La vida cultural canvia la ciutat

En la nova situació política, la jove democràcia municipal va fer emergir una tal quantitat de noves accions culturals i d’artistes, que crearen un clima social que no tenia parangó, encara que podria ser semblant a la intensitat cultural que hi va haver els anys de la República, fins a la guerra civil.

Les característiques socials de la població de Palma dels anys 80 eren molt diferents de les que són ara. Els estrangers no arribaven al 4% i els nascuts a ciutat eren majoria. Els ciutadans provinents d’altres pobles de Mallorca tenien un pes fonamental però no massa gran. Avui la població estrangera arriba quasi al 30% i la nascuda a Palma és minoritària. A l’aeroport hi passaven 11 milions de passatgers i el 2019 n’arribaven 30 milions.

Aquestes grans pinzellades socioeconòmiques faciliten entendre com va ser l’explosió cultural dels anys 80. Hi havia moltes ganes de conèixer la millor cultura que circulava per altres ciutats espanyoles i europees, així com establir un diàleg creatiu amb els artistes de Mallorca. Així ho va entendre l’Ajuntament i va impulsar unes iniciatives culturals que cada any se superaven, tant en nombre d’assistents com en la qualitat dels artistes i creadors.

Les iniciatives municipals estaven dirigides per Colau Llaneras, polític atípic, que va deixar una petjada inoblidable a la Ciutat. Les activitats anaven encaminades al foment d’artistes i d’iniciatives culturals pròpies però també en donar a conèixer grans artistes nacionals i estrangers. Varen continuar amb programes exitosos com els Premis Ciutat de Palma, i varen crear noves institucions com el Palau Solleric o la Fundació Miró, i programes cosmopolites com el Festival de Teatre i el Festival de Jazz. També varen estimular el debat intel·lectual amb el cicle de conferències “Cultura fi de Segle”, i la creació musical amb el Concurs de Pop Rock i també el Festival de Música Clàssica amb una programació de primera.

En totes aquestes actuacions comptaven amb la col·laboració entusiasta de l’Auditorium de Palma, empresa quixotesca de Marcos Ferragut. Amb motiu de l’homenatge que se li va fer l’any 1983, el mestre de periodisme Andreu Ferret, deia encertadament: “Me refiero naturalmente, a ese Auditorium que quiso levantar en Mallorca y que constituye su legado espiritual a un pueblo que necessita equilibrar su elevada renta con una “cultura per capita” a ratos bajo mínimos”.

Durant la dècada dels 80, l’Auditorium va ser un gran escenari per grans artistes com Miles Davis, Linsay Kemp, Josep M. Flotats, Leonard Cohen, Els Comediants i tants d’altres.

Fins a l’arribada de la democràcia, Palma no va comptar amb un espai institucional compromès amb l’art contemporani que sols era present a les galeries privades. La galeria 4 Gats, que va rebre el suport explícit de Joan Miró, i la galeria Pelaires eren les més rellevants. El 1975 l’Ajuntament va comprar Ca’n Morell, un casal construït pel Marqués de Solleric a la segona meitat del segle XVIII que juntament amb altres inversions privades i públiques començaven a crear un nou paisatge urbà a l’antic llit de la Riera. Quan va arribar l’Ajuntament democràtic va decidir fer un centre d’art contemporani i les obres varen durar des del 1982 fins al 1985. Amb certa dificultat per despenjar el mural realitzat pels joves artistes Menéndez Rojas, Thierry Job, Mercedes Laguens, Alfons Sard i Pere Joan, teló que ocultava totalment la façana restaurada per Olivier Winkler i autor de la idea, va quedar inaugurat amb el nom de “PALAU SOLLERIC, Centre d’exposicions i documentació d’Art Contemporani”. A la fi la ciutat va disposar d’un espai artístic per gaudir de moltes bones exposicions de les arts visuals contemporànies durant aquells anys.

El nou espai d’art contemporani es va inaugurar amb l’exposició Els Sorolla de l’Havana formada per 31 quadres de Sorolla, propietat del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba. Després varen seguir exposicions excel·lents de pintors d’aquí, com per exemple una exposició magnifica d’Antoni Gelabert, o artistes de prestigi internacional com Robert Motherwell representant de l’anomenada Escola de Nova York.

Ja acabant la dècada, el 1990 es va celebrar al Palau Solleric una exposició de Milton Glasser, un dels artistes més importants de la història del disseny conegut pels seus pòsters, com aquest que va fer encara més popular a la ciutat de Nova York. Palma havia intentat una nova imatge corporativa de la ciutat a través de tots els serveis municipals, autobusos i publicacions corporatives, però no va tenir èxit i va sofrir una contestació especialment crítica al diari Última Hora.

El teatre va rebre una empenta extraordinària amb el Festival Internacional de Teatre amb actuacions de companyies de renom internacional com la de Lindsay Kemp, Els Comediants, la companya de Flotats, Els Joglars, el Ballet d’Antonio Gades o grups teatrals locals com Estudi Zero. El vincle sentimental entre Barcelona i Palma tornava a funcionar, desplegant un munt de col·laboracions econòmiques, socials i culturals.

Segurament, va ser el Festival Internacional de Jazz el que va tenir un impacte més gran i el que es recorda més. Va començar el 1981 i acabà el 1991. Hem hagut d’esperar molts anys per tornar a recuperar-lo dins la programació municipal. Palma sempre havia tengut una certa vocació jazzística amagada, vocació que va fer emergir l’activitat cultural d’aquells anys. La quantitat d’artistes de primer nivell que varen passar aquells deu anys pel festival seria massa llarga per reproduir aquí, però com a mostra podem citar a Miles Davis, Tete Montoliu, Leonard Cohen o Joan Bibiloni.

L’activitat musical es completava amb moltes altres iniciatives com el Concurs de Pop Rock pels artistes més joves de Ciutat, el programa de concerts que feia cada any l’Orquestra Ciutat de Palma, el Festival de Música Clàssica amb autors tan atractius com Ivo Pogorelich i les Cançons de la Mediterrània al Parc de la Mar, amb la sempre nostra estimada Maria del Mar Bonet que estrenà Gavines i Dragons, amb una cançó dedicada a Sa Dragonera, definitivament salvada de la urbanització.

 En el terreny del pensament passaren per Ciutat en aquells anys, en el marc del cicle anomenat “Cultura Fi de Segle” intel·lectuals tan atractius com Fernando Cardenal, Felix Pons, Petra Kelly, Javier Sábada, Jose Luis Aranguren, Josep Ramoneda, Mario Gaviria, Adolfo Pérez Esquivel, Camilo José Cela, Gabriel Jackson o Damià Ferra-Pons, entre molts altres.

Una peça cultural de màxima importància per la ciutat d’aquella dècada, va ser la Fundació Pilar i Jan Miró. Impulsada pel mateix pintor durant els primers anys 80 i recolzada per l’Ajuntament, va tenir una activitat molt important, engrandida amb el nou edifici que l’Ajuntament va encarregar el 1986 a Rafael Moneo, que com Sert, fou el Director de l’Escola d’Arquitectura de Harvard. El nou edifici s’inauguraria el 1992 amb un cost molt més elevat que el pressupostat, de manera que la família Miró va subhastar per Sotheby’s a l’Hotel Ritz de Madrid 42 obres del pintor, obtenint més de 504 milions de pessetes amb els que es va poder fer front al final de l’obra.

El món gira i a les persones que construeixen la idea d’una ciutat també els hi arriba el moment de deixar pas a uns altres. En aquella dècada ens varen deixar tres grans mites de la cultura de Ciutat i de tota Mallorca. Tres personatges que la varen estimar, protegir i donar a conèixer arreu del món: Llorenç Villalonga ( 1980) Joan Miró ( 1983) i Robert Graves (1985), que va viure uns quants anys al carrer Guillem Massot nº 70, a l’Eixample. Dues dones de primera rebrien alguns dels premis més estimats del nostre país: Aina Moll, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1988, i Carme Riera el 1989, premi de novel·la Ramon Llull per l’obra Joc de Miralls.