La major part de les explotacions agràries a la Mallorca del segle XIII, tant durant l’època musulmana com durant la colonització catalana, eren classificades com a alqueries i rafals. Poc temps després de la Conquesta, aquelles propietats d’origen àrab perderen el seu sentit originari quan començaren a esser dividides o annexionades a d’altres.

Sembla que algunes propietats rústiques de Palma nasqueren o es desenvoluparen a partir d’antigues alqueries musulmanes, com així ho testimonien alguns topònims que ha conservat la documentació. És el cas, per exemple, de Can Granada (Hanino o Hamior), l’Aranjassa (Alenjassa o Alienjassa Zoboach), Son Bibiloni (Afata), Son Gual de Pocafarina (Ulaxamen), Son Pont de la Terra (Alfaquim o Alhaquim) o Son Sureda (Albusadech i Algost). Desconeixem si eren explotacions agrícoles o si constituïen nuclis de població. Se situaven a l’anomenat al-ahwaz, l’antic districte dels ravals que enrevoltava la Madina Mayurqa.

Tanmateix, l’arribada a Mallorca del rei Jaume I suposà una ruptura amb l’estructura anterior i s’imposà, de mica en mica, el concepte de possessió. Els rafals —com a denominació— encara pervisqueren, però buits del significat que degueren tenir durant la dominació àrab. A més a més, amb el pas del temps, la paraula ‘rafal’ fou progressivament substituïda pel mot castellà predio, del llatí praedium. Tant els rafals com les alqueries han perviscut únicament fossilitzats en els topònims. Un exemple paradigmàtic de Palma és el Rafal Vell.

El terme de la ciutat era un territori molt fragmentat ja des dels inicis de la dominació catalana, la qual cosa explica la ràpida pèrdua de les antigues denominacions àrabs d’alqueries i rafals. Aquestes propietats de major o menor superfície convivien amb importants latifundis d’extensió considerable, concentrats sobretot a les zones limítrofs amb municipis veïnats, com ara Son Sunyer, Son Santjoan, Xorrigo, Son Ametler, Son Fuster, Son Vida i Son Quint, entre d’altres.

Que el terme de Palma estava molt fragmentat queda palès als estims o cadastres de 1578 i 1685, que inventarien respectivament unes 600 i 700 propietats, entre horts, peces de terra, rafals, possessions i molins. I això sense comptar Establiments, que aleshores pertanyia encara a Esporles.

Fou en aquells anys quan la noblesa palmesana es consolidà com a important grup terratinent. L’acumulació massiva de béns immobles per part d’algunes famílies s’aconseguí mitjançant una calculada estratègia de vincles matrimonials. Endemés, la figura del fideïcomís assegurava que l’heretat romangués dins la mateixa família durant generacions.

Tanmateix, la dificultat per a fer rendibles les explotacions, per un cantó, i les enormes despeses a què estava obligat l’hereu fideïcomissari —pagament de llegítimes i llegats—, per l’altre, dugueren algunes famílies nobles a contreure importants deutes que només podien esser eixugats amb crèdit líquid. De vegades, s’intentava fer-hi front mitjançant la cessió a favor del creditor de l’explotació directa de les terres, però sovint fou necessari desfer-se de part del patrimoni per a obtenir liquiditat. Això fou possible gràcies a la supressió de la figura del fideïcomís en el segle XIX, ja que fins aleshores només es podien alienar els anomenats béns lliures, és a dir, aquells que havia adquirit directament l’hereu fideïcomissari.

Paral·lelament, emergí una nova classe social: la burgesia mallorquina, que sabé treure profit de la revolució industrial i fer negoci a terres tan llunyanes com Cuba o Puerto Rico. Invertiren part dels seus guanys en l’adquisició de béns immobles. Un exemple paradigmàtic és Vicente Juan Rosselló —fundador d’un imperi tèxtil a la segona meitat del segle XIX—, els hereus del qual compraren desenes de propietats a Palma: Son Puigdorfila, Son Muntaner, Son Moix Blanc, Son Puig, Son Putxet, Son Cigala, el Salt del Ca, Son Salvà, Cal Senyor Lluc, etc.

Entre el final del segle XIX i el començament del XX, el terme de Palma experimentà un important procés de parcel·lació. Primerament, s’urbanitzaren les propietats situades més a prop del perímetre que marcaven les antigues murades, donant lloc a les barriades de l’Eixample. Anteriorment, s’havien establit de forma aïllada algunes finques, que foren l’embrió d’antics barris o llogarets extramurs, com Santa Caterina, els Hostalets, la Vileta o Gènova. La Guerra Civil i la immediata postguerra aturaren en sec el desenvolupament de la ciutat.

A la dècada de 1960, amb el boom del turisme, assistírem a la parcel·lació massiva de finques per tal de donar cabuda a la mà d’obra procedent de la Península i als nous habitants que volien construir a Mallorca la seva segona residència.

Aquest procés d’expansió urbanística, que s’ha perllongat fins als nostres dies, ha tengut conseqüències nefastes per al patrimoni. Escarrufa just de pensar en la quantitat de cases de possessió que Palma ha perdut per sempre: el Salt del Ca, l’Aigua Dolça, Son Sabater, Son Catlaret, el Corb Marí, Son Vallori, Son Tous, Son Palerm, Can Vell, Son Ferrer, Son Coll, Son Dureta, la Teulera, Son Moix Blanc, Son Moix Negre, Son Valentí, Son Santiscle, Ca Dona Aina, Son Massanet, Son Dameto, Son Sametes, Son Oliva, l’Olivera, Son Castelló, Son Rigo, Son Malferit, Son Neo i un llarguíssim etcètera.

Una altra conseqüència ha estat l’abandonament de moltes propietats, sovint ocupades il·legalment per persones que acceleren la seva degradació.

Afortunadament, es conserven unes poques finques amb una certa dignitat, tot i que buides del seu sentit originari, tant pel que fa a l’interior de les cases com l’ús que se’n dóna: Sarrià, Bunyolí, el Canyar, Son Batle, Son Berga, Son Berga Nou i Son Pisà en són alguns exemples.

Sembla evident que els temps actuals són incompatibles amb les possessions com a explotacions agropecuàries, sobretot a la capital. Però el creixement urbanístic s’ha de fer amb seny, compaginant el necessari desenvolupament amb la conservació del patrimoni. És necessari que s’aprovi la revisió del catàleg de protecció d’edificis realitzada entre 2010-11 i que, inexplicablement, roman amagada a qualque calaix de l’Ajuntament —aviat serà necessari fer una revisió de la revisió per obsolescència. S’han de signar convenis de col·laboració amb la propietat privada per a rehabilitar patrimoni singular. S’ha d’esser valent des de l’Administració i sancionar aquells propietaris que no fan bé les coses i arribar, si cal, a l’expropiació per negligència. No ens podem permetre el luxe de perdre més patrimoni, de perdre la nostra identitat, de no tenir referents tangibles per a conèixer el perquè dels topònims dels nostres barris. Quin futur ens espera si desconeixem el passat?