La dona i la vida social a la ciutat dels anys 20

Les dones de Ciutat protagonitzen bona part de la vida social, però no de la política. A principis del segle XX les dones de Palma estaven encara molt lluny de l’emancipació i la llibertat, cosa que avui en dia, és un fet normalitzat. Escassíssimes dones tenien la possibilitat de gaudir d’una vida social, pública. L’accés a la cultura era gairebé nul i el fet que pogués ser independent ni tan sols es plantejava. Les poquíssimes dones que accedien a la cultura eren les que naixien en famílies burgeses o benestants. Algunes d’elles es dedicaren a la literatura i altres optaren per la pintura. Destacaren, i avui en dia encara són destacats referents, Emília Sureda, Mª Antònia Salvà, Maria Mayol o Pilar Muntaner, entre d’altres. Un altre grup de dones ressenyables i recordades són les que consagraren la seva vida al magisteri i a l’ensenyament. Els noms de Paula Cañellas, Paula Torres, Rosa Estaràs o Maria Mut, mereixen un lloc destacat en la història de la Ciutat. Mut, per exemple, va estudiar amb Guillem Cifre de Colonya a la Institución Libre de Enseñanza a Madrid. Més tard va fundar l’Escola Catòlica Alemanya amb Manuel Salas i altres membres de la burgesia ciutadana. Maria Mut va ser reconeguda per la seva tasca pedagògica amb la medalla del Mèrit al Treball l’any 1926, el primer cop que s’atorgava.

La dedicació de moltes d’aquestes dones a l’ensenyament es va donar, en bona part, gràcies a la creació de l’Escola Normal Femenina el 1913, situada curiosament des del 1917 a l’actual Consolat de Mar. Impulsada pel liberalisme laic d’Alexandre Rosselló, va tenir un paper actiu en millorar la cultura de la dona a Palma. Va estar molt vinculada als moviments reformadors de l’ensenyament com  el de Rosa Sensat  i va  comptar amb excel·lents professores com Rosa Roig, Ana Canalias i Maria Dolores Herrero, fins que l’any 1931 es va fusionar amb l’Escola Normal Masculina.

Altres dones, molt poques, es dedicaren a treballs excepcionals per a una dona, com per exemple Martina Pasqual, que fou la primera bibliotecària de Cort. Més tard, quan es proclamà la Segona República, un grup molt divers de dones s’implicaren en política, encara que amb l’esclafit de la Guerra Civil, dones que es dedicaren a la política en els partits d’esquerra foren empresonades o els hi costà la vida. Els casos més paradigmàtics i coneguts són els d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, que moriren afusellades arbitràriament pels franquistes.

Per altra banda, les dones eren considerades bàsicament com amants esposes i mares educadores dels seus fills. Aquest era el seu paper, i la llar el seu regne. Aquesta concepció cultural i social era pròpia d’una societat endarrerida, inculta i molt influenciada per l’integrisme de l’Església catòlica. Tot i aquests entrebancs, amb l’adveniment de la Segona República, i després d’intensos debats, les dones accediren al dret al vot després de l’aprovació de la Constitució republicana de 1931 a les Corts de Madrid.

La ideologia conservadora imperant era totalment contrària a la incorporació de la dona al món de la política, l’esfera del treball i a la formació més enllà dels primers anys d’ensenyament de les nines. La seva educació estava dedicada a preparar a les criatures per realitzar les feines pròpies de la dona: brodar, cosir, netejar, cuinar, etc. Però gràcies a una iniciativa progressista de l’Ajuntament de Palma, l’any 1915 es va crear l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona, un fet realment inversemblant per a l’època. L’Ajuntament va aprovar per unanimitat un pressupost de 2.000 pessetes per iniciar la creació de l’Institut. La proposta venia secundada per tots els grups polítics, encara que la idea va ser de l’advocat Benet Pons i Fàbregues, republicà i molt present a la premsa ciutadana. A més, en aquell temps era el Cronista oficial de Ciutat i Secretari de l’Ajuntament de Palma. Les pedagogues que varen dirigir la institució foren Paula Canyelles i Rosa Estaràs. L’Institut s’inaugurà l’estiu de 1915 amb parlaments d’Estaràs, Canyelles i Pons.

Tot i que en un primer moment les cròniques periodístiques varen ser relativament positives, no tardaren a aparèixer articles molt crítics. Poquíssim temps després s’organitzà l’ofensiva conservadora. Els cercles més reaccionaris de Ciutat s’assabentaren del contingut del programa pedagògic de l’Institut. L’ideari del centre era massa liberal en matèria religiosa. A l’Institut, bàsicament, es concedia a les alumnes la llibertat per elegir formar-se o no en religió. Una afronta insuportable.

Començà una duríssima campanya des de la premsa ciutadana. L’ofensiva també es va produir en el mateix Ajuntament. I el projecte quedà, finalment, en això, en un projecte frustrat. L’ombra de l’Església era encara molt allargada. Aquest fracàs demostrà la meridiana pugna constant entre les idees més modernitzadores i les idees més reactives. Gairebé sempre s’imposava l’ideari conservador i proper a l’Església catòlica. Així i tot, una de les dones vinculades al fallit Institut, Maria Mayol, pocs anys més tard, el 1926, va reeditar la mateixa idea. En aquesta ocasió, ho va poder fer gràcies a la iniciativa privada de l’Associació per a la Cultura de Mallorca, que tengué un paper protagonista en la vida cultural i política de finals dels anys vint i principis dels trenta.

Millor sort tengué el Museu Pedagògic Provincial de les Balears, creat l’any 1918 i dirigit, en exclusiva, per homes. Així s’entén que funcionés sense problemes fins a la seva clausura per mor de l’esclafit de la Guerra Civil. I com no podia ser d’altra manera, la seva tasca fou reconeguda per tothom com a un element dinamitzador en la renovació pedagògica de la capital i de totes les Illes balears.

En general, les dones tenien una vida social basada en dos pilars. En primer terme, participaven en tot tipus d’actes socials aprovats, això sí, per la rígida mentalitat social i eclesiàstica: festes molt tradicionals de Ciutat, misses, funerals, desfilades, processons, passejos, banys, balls, noces, celebracions familiars… Per altre cantó, exercien una tasca de voluntariat en organitzacions femenines, religioses o socials. Sempre dedicades a fer el bé a persones vulnerables de  les classes socials més desfavorides,  encara que mantenien el distanciament social en altres ocasions més compromeses.

Per acabar, un indicador indirecte de la poca consideració que es tenia per les dones que destacaven en la seva vida professional, és l’escàs nombre de carrers de Palma que duen noms de dona. Dels centenars de carrers que hi ha a Ciutat, només 75 estan dedicats a dones. I d’aquests, només una tercera part són noms de dones vinculades a la història de la capital palmesana. Aquest fet exemplifica el poc interès i, també, el menyspreu que hi ha hagut, fins fa relativament poc, a l’hora de batiar els carrers amb noms de dona.