La dona i el treball a la ciutat dels anys 20

Avui dia estam en condicions d’afirmar que les dones de Palma aportaven, amb la seva feina, una part considerable del producte econòmic de Ciutat. A més de dedicar-se al treball productiu, elles s’encarregaven, també, de tota la feina reproductiva, és a dir, de menar la casa, d’atendre les necessitats dels seus marits i de tenir cura dels seus infants. Així ho dictava la rígida moral d’aquell temps. El treball productiu i reproductiu, la tradició, el masclisme, la religió, els maltractaments físics i psicològics marcaven a sang i foc la vida quotidiana de les dones des de la seva més tendra infantesa, com ha demostrat Joana Maria Escartín. Aquesta investigadora ha proposat un model per poder calcular la quota femenina de la riquesa generada a Ciutat. Aquest percentatge no devia ser gens menyspreable. Les dades extretes de les estadístiques oficials són definitives. Però, naturalment, no hi ha fonts que recullin les importants activitats irregulars o submergides de les fèmines. Les dones de Palma s’ocuparen, des de sempre, en tots els sectors productius: l’agrari, l’industrial o manufacturer i el de serveis. Això sí, sempre amb salaris molt inferiors als dels homes, fet que encara avui no ha canviat gaire. Perquè es comprengui millor aquest fenomen: les dones cobraven la meitat del salari masculí. I els infants cobraven la meitat del sou femení.

En el camp desenvolupaven la seva feina en els horts però també s’ocupaven a les possessions que envoltaven Palma, moltes d’elles encara ben productives en el segle XX. La seva feina començava abans de sortir el sol i acabava quan havia finalitzat les tasques de la unitat familiar i podia anar a dormir. Tenien cura de la casa, dels fills, del marit, i també dels seus pares o sogres. Tot sense descans, amb tasques molt pesades. Gairebé un 30% de les persones que feinejaven a les zones rurals de Palma eren dones. I no hem d’oblidar que quan arribaven a casa apedaçaven la roba que s’havia esqueixat, confegien les senalles de palma o de fibres vegetals, teixien, cosien, treballaven amb la filosa, feien sabó, formatge… I totes aquestes tasques les feien quan plovia, o quan ja es feia fosc després de tornar esgotades de fer de pageses. En aquests moments començava una altra jornada per a les dones. Les nines petites no quedaven exemptes de treballar. S’encarregaven de tenir cura dels animals, gallines, conills o porcs. I també d’anar als pous per proveir d’aigua a la família. Una clara explotació infantil, pensam aborronats ara. Però abans, tots els membres de la família havien de contribuir al sosteniment de la unitat familiar, petits, adults i vells. Era l’habitual i ningú no es plantejava que pogués ser d’una altra manera.

El treball de la dona com a obrera fabril va créixer exponencialment a finals del segle XIX i principis del XX. Va ser quan la fàbrica va irrompre amb força i amb majestuositat en el paisatge urbà. Les dones s’hi adaptaren bé a les activitats fabrils, malgrat la nul·la higiene, els maltractaments, els assetjaments, la brutor, l’aire viciat, la toxicitat dels productes i la perillositat de manejar les màquines i eines dels establiments industrials. Inconvenients que eren comuns a tots els edificis fabrils. La coexistència de tallers domiciliaris i de fàbriques no generava problemes, tot el contrari. Trobam a la dona fent feina en tallers de sabates, sastreries, gerreries, i també com a jornaleres en fàbriques tèxtils o de sabates. Les dones tenien una experiència acumulada històricament que no es podia infravalorar. Sabien cosir, confeccionaven teles, manejaven telers, eren reparadores de calçat… I tenien les mans petites i destres, molt més que la dels homes. Tot això era molt apreciat pels propietaris de fàbriques i tallers. En el sector industrial, la presència de la dona a Ciutat se situava entorn del 20%, sempre segons les estadístiques oficials. Moltes d’elles no comptaven com a jornaleres.

La dona com a treballadora fabril es va convertir en un problema social. Era la primera vegada que les dones adultes, joves i nines sortien de casa massivament. Això volia dir que contribuïen al sosteniment de la família i qüestionaven la masculinitat dels cap de família, batiats pels anglosaxons com a “breadwinners”, literalment, els guanyadors de pa. Els autèntics sostenidors de la família, les dones, havien de feinejar a casa.

En el sector terciari trobam a les dones fent feina, en primer lloc, en el servei domèstic, bàsicament, com a criades (criades, dides i tetes representaven un 66% del terciari). Després es localitzen en els serveis religiosos (convents, esglésies i institucions socials i sanitàries). I finalment les trobam a l’ensenyament.

La importància del servei domèstic té molt a veure amb el desenvolupament econòmic de Palma, fenomen que contribuí a l’emigració femenina de la part forana a la capital. En aquest sentit, i segons les investigacions de Carmen Sarasúa,  Palma era una de les ciutats espanyoles amb una taxa de feminitat més alta degut al desplaçament dels pobles a Ciutat. Eren els pares els que negociaven la col·locació de les seves filles a cases de ciutat. La major part eren nines, criadetes, de 10, 11, 12, 13 i 14 anys. Les senyores no les volien més grans, les volien modelar al seu gust. Moltes vegades, els pares les deixaven entre desconeguts a canvi d’un llit per dormir a un raconet de la casa i de menjar. Les nines arribaven amb un boliquet de roba i els pares les abandonaven, literalment, a canvi de res i, tal vegada, no les tornaven a veure pus mai. Les nines quedaven desconsolades, temoroses, desolades.

És fàcil d’imaginar que la major part de la societat d’aquell temps, incloses també les dones, estava endarrerida, era ignorant i molt fanàtica des del punt de vista religiós, i no estava d’acord en el fet que la dona s’incorporés en els treballs que eren considerats, habitualment, feines d’homes, ja fos en el comerç, l’artesania o la indústria. Arguments de tot tipus, físics, morals, sexuals, religiosos, etc., s’esgrimien per anar en contra del que ja era un procés més que generalitzat a tota Europa.

Les paraules de l’advocat i polític liberal Alexandre Rosselló, de 1904, ens ajuden a copsar la realitat de les dones al nostre país: “En España, vive la mujer en un triste desamparo, porque a vueltas del lirismo que las consagramos al apellidarla ángel del hogar, encanto y sostén de la familia, en realidad la abandonamos en absoluto a todas las miserias y a todas las necesidades de la vida, que para ella es mucho más cruel que para el hombre”. A hores d’ara, és imperiós reivindicar i estudiar, en paraules de Julián Casanova, aquest “terreno ignorado”, el “common people” de la història. I el fet que ser dona significava estar integrada a les capes més profundes d’aquest terreny ignorat.

Llegim horroritzats les paraules, publicades a 1880, de Guillermo Janer. Pensava de la dona mallorquina que “hay que educarla, elevarla a su propia y providencial esfera para que pueda ser eficaz y felizmente corresponder a su regeneradora tarea”. Paraules buides de contingut que tenen la pretensió que la dona retorni a on no hauria d’haver sortit mai, la seva llar. Però Janer insisteix: “la casa familiar és considerada el regne de la dona, el lloc on troba la seva vertadera vocació i on desenvolupa la seva personalitat”. En definitiva, la llar per a la dona i la dona per a la llar. I aquesta ha de ser la seva major preocupació, per sobre del seu interès personal, que ha de deixar al marge. La diversió, la coqueteria, el desig, la bellesa física són enemics de la dona i fan malbé a la seva família i al seu marit. Llegiu aquestes paraules sense perdre el sentit: “Ser vencidos por una mujer de mérito es un triunfo. Ser vencidos por una estúpida, es una derrota”. I no es cansaven de dir aquestes coses i no s’adonaven que els vertaders estúpids eren ells.

Tanmateix, la realitat s’imposà a les fantasioses elucubracions que, a més, eren abundantíssimes. Les necessitats econòmiques de les famílies impulsaren de cada vegada amb més ímpetu a les dones a sortir de casa i fer de placeres, de venedores de peix pels carrers, “peix fresc i que no bota”, deien, i d’obreres industrials, i els carrers de Palma s’omplien de gom a gom de dones, “a toc de pito”, que feien sonar els encarregats de les fàbriques en senyal d’inici de l’extenuant jornada laboral.

Aquesta sentència final no deixa lloc al dubte. S’ha de tenir molt clar que la dona sempre ha fet feina. Sempre. A ca seva, a la unitat productiva familiar, a les fàbriques, factories, més modernes i mecanitzades. La dona sempre ha contribuït al manteniment de la seva família.