Palma abans del cop d’Estat

Rebobinant la nostra biografia ens donam compte que no hem d’oblidar una sèrie de fets que havien passat molt de pressa i que varen ser determinants. El 3 novembre del 1933 el contrabandista, polític, empresari i banquer mallorquí Joan March Ordines va fugir del penal d’Alcalá d’Henares amb l’ajuda de la direcció. En la seva estada a la presó vivia com un rei.

Un parell de setmanes més tard, la dreta va guanyar les eleccions generals. A les Balears, Joan March va ser el candidat més votat i va treure l’escó al Congrés de Diputats. El 13 de desembre del mateix any, Emili Darder i Cànaves esdevenia batle de Palma. Substituïa Josep Tomàs Renteria, destacat dirigent del Partit Republicà Federal de Mallorca. Al cap de tres mesos, el 24 de març de 1934, Joan March tornava del seu exili francès per prendre possessió de l’acta de diputat.

No feia ni sis mesos que havia fugit de la presó quan Joan March tornava a ser un ciutadà lliure, sense causes pendents i amb més poder i fama que mai. D’aquella època és la cèlebre frase del ministre d’Hisenda, Jaume Carner, “O la República sotmet March, o March sotmetrà la República”. Una vegada retornat a Espanya i recobrada la plena llibertat, Joan March va començar a intensificar les relacions amb la dreta i va donar suport econòmic a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), liderada per José María Gil Robles. Una de les ajudes més conegudes va ser el finançament de les operacions del trasllat del general Franco de les illes Canàries al nord Àfrica amb el famós avió Dragon Rapide. Aquesta inversió estratègica li donaria molt bons rendiments en el futur. Joan March es guanyaria el sobrenom de “el banquer de Franco”.

Tota aquesta dinàmica política tenia lloc en el context internacional dels anys trenta, una dècada molt convulsa. Els Estats Units estaven en procés de forta depressió econòmica degut al Crac del 29, que va arrossegar els països europeus, sobretot Alemanya, la qual reaccionaria amb el nazisme i Adolf Hitler es faria amb el poder a principis del 1933. A Itàlia, el feixista Benito Mussolini també s’havia consolidat. Als Estats Units, l’economia es va començar a recuperar amb inversions públiques a base de grans infraestructures. Alemanya va créixer a través d’una economia de guerra. A la Rússia soviètica, Stalin consolidava el seu poder amb una economia centralitzada i col·lectivista.

En aquesta conjuntura internacional s’estaven enfrontant les dues maneres d’entendre la modernitat: el liberalisme i l’igualitarisme. A Espanya, el règim democràtic de la Segona República (1931-1936) va suposar la conquesta de les llibertats polítiques, entre les quals destaca el sufragi universal. Però des del principi, aquesta llibertat estava amenaçada contínuament pels extremistes d’esquerra i de dreta. La Guerra Civil espanyola es pot considerar una encarnació de la pugna entre les forces més totalitàries que operaven en el context internacional: comunisme contra feixisme.

Entre 1900 i 1940 la població de Palma gairebé es va duplicar. En xifres rodones, va passar de 64.000 a 114.000 habitants. El creixement més important va tenir lloc a la dècada dels trenta. Al marge de l’augment poblacional, el fet més rellevant és la distribució geogràfica, ja que unes 40.000 persones vivien fora murades.

Aleshores Palma ja era una ciutat moderna, capdavantera en moltes coses respecte a altres poblacions espanyoles. A causa de la recessió internacional, l’economia tornava a passar per un mal moment, però va tirar endavant. En el plànol social, hi havia molta preocupació per l’atur. Una mostra d’això és la reunió a la Casa del Poble d’unes 500 persones amb greus problemes econòmics. Un grup d’aturats van acudir a veure el batle, Emili Darder, que estava fent molts d’esforços per crear oportunitats de feina a través de les obres públiques i les inversions en educació i sanitat. Els serveis de benestar municipals i les infraestructures públiques varen continuar creixent, sobretot amb la construcció d’escoles i la modernització dels serveis de salut, àmbits en els quals la Segona República va fer una feina molt important.

A la dècada dels anys trenta, un 60% de la població de Palma sabia llegir i escriure. L’alfabetització arribava tant a homes com a dones. Un dels motors de l’economia i del sector serveis començava a ser el turisme, una activitat en creixement constant fins a l’esclat de la Guerra Civil. El món agrari encara continuava sent potent, si bé s’allunyava a poc a poc de la vida quotidiana de la ciutat.

L’energia creativa per modernitzar Palma continuava intensa el 1936. El projecte de la burgesia liberal anava endavant, però també havia augmentat molt la conflictivitat amb els treballadors i les organitzacions sindicals. La classe obrera feia por a la burgesia catòlica i conservadora, sobretot des de la Revolució Russa del 1917. Per salvar la monarquia borbònica, la dreta espanyola va haver de recórrer als militars el 1923 a través del cop d’estat del general Primo de Rivera, que es mantindrà en el poder fins al 1930. Per tombar la Segona República, les forces conservadores tornarien a recórrer els militars, però aquesta vegada ocuparien el poder fins a la mort del general Franco el 1975.

Les eleccions generals del 1933 havien donat la victòria a la dreta. Aquest triomf va fer desconfiar a bona part del socialisme de la lleialtat constitucional de les forces conservadores. La resposta va ser organitzar una vaga general revolucionària l’octubre del 1934. De resultes això, varen entrar al govern central tres ministres de la CEDA. Les manifestacions a tota Espanya varen ser intenses i a Astúries foren dramàtiques. La repressió hi va causar milers de morts. A Mallorca, el seguiment de la protesta va ser tímid i limitat. Es registraren disturbis a Llucmajor i Manacor, però no a Palma.

La repressió de la revolta del 1934 va ser protagonitzada una altra vegada per l’exèrcit africanista, ja que Franco i Goded dirigien des de Madrid la reacció armada contra els líders i els que secundaven la Revolució d’Astúries, amb l’ajuda de tropes mercenàries del nord d’Àfrica. El protagonisme de l’exèrcit va ser benvingut per la dreta i es pot considerar un preludi del cop definitiu a la Segona República que finalment tindrà lloc el 18 de juliol del 1936 a través del Alzamiento Nacional.

A causa d’aquesta crisi institucional i política, el govern central va cessar els batles republicans de les ciutats més importants, entre les quals es trobava Palma. En conseqüència, Emili Darder es va veure obligat a deixar la batlia en mans dels mauristes (conservadors) i dels verguistes (partidaris de Joan March). Al cap de poques setmanes, una comissió gestora presidida pel conservador Lluís Ferrer Arbona i altres regidors conservadors es va fer càrrec de la gestió municipal.

En una Espanya molt polaritzada, el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, va dissoldre temeràriament les Corts Generals a finals del 1935 i va convocar eleccions generals pel febrer de l’any següent. Això significava una invitació a l’enfrontament dels dos blocs polítics. A Palma i a totes les Illes Balears, va tornar a guanyar l’aliança de dretes, mentre que a l’Estat espanyol va rebre més suport la coalició electoral dels partits polítics d’esquerres, coneguda com el Front Popular.

Si analitzem la distribució geogràfica del vot de les eleccions generals de 1936 als diferents districtes de Palma, veurem com la sociologia del vot que va constatar Antoni Marimon a les eleccions municipals del 1917 es repetia. El febrer del 1936, les dretes guanyaven en set dels nou districtes. El Front Popular només es va imposar als dos barris on es concentrava la indústria: Santa Catalina i Llevant.

La dreta maurista, moderada i catòlica, que en certa manera havia estat oberta a la Segona República i al regionalisme el 1931, es va anar tancant quan les posicions de la dreta espanyola es radicalitzaren. Aleshores va apostar clarament per una aliança amb la CEDA, que incloïa tàcitament com a líder al seu màxim adversari polític: Joan March. Això va suposar que el vell i el nou caciquisme es presentaven plegats. A Mallorca, els resultats electorals van ser molt positius per als seus interessos. La força de les organitzacions obreres i el republicanisme no va ser suficients per aguantar un embat com aquest.

La persona que el 1936 representava el maurisme era Bartomeu Fons i Jofre de Villegas, parent de l’empresari Manuel Salas, ja que els dos estaven casats amb les germanes Maria i Mercè Garau Tornabells. D’aquesta família prové Gabriel Canyelles Fons, dirigent del Partit Popular i president del Govern Balear entre el 1983 i el 1995. Bartomeu Fons havia fet costat a les iniciatives autonomistes, però a poc a poc va marcar distàncies amb els catalanistes.

Dos dies després que el Front Popular guanyés les eleccions i declarés l’estat d’excepció a tot l’estat, el nou governador civil de les Balears va restituir les alcaldies que havien estat destituïdes l’octubre del 1934. Emili Darder tornà a la batlia de Palma, si bé aleshores el seu estat de salut ja era molt precari. Per això va presentar la dimissió al seu partit, Esquerra Republicana Balear, el 19 de juny, però no es va acceptar i va romandre en el càrrec fins al 18 de juliol. En tornar a la batlia va reprendre les polítiques socials i sanitàries que havien estat paralitzades, a més de la cerca de treball per a moltes de famílies que es trobaven en precari.

El 1936 els ciutadans de Palma continuaven amb les principals aficions, la majoria de les quals ja eren una passió des de principis del segle XX. Les més populars eren: jocs de cartes, festes tradicionals, teatre, música, ciclisme, toros i els cavalls. A ells s’hi afegiren nous esports, com ara el futbol, el frontó, el tenis, les regates i la natació.

En l’àmbit cultural és important recordar l’episodi desencadenat per l’escrit publicat el maig del 1936 a la revista La Nostra Terra i titulat “Missatge als mallorquins”. Va ser elaborat per un grup d’intel·lectuals catalans i recolzat per moltes de personalitats polítiques. A ell li va seguir la “Resposta als catalans”, segurament elaborada per Miquel Ferrà i signada per més d’un centenar d’intel·lectuals mallorquins, especialment els anomenats membres l’Escola Mallorquina (Colom, Ferrà, Forteza, Pons, Salvà, entre d’altres). Tots ells se sentien culturalment més propers a Catalunya que a Madrid. Aquest episodi va enfrontar a persones rellevants, entre les quals es trobaven els intel·lectuals de Ciutat, amb els germans Miquel i Llorenç Villalonga al capdavant. Ells es van oposar als que signaren el manifest. Aquest episodi acabaria tristament amb venjances i humiliacions després del cop d’estat del 18 de juliol.

La vida literària de Palma estava protagonitzada en bona part per les polèmiques entorn el llibre de Villalonga “Mort de Dama” que s’havia publicat l’any 1931 i que va aixecar protestes de diversos grups socials més conservadors, ferits per la crítica que els hi feia. Aquesta polèmica cavalcava amb una altra, més política que literària, sobre la relació entre Mallorca i Catalunya, en contra de l’Estatut català i el que ell anomenava “la política imperialista de Cataluña“, com ens conta Jaume Pomar en la seva biografia sobre Villalonga, pàg. 149.

El maig del 1936, la publicació La Nostra Terra afirmava que les Balears eren conegudes a tota Europa. El diari britànic The Observer les va anomenar el millor lloc del món, segons una enquesta feta als seus lectors “per a descans i recés, vida barata i tranquil·la, bon menjar, clima perfecte, bell i variat paisatge”.

El príncep Carles de Suècia va visitar Palma i va assistir a un partit de frontó, mentre que la companyia anglesa de vapors Bibby Line establia la capital balear com a una escala dels seus viatges a l’Orient. Feia pocs mesos que el primer ministre del Regne Unit, Winston Churchill, havia estat preparant l’estratègia contra Hitler a l’Hotel Formentor.

Les estades llargues o curtes a la ciutat eren freqüents per a molts intel·lectuals europeus. A Palma s’editaven dos setmanaris en llengua anglesa: Palma Post i Majorca Sun and Spanish News; un en francès: Le Jeudi; i dos setmanaris i un diari en alemany: Der Insel, Die Voche i Der Herold.

Toni Capella – en un document inèdit- ens diu: “L’aportació dels intel·lectuals i artistes estrangers que pul·lulaven per Ciutat fou enriquidora. S’hi respirava un ambient cultural extraordinari i molt actiu. Hi havia conferències, tertúlies, exposicions (a les galeries Costa, Nell i al Círculo Mallorquín), presentacions de llibres: el del mateix Bernanos, “Journal d’un curé de campagne” que acabava de ser un gran èxit de crítica i vendes a França. L’acte, que va concentrar tota la intel·lectualitat del moment, tingué lloc al Gran Hotel tot just el dia abans que estellés el Moviment. El 18 de juliol va estellar la Guerra civil. Va ser el principi de la fi per aquella Palma multinacional i cosmopolita de la qual parla Villalonga. En un parell de mesos, d’aquell estol d’estrangers que vivia a la ciutat, no en va quedar cap. Ni residents ni refugiats. Els primers tornaren al seu país d’origen; els segons no tenien on tornar i partiren cap a una destinació incerta.”

Un dels canvis més rellevants en aquesta època turbulenta de la història de Palma va ser l’entrada en política de les dones. Com ja hem vist, a Ciutat es varen incorporar a poc a poc al treball industrial, a l’ensenyament i, finalment, a la política. Varen poder votar per primera vegada a les eleccions generals del 1933. A partir d’aquí, l’activisme polític va créixer i sorgiren moltes d’organitzacions femenines tant pro-republicanes com conservadores. El 8 de març del 1936 a la casa del Poble hi va haver una trobada d’organitzacions d’esquerra que va agrupar 2.000 dones, entre les quals cal destacar Aurora Picornell, que encapçalava la lluita comunista, i la farmacèutica Maria Plaza, dona del líder socialista Andreu Crespí. Malauradament, Aurora Picornell va pagar amb la seva vida el compromís amb la defensa dels drets de les dones i els valors republicans. Va ser assassinada pels franquistes el 1937.

Com en una d’aquelles pel·lícules d’Alfred Hitchcock, Palma vivia una doble vida en les setmanes anteriors a la Guerra Civil. Era una ciutat en la qual semblava que no passava res i que tot era normal. Segons el noticiari de maig del 1936 de La Nostra Terra així ho pareixia. Aquesta revista es feia ressò de l’actualitat i en destacava la visita de 25 estudiants de medicina de Montpeller a Palma, la inauguració de les escoles d’Algaida i es Llombards, al terme de Santanyí. Una comissió municipal de l’Ajuntament de Palma encapçalada pel batle va anar a Madrid a cercar recursos per fer les obres públiques pendents i més importants per a la ciutat, com ara el mercat de l’Olivar. En aquelles dates, es restablia el servei aeri entre Palma i Barcelona amb un vol diari que sortia de Son Sant Joan a les 10 del matí i tornava des del Prat de Llobregat a les 11,55 h. La imatge d’Emili Darder i el general Goded, vestit paisà i visitant d’una manera relaxada en una escola infantil, també contribueix a crear aquesta impressió de normalitat.

Però sota d’aquesta calma, les forces colpistes tenien la seva agenda secreta. Estaven disposades a posar fi a la Segona República i implantar un règim militar. El mes de juny del 1936, Palma va viure alguns senyals de la tragèdia que vendria en breu. En la sèrie d’articles sobre la Segona República que Joan Mas va publicar a Diari de Mallorca el 2006, ens explica que el 4 de juny va explotar una bomba a la Casa del Poble de Palma i va causar cinc ferits greus. Els autors de l’atemptat van ser els falangistes, aleshores minoritaris però molt radicalitzats i amb accés fàcil a les armes i als explosius per la seva connexió amb els militars antirepublicans. L’esquerra va reaccionar amb una vaga general que va tenir força èxit. Una minoria violenta va sortir de la manifestació i va atacar les esglésies de Sant Jaume i Santa Fe de la Calatrava. Els dos incendis van causar molts de desperfectes. Un dels falangistes detinguts per l’atemptat contra la Casa del Poble era l’asturià Canuto Boloqui. Va ser alliberat poc després i va fer carrera política. Va esdevenir cap de la Falange Española a les illes Balears fins al 1941. Posteriorment va exercir de delegat provincial d’Habitatge. Va morir a Palma el 1984. Mai no va ser jutjat per l’atemptat contra la Casa del Poble.