Palma immersa en la Segona República

En aquests primers anys de la República, Palma seguia immersa en la Segona República, amb dificultats però amb un gran sentiment de llibertat i de generació d’idees, grups i col·lectius que volien una altra ciutat. Entre els molts episodis interessants que va viure la ciutat en els anys del segons bienni republicà, entre el 33 i el 35, dos varen cridar especialment l’atenció de tots els ciutadans: el de la presó i fuga de Joan March; i el de els decrets inspirats per Franco que anaven en contra del turisme.

Joan March Ordinas va seguir essent el protagonista polític de Palma i en part també de l’Estat Espanyol. Serà diputat a Corts Constituents el 31 per al nou partit que ell ha creat: Partit Republicà de Centre, ja que els Liberals i Conservadors han quedat fora de joc. Més tard tornarà a guanyar les eleccions amb coalició amb el centre regionalista i la dreta el novembre del 33, i finalment guanyarà, en contra del Front Popular, amb la gran coalició de dretes del febrer del 36, aquesta vegada encapçalant la llista electoral el seu fill, Joan March Servera. Durant la República serà perseguit i empresonat, per acabar fugint de la presó i finançar part del cop d’estat de Franco. N’hi ha que diuen que també va ajudar la Sanjurjada de 1932, ja que Juan Pujol, tot un personatge, director d'”Informaciones”, diari editat a Madrid i propietat de March, n’havia redactat el manifest. Curiosament aquest Juan Pujol fou elegit diputat per Balears el 1936, dins la llista de la CEDA, per pressions de Joan March. Coneixia el govern republicà la perillositat de la manera de maniobrar de Joan March? Per respondre aquesta pregunta cabdal, reproduïm unes paraules que va dir el ministre d’Hisenda, Jaume Carner, en el Parlament Espanyol, quan es parlava de Joan March i la gestió del monopoli del Tabac, motiu pel qual va acabar a la presó:
“¡Ah!, es que March es un caso raro.(Risas.) Perdonen los Sres. Diputados que les diga que esto no es para reír. ¡Quizá la República un día tendrá que llorar! March es un caso extraordinario; March no es enemigo de la República ni amigo de la República; March no fue amigo ni enemigo de la Dictadura; March no fue amigo ni enemigo, de la monarquía; March no es amigo ni enemigo de nadie; March es March”. I més endavant del discurs va dir aquella frase tan famosa: « El Sr. March, en este nuevo régimen, está en la misma situación que en los tiempos de la Monarquía; o la República le somete, o él somete a la República».

Una vegada a la presó, March va jugar la seva darrera carta política i la va perdre. El setembre de 1933 hi havia eleccions al Tribunal de Garanties Constitucionals. Va presentar a votació dels Ajuntaments de Balears la seva candidatura per formar part com a vocal del dit Tribunal. Va guanyar la votació a l’Ajuntament de Palma i a la majoria d’Ajuntaments de Balears. Per primera vegada es feia visible una nova aliança, ja que va guanyar gràcies el suport dels seus anteriors enemics polítics (ex-mauristes i conservadors). Malgrat aquesta victòria regional, després no va tenir suficient suport estatal i la seva candidatura fou declarada incompatible. Començava així una altra etapa de la vida de Joan March, etapa que començarà amb la fuga de la presó i la lluita per altres mitjans contra la República.

Amb aquests antecedents, quan el novembre de 1933 es varen celebrar eleccions generals, la fragmentació de l’esquerra i l’enfortiment del caciquisme a Mallorca, va donar com a resultat el triomf total de la dreta. Julià Perelló i Josep Teodor Canet, varen ser elegits com a Diputats del Partit Republicà Radical, que era el partit lerrouxista, o sigui, de dretes. Dos altres diputats, Tomàs Salort i Lluis Zaforteza, varen anar pel nou partit de dretes que es deia CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) liderat per Gil Robles. Altres dos, Joan March i Pere Matutes, sortien elegits pel nou Partit Republicà de Centre, com ja hem dit, partit del mateix Joan March. Finalment, els regionalistes treien un diputat, Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, un home regionalista. L’Esquerra es quedava sense representació i Alexandre Jaume i Francesc Carreras perdien el seu escó.

Per una altra part, Francisco Franco, el general més jove d’Espanya, havia estat en certa manera “degradat” per unes declaracions antirepublicanes quan es va tancar l’acadèmia d’oficials de Saragossa que ell dirigia i enviat a Mallorca el febrer de 1933 com a Comandant Militar de les Balears fins al febrer de 1935. Azaña, Ministre de la Guerra en aquells moments, deia: “Voy a enviarlo a mandar Baleares, donde estará más alejado de tentaciones“. A Franco, sembla que no li va agradar gens el canvi, i des de febrer de 1933 fins a setembre del 34, un any i mig, es va dedicar a recórrer les illes cercant els punts febles que – segons Azaña- tenia Balears davant una situació de perill de guerra. Per una d’aquelles coincidències de la història, a Lluis Companys li va tocar ocupar, amb desgana i per pocs mesos, la cartera ministerial de Marina de juny a setembre de 1933. Se suposa que per supervisar la seguretat de les Illes que tant preocupava a Azaña, a l’estiu del 33 visità Mallorca i va ser rebut pel General Franco. En aquells moments els dos personatges es coneixien perfectament i sabien les posicions polítiques de cada un, però el que no sabien era que Franco donaria el vistiplau a l’afusellament de Companys el dia 15 d’octubre de 1940 en el Castell de Montjuïc.

Com dèiem, Franco es dedicà a fer una supervisió de la situació de la defensa de les Balears en cas de guerra i va arribar a la conclusió que s’havia de fer alguna cosa immediatament, ja que les potències europees, com per exemple Itàlia, desitjarien establir una influència militar a Mallorca. No se sap ben bé la participació que va tenir Franco, però el que és cert és que al cap de poc temps de la seva estança a Mallorca varen sortir dos decrets estatals que -per motius de seguretat- impedien el normal desenvolupament del turisme i l’economia lligada a ell. El primer decret forçava la intervenció del Ministeri de la Guerra sobre les noves edificacions que es fessin a dins una àrea de 5 kms. de distància de la costa. Idea absurda que ens recorda les zones polèmiques de la murada de Palma, idea contra la qual la ciutat va lluitar tant d’anys. Aquest decret va aturar projectes d’edificacions que alguns estrangers tenien planificats, ja que podria comportar l’expropiació i demolició.

El segon, on es veia més la influència de Franco, ja que només s’aplicava a Balears, obligava als turistes a identificar-se davant la policia al cap d’un dia de la seva arribada. La contestació de totes les forces vives va ser unànime en contra dels decrets i el març del 34 la Cambra de Comerç va convocar una manifestació a la qual varen acudir més de 10.000 persones que, congregades a la plaça de l’Ajuntament, varen dirigir-se- amb el batle Darder al capdavant- davant el govern civil per protestar. En aquells dies Franco no era a Mallorca, ja que havia mort la seva mare i tenia uns dies de permís. Segons una interpretació global d’aquests fets que fa Arnau Company a la biografia sobre Darder, probablement aquesta manifestació va tenir alguna influència en la decisió de Franco de negar-li l’indult a les portes del seu afusellament. Un mes després, en una entrevista a Ultima Hora, Franco treia ferro als decrets i “ensabonava” als mallorquins per reconciliar-se amb ells: “No quiere el Gobierno producir a los mallorquines la más leve molestia, ni quisiera jamás disminuir en un solo individuo la lista de los enamorados de la belleza que vienen y han de seguir viniendo en cifra cada día más grande a admirar la hermosura incomparable de esta tierra maravillosa”.Malgrat la defensa de Franco, els decrets foren derogats l’estiu del 34. Al cap de molt poc temps, el mes d’Octubre, Franco deixaria les Balears per anar sotmetre la revolució d’Astúries, encara que oficialment seguia essent Comandant Militar fins al febrer del 35.

Quan va assumir l’alcaldia, Emili Darder ja venia fent feina per Palma des de 1931 com Regidor i President de la Comissió municipal de Sanitat. Acompanyat d’Andreu Crespí secretari de la Federació Socialista Balear i peça clau del nou Ajuntament. Com a batle va intensificar l’impuls a nombroses activitats socials, creant escoles, guarderies, dispensaris i millorant les infraestructures de sanejament de la ciutat, com bé ens explica Arnau Company. Com a curiositat d’aquell pla d’infraestructures públiques, era la freqüent donació de solars per part de propietaris privats per construir les escoles, cosa impensable avui en dia. Per primera vegada, l’esquerra tenia l’oportunitat d’accelerar la política sanitària i educativa, i no va desaprofitar l’oportunitat. Entendrem millor la feina municipal de Darder, a la que s’entregà amb cos i anima, si l’enquadrem dins les propostes que el moviment higienista de ciutat reclamava ja a finals del segle XIX, amb les idees de Montlau, Oliver i tants altres. També va ser important la seva tasca com a diputat provincial, càrrec que va exercir per representació de Palma, juntament amb Andreu Crespi, que encara que no fossin del mateix partit tenien una gran amistat. Ambdós treballaren en les matèries sanitàries i educatives , com una extensió del que feien per Palma.

La Segona República va entrar a mitjans del 33 en problemes de tot tipus, especialment per les diferències entre els diversos grups de l’esquerra a escala nacional però també local. Aquí a Balears, malgrat que finalment presentarien una candidatura única a les eleccions generals del novembre del 33 i perdran les eleccions i el govern de Madrid. En el pròxim capítol veurem com Emili Darder és decantat de la batllia el desembre del 34 i com torna el febrer del 36 quan guanya el Front Popular, per continuar la seva labor.