Baleàrics- y de una biografía del alcalde republicano de Palma, Emili Darder Cànaves.Arnau Company i Mates (Sant Joan, 1964). 

Fonts consultades:

Referencias bibliográficas.
CABRERA, Mercedes (2011). “Juan March (1880-1962)”
Cirer , Joan Carles. Aproximación a la ideologia econòmica del General Franco a través de una entrevista mantenida en 1934.
Company Arnau. Emili Darder Canaves. El darrer batle republicà de Palma. Ajuntament de Palma. 2008.
Company Arnau i Serra Sebastià , coordinació . La Segona República; XXV Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma, del 22 al 24 de novembre de 2006 ;
Company Arnau. Entorn a la historiografia sobre la Segona República a Mallorca: un estat de la qüestió. IEB. Palma 2007.
Del Hoyo X. i Company A. : Introducció de “Palma 1931-36. Evolució de la ciutat a través de la imatge.” Institut d’Estudis Baleàrics. 2005.
Font Alexandre. Alexandre Jaume Rosselló.( 1879-1937). Edita Lleonard Muntaner. 2011.
Llull Anselm. El mallorquinisme polític, 1840-1936. Edicions catalanes de Paris. 1975.
Massot i Muntaner Josep. Església i Societat a la Mallorca del segle XX. Biblioteca de Cultura Catalana. Ed. Curial. 1975.
Rosselló Pere. Cultura i Literatura a Mallorca durant la segona república. XXV Jornades d’Estudis històrics Locals. Institut d’estudis baleàrics. 2006.
Santacreu J.M. La segona república . solució democràtica a la crisi de l’Estat Liberal. XXV Jornades d’Estudis històrics Locals. Institut d’estudis baleàrics. 2006.

 

Referencias en páginas web
En el entorno de Joan March.
https://www.fideus.com/Marc%20h%20-%20memoria%20-%2001.htm
Contra Joan March en el Parlamento español
http://www.congreso.es/est_sesiones/ el dia 14 de juny de 1932.

SOBRE LA PRENSA REPUBLICANA EN MALLORCA DURANTE LA SEGUNDA REPÚBLICA
Arnau Company Matas y Sebastià Serra Busquets
https://idus.us.es/xmlui/bitstream/handle/11441/61290/Sebastia%20Serra%20y%20Arnau%20Company.pdf?sequence=1&isAllowed=y
La situación económica. 1931-36 , según Bartomeu Barceló.
https://www.fideus.com/memoria%203%20-%20economia.htm
La situación de la mujer en Ciutat.
http://www.iefc.cat/documentacio/galeria-la-mirada-dels-nostres-avis/pages/ACM-3-10-cast.php
Sobre Miquel Ferrà
https://ultimahora.es/vips/quien-es-quien/2010/09/25/1462/francesc-llado-miquel-ferra-fue-una-persona-extremadamente-civica.html
https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Ferr%C3%A0_i_Juan
Sobre Emili Darder
http://www.fundacioemilidarder.cat/pagina.php?Cod_fam=1&Cod_sub=3
Sobre Bernat Jofre
https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_Jofre_Roca

 

Imagen de cabecera: Emili Darder. Fons Rul·lan.